Quan Montblanc va patir la grip
Vivim dies difícils. Dies d’estar-nos a casa com a mesura preventiva, tant per evitar contagiar-nos, com per evitar contagiar aquells amb qui podem tenir contacte.
Una mesura a dia d’avui tant interioritzada per la difusió contínua dels mitjans de comunicació, no la tenien tan clara els nostres avantpassats quan van patir situacions similars en el passat.
RETROCEDIM CENT ANYS
I és inevitable, que quan pensem en aquests antecedents, ens vingui al cap la famosa grip del 1918.
Fa poc més d’un segle, Montblanc, tota Europa i part de la resta del món patien la que per molts és la primera pandèmia de la Història. Per suposat que fa segles patim epidèmies, però amb una presència tan globalitzada i una velocitat de transmissió com la que es va viure en aquells temps, probablement no havia esdevingut mai en el passat.
Si en el cas de l’actual coronavirus (Covid-19) els experts coincideixen en situar l’origen a la Xina (concretament, a la ciutat de Wuhan) en el cas de la grip del 18, curiosament es va atribuir l’origen a Espanya tot i que, va venir de ben lluny. El cert és que encara a dia d’avui se l’anomena grip espanyola.
En realitat, el primer cas documentat se situa el 4 de març de 1918 als Estat Units, al quarter militar de Fort Riley a Kansas. Com va arribar allà? No està gens clar. Algunes fonts apunten a que va entrar de la mà dels milers de treballadors asiàtics que van emigrar a Amèrica per fer de mà d’obra barata. Ja llavors tendíem a culpar els xinesos...
El fet és que a Europa estava tenint lloc la Primera Guerra Mundial. I, des de l’abril de 1917, els americans participaven en el conflicte al costat dels aliats i hi enviaven contingents de soldats. Sí, un bon grapat d’ells provenien de Fort Riley i, amb ells, el virus de la grip. Un mes després de declarar-se aquell primer cas, la malaltia ja s’estava estenent per les tropes franceses que l’havien contret lluitant al costat dels col·legues americans tot just desembarcats els dies anteriors.
Els Estats Units van enviar força contingents de soldats a la Guerra Europea
El resultat és prou conegut: la malaltia es va escampar per tot el continent arribant a provocar, en l’espai de dos anys, 40 milions de morts. Molts més que el propi conflicte al que es va anomenar la Gran Guerra. Sembla que la batalla més important no es lliurava contra els alemanys sinó contra un virus microscòpic.
La grip del 18 va causar més morts que la Primera Guerra Mundial
ESPANYOLA?
Però, perquè se la va anomenar grip espanyola? Doncs, principalment per dues raons. Les dues relacionades amb el fet que Espanya no participés en la guerra. D’una banda, no estar en un conflicte armat comportava que no calgués implantar la censura militar sobre les notícies. Així, Espanya era dels pocs països europeus que publicava sense traves els estralls provocats la pandèmia. Els països en el conflicte, en canvi, ocultaven sistemàticament les baixes que provocava l’exèrcit microbià. D’altra banda alguns dels països participants no van perdonar que Espanya se’n mantingués al marge i es van fer ressò amb generositat que la major part de les morts per grip –les publicades, és clar- eren a Espanya. Qui podia dubtar, doncs, que la grip s’havia originat a la península?
La premsa europea va titllar la grip d’espanyola perquè Espanya –aliena a la Gran Guerra— va publicar sense embuts els morts que causava la malaltia.
El fet és que a Espanya la malaltia no va fer aparició oficial fins dos mesos i mig després d’aquell primer cas a Kansas. El 22 de maig de 1918 es publica el primer cas diagnosticat a Madrid. En principi es veu com una malaltia lleu i ningú no es planteja interrompre les festes de San Isidro que s’estan celebrant a la capital.
Primera notícia apareguda sobre la grip al diari ABC el 22 de maig.
En una setmana, però, aquell primer cas espanyol va convertir-se en 30.000 afectats. En quinze dies, la xifra pujava a 250.000! Ara bé, si s’havia originat als Estats Units i s’havia estès per les trinxeres de l’Europa en guerra, com havia arribat a Espanya en només dos mesos i amb tanta virulència com perquè es produïssin tantes morts? (oficialment més de 180.000 morts entre 1918 i 1920).
Allò també fou una conseqüència de la guerra. Atès que els països europeus —especialment el nostre veí francès— enviaven els seus homes al front a fer el soldat, tenien una gran necessitat de mà d’obra a les seves fàbriques i als seus camps. Això va obrir una oportunitat perquè molts joves del nostre país anessin a fer un salari, tot just creuant la frontera.
Això es va posar de manifest en la distribució que va començar a presentar la malaltia sobre el mapa espanyol: tots els casos començaven a presentar-se al llarg del recorregut de les línies fèrries. Línies per les que passaven els trens en els que els nostres joves tornaven a casa amb la butxaca plena de francs i el cos ple de virus.
Xarxa de ferrocarrils al primer quart del segle XX. All llarg del seu traçat es va començar a escampar la grip.
MONTBLANC
I, és clar, una de les línies del ferrocarril passava per Montblanc, ja des del 1864. I amb el ferrocarril va arribar també a la vila la grip i els seus estralls.
Tot i que al país la grip ja s’anava estenent des del maig, a principis d’estiu ens n’havien arribat notícies però no se n’havia constatat cap cas. Teòricament. Així ho publicava el setmanari Conca de Barbará a les seves pàgines el 8 de juny:
Ningú no creia que la grip aterraria a Montblanc
Al llarg de l’estiu però, sí es detectaran alguns casos. Els diaris difondran que s’han produït tres morts però ni tan sols en donaran els noms. No es tracta pas d’estendre el pànic. Al capdavall, més gent moria per altres causes. Res no fa pensar que calgui prendre precaucions especials, malgrat les notícies que vénen de fora vila. Tot i així, la Junta de Sanitat ordenarà algunes mesures com el tancament de les escoles. Prou bé, però no gaire més. Fet i fet, entren les calors de l’estiu i la grip és cosa de l’hivern. Això ja fa baixada, devien pensar.
SEMBLA QUE AIXÒ S'ACABA
Les poblacions de la Conca recuperen la normalitat. A l’agost se succeeixen les festes majors i això fa venir forasters que es barregen amb els locals en balls i revetlles.
La Conca de Barbará, 30 d’agost de 1918
Tot plegat, sembla que ho hem deixat enrere. Però recordem que el canal d’entrada de la grip –el ferrocarril- segueix obert. Arriba el setembre i amb el canvi estacional, la verema. A França, milers d’hectàrees de vinyes esperen amb els braços oberts que milers de joves tornin a collir el raïm per garantir una bona collita. No poden permetre un daltabaix com el que va provocar la fil·loxera anys enrere. Així doncs, els trens tornen a portar mà d’obra barata que setmanes després tornarà a les llars portant diners i una nova onada de mort.
LA SEGONA ONADA
Ens centrarem en el cas de Montblanc, si bé la situació va ser semblant a tota la contrada. Des de finals de setembre fins a principis de novembre, en menys d’un mes i mig es certificarà la defunció de quaranta-quatre persones a la vila per grip. De fet, hi ha alguns altres diagnòstics com “catarros gàstrics” poden amagar més casos. En qualsevol cas, la llista de defuncions oficial per la grip en aquell període és la següent:
Llistat dels 44 montblanquins morts per grip des del 28 de setembre al 9 de novembre de 1918
El problema és que ningú no s’ho esperava. D’altra banda tampoc ningú no sabia com actuar. Actualment som tots conscients —i aquests dies ens ho recorden insistentment— que en aquests casos el que cal fer és minimitzar el contacte, especialment amb els malalts diagnosticats i reduir les concentracions i trobades multitudinàries. Doncs, tot plegat topava amb els costums de l’època. Quan hi havia un malalt, què calia fer? Anar a visitar-lo. Si temíem una epidèmia que se’ns n’anava de les mans, com actuàvem? Processons i misses. Com a més concorregudes, millor.
En el punt més greu de la pandèmia es van mantenir celebracions religioses de tota mena.
De fet, en alguns casos sí es va fer cas dels consells que venien de les autoritats sanitàries i es van denegar permisos per a certes celebracions però, sovint la població no ho va pair bé:
Tothom anava perdut. Els consells pels malalts anaven des dels relativament assenyats del sulfat quinina (per combatre els símptomes, no la causa) fins a qui aconsellava fumar o prendre cafè per matar el virus.
Consells assenyats publicats a l’Escut el 5 d’octubre de 1918.
A finals d’octubre sembla que la malaltia remet. Si bé a nivell mundial encara seguiria activa fins 1920, a Montblanc sembla que sí anà de baixa. Amb una mica de precipitació els montblanquins se’n van començar a congratular.
Notícies publicades el mes de novembre de 1918.
BALANÇ DELS ESTRALLS
Segons els diaris de l’època els que van emmalaltir per la grip a Montblanc van ser més de dos mil dels que en devien morir al voltant d’una cinquantena. Afortunadament un percentatge força baix. La mort va afectar gairebé per igual a homes i dones si bé es va aferrissar especialment en les persones d’entre vint i trenta i entre quaranta i cinquanta anys. Gent, en principi, en plenitud de facultats físiques.
El que és cert és que la malaltia no va distingir ni per diners ni per nivell cultural. Especialment sentida va ser la mort de Maria Sanfeliu Brufau amb divuit anys que va donar peu a la novel·la Maria Bellesguard escrita pel seu jove enamorat Julio Bravo.
Maria Sanfeliu Brufau, morta en la més tendra joventut
També va tenir força ressò la mort als quaranta-dos anys de l’escriptor i advocat Joan Poblet i Teixidó. La mort va ser especialment tràgica: pare de sis fills, moria dos dies després que la seva esposa Lídia Bayer Camps i un parell de setmanes abans del seu darrer fill, un nadó acabat de néixer.
Joan Poblet i Teixidó, potser el montblanquí mort de la grip més popular.
EL PACIENT ZERO
Un segle després, les diferències entre aquella pandèmia i l’actual són abismals. Si els mitjans de transport i la globalització han fet que la malaltia s’estengués a velocitat vertiginosa sense tenir una guerra que mogui tropes amunt i avall, també és cert que tenim més informació i mitjans tècnics i sanitaris per lluitar amb més força i vèncer. Sens dubte.
Actualment ja coneixem com es mou la malaltia i on s’origina. De fet, fa pocs dies es va publicar que s’havia trobat el pacient 1 de la pandèmia a la Xina i també el primer pacient que el va entrar a Itàlia.
Però, si retrocedim un segle i posem el nostre focus a Montblanc, podem conèixer quin va ser el pacient zero de la grip a la vila? El llistat que mostrem més amunt és el llistat de morts oficialment per grip a Montblanc des de finals de setembre. Però no recull les morts anteriors. Qui va ser el primer malalt de grip a Montblanc? El que, probablement, va estendre la malaltia sense saber-ho?
Estudiant la premsa local, amb la perspectiva que ens dóna el temps, tenim la nostra teoria.
El mes d’abril —quan encara no s’havia diagnosticat cap cas a tot l’estat i res no podia fer sospitar que algú patís una malaltia desconeguda— se li diagnostica una greu pulmonia a una montblanquina de trenta-dos anys, la Carme Cabeza, esposa d’Antoni Fortuny, el cap de l’oficina de telègrafs i coneguda per tots els vilatans per ser una de les veus que l’atenia quan despenjava el telèfon per demanar una conferència.
Notícia publicada el 27 d’abril de 1918.
Aquella pulmonia progressarà molt ràpidament: una setmana després, el dos de maig, la Carme Cabeza passarà a millor vida:
La qüestió és: aquella pulmonia va ser un efecte col·lateral d’una grip que cap metge —ni a la vila ni enlloc— no estava capacitat per diagnosticar? És ben possible però certament no ho podrem esbrinar mai.
Potser sí que la Carme Cabeza va ser el pacient zero a Montblanc. O potser no. De fet, hi ha una altra possibilitat.
El 23 d’abril d’aquell any, dia de Sant Jordi, al costat del convent de la Mercè es va trobar el cos d’un captaire mort. El fet hauria passat desapercebut si no fos per la polèmica que es va suscitar arrel que l’home va ser enterrat de qualsevol manera traslladant-lo amb un carretó al cementiri i sense cap cerimònia religiosa. La sessió municipal i els diaris se’n van fer ressò.
Publicat el 27 d’abril de 1918.
El fet és que l’home, de 49 anys —grup de risc—, portava dies malalt i, tot d’una, va morir a peu de carretera. Un cop més, pensar que va ser per causa de la grip és pura conjectura, però no deixa de ser versemblant atès el context en què es va donar el fet. Tampoc mai no ho sabrem.
Des d’aquella pandèmia de fa poc més d’un segle, n’hem passat unes quantes. Aquesta del Coronavirus és la més recent però de ben segur que no serà la darrera. L’important és que cada com ens agafi més preparats i més conscienciats. De manera que tots, en la mesura del possible, quedem-nos a casa i seguim els consells de les autoritats sanitàries.
I, d’aquí a no massa, ens trobarem tots pels carrers de la vila. Sans i estalvis.
L’esforç paga la pena.
Vint-i-cinc de març de 2020