The End. La fi del Kursaal
Finalment, ja és a terra. La piqueta ha fet desaparèixer el Kursaal. Si el nom ja va sobreviure al cinema que li va donar lloc —renaixent en una floristeria—, probablement continuarà un temps en la memòria dels montblanquins, donant nom a la cantonada que ocupava aquest edifici que desapareix enduent-se una part de la història de la vila. Fins i tot, quan les runes siguin reemplaçades per muralla de bell nou i un reconstruït portal de Sant Francesc.
Abans, però, que el Kursaal no abandoni el nostre record, proposem al lector recordar-ne la història. Des del principi.
Per començar, d’on ve el nom de Kursaal? Un nom que, qui més qui menys, pronuncia sense doblar la “a” però sense ni tan sols preguntar-se què vol dir.
La paraula prové de l’alemany i, literalment, vol dir sala de cures. És el nom que, originalment, es va donar als balnearis i que, amb el temps van acabar adoptant els salons socials de moltes poblacions europees. Igual que també sovint van rebre el nom de casinos o, més recentment, casals. A Montblanc n’hem tingut de tots, el Casino dels Senyors a cavall dels segles XIX i XX i, més recentment i fins a dia d’avui, el Casal Montblanquí.
Així doncs, moltes sales d’activitats lúdiques, incloent teatres cinemes i sales de ball van adoptar el nom de Kursaal sense que ningú no es demanés què tenia a veure una pel·lícula o una obra de teatre amb una sala de cures. Com no fossin cures per l’esperit...
A Montblanc, el cinema, oficialment va fer la seva arribada l’any 1902 al cinema instal·lat a la sala Foment del carrer Major. Abans, però, hi havia hagut algun antecedent de projecció, per part de grups ambulants, del que s’anomenava “llanterna màgica”, més semblant a un projector de diapositives que no pas a un cinema.
Una "llanterna màgica" que projectava imatges amb les que els nostres avantpassats es quedaven embadalits.
Les sessions de cinema al Foment no eren regulars sinó que anaven alternant amb altres activitats com obres de teatre o mítings polítics.
Però el cinema, com se sol dir, havia arribat per a quedar-se. Amb els anys van anar consolidant-se les projeccions i diferents sales van anar apareixent i desapareixent. Es el cas dels cinemes de l’Artesana, l’Orfeó o El Jardí al carrer Aguiló, que amb el temps canviaria de nom passant-se a dir Cinema Montblanquí i, mes tard, Cinema Recreo.
Durant aquells anys, el cinema era mut i el silenci era amenitzat amb les explicacions d’un venedor ambulant conegut com el Caramelitos —endevina el lector què venia?— que predicava en veu alta el que veien els espectadors.
La situació s’estabilitzarà el 1922 en què s’inaugurarà el Teatre Principal a la carretera. Si bé la qualitat de les projeccions i la gestió de la sala tindrà alts i baixos, serà el cinema que més preponderància tindrà, com veurem, arribant a escombrar la competència.
En aquesta sala, la veu d’en Caramelitos serà substituïda pels acords al piano d’en Maties Amorós Abelló (àlies Matietes Baster). Suposem que les explicacions ja no eren tant necessàries des del moment en que les pel·lícules van començar a incloure cartells explicatius.
El març del 1931 arribarà el cinema sonor a la vila de la mà de la pel·lícula El precio de un beso, pel·lícula nord-americana però filmada en espanyol per ser protagonitzada per actors llatinoamericans, en particular el cantant mexicà José Mójica, famós en aquells anys.
Per suposat, la novetat del so va ser incorporada pel Principal. En certa manera exercia un monopoli a la vila sufocant invariablement qualsevol intent de competència: el 1922 va comprar la maquinaria del cinema Foment, no perquè la volgués posar en marxa sinó simplement per assegurar que no s’utilitzés i li fes ombra. Sembla que més que de El Principal, tenia vocació de l’Únic.
Però, hi havia a la vila algú que sí tenia intenció de desafiar el monopoli del Principal.
Els mateixos dies de març de 1931 en què arribava el cinema sonor a la vila, un montblanquí, en Pau Gaya i Cendra, concep la idea de muntar un cinema. I no un de qualsevol, un gran cinema amb totes les comoditats modernitats i, fins i tot, una sala de ball!
Des del segle XIX que les muralles de Montblanc, sense funció defensiva, han estat venudes a particulars que hi ha anat bastint cases aprofitant la solidesa d’uns murs que portaven aguantant des del segle XIV. Entre elles, la muralla de Sant Francesc. Ja enderrocat el portal de Sant Francesc, a una banda hi havia cal Masalles i a l’altra la que era coneguda com ca l’Americanu.
El que havia fet les Amèriques havia estat en Miquel Alfonso Anguera i havia construït el 1876 un gran casalot davant la muralla a ponent de l’antic portal en un terreny que havia comprat a l’Ajuntament per 500 rals.
A l’esquerra, ca l’Americanu, una casa amb aire noble construïda a ponent de l’antic portal de Sant Francesc.
Si bé el 1893 va vendre la casa a l’alcalde Josep Garriga i Pons, la construcció va seguir sent coneguda com ca l’Americanu. El 1930, en Pau Gaya, amb la seva esposa Serafina compraran el l’edifici. I no només el casalot, també compraran la casa del costat. Per que ens entenguem, la que hi ha entre ca l’Americanu i cal Ferreret.
Entre ca l’Americanu i cal Ferreret i havia una construcció que no era gaire més que un corral
Aquella casa era poc més que un corral rodejat de parets, però per en Gaya tenia un valor estratègic: sumava metres quadrats a la casa principal. Metres que serien necessaris per portar a terme el seu somni.
Un any després de començar a posar en pràctica la idea i d’haver comprat ambdues construccions—i haver-les hipotecat, tot sigui dit— el març de 1932, en Pau Gaya presenta una sol·licitud a l’Ajuntament. L’objectiu: ajuntar les dues finques i reformar-les per construir un cinema amb sala de ball i quatre habitatges al tercer pis.
L’edifici mantindrà l’antiga façana però la reforma li traurà tota l’elegància.
El projecte és ambiciós: cal fins i tot rebaixar el terra per donar pendent a la platea. En gran mesura s’enderrocaran les des construccions però es mantindrà la façana, tot i que es reformarà considerablement.
Ca l’Americanu, en convertir-se en el Kursaal es convertirà, per fora, en un edifici gris i anodí que amaga l’esplendor d’una sala de cinema destinada a captivar els montblanquins
Plànols presentats a l’Ajuntament per Pau Gaya en la seva sol·licitud d’obres per construir el nou cinema.
Les obres van ràpides, molt ràpides: el 3 de desembre —abans de les festes nadalenques— el nou cinema amb sala de ball obre les portes. El nom farà història: el Kursaal. Malgrat que anunciarà cabuda per a 900 montblanquins en realitat en tindrà poc més de 600: 100 seients de llotja, 448 butaques i 100 entrades de general. La resta, probablement són les places de la sala d’espectacles al pis de sobre.
Aires de la Conca, 3 de desembre de 1932
El local no serà gestionat pel propi Gaya. En cedirà l’explotació a l’empresari barceloní Jaume Benet i Figuerola.
Però les coses no són tan fàcils com en Gaya esperava. L’operació de compra i reforma li ha suposat uns deutes contrets amb el Banc de Valls als que aviat no podar fer front: Un any després d’obrir, passa a ser propietat del Banc. Un banc que es queda una propietat hipotecada: a algú li sona aquesta història? El Banc decideix, alhora, canviar l’arrendatari explotador del negoci: el Kursaal passarà a mans de Matíes Murtra.
Però, sigui qui sigui que gestioni el negoci, l’activitat continua i com a cinema comença a plantejar una cartellera força interessant. Tot i ser un cinema allunyat dels principals circuits d’estrenes, es projecten pel·lícules que no tenen més de dos anys de vida: El ángel Azul, 20.000 años en Sing Sing, Luces de la Ciudad, La vida privada de Enrique VIII, Madame Du Barry...
Però el Kursaal no només serà un cinema. El local habilitat a la primera planta pensat com a sala d’espectacles tan servirà per acollir balls com per a fer-hi mítings polítics: som en plena república.
Aires de la Conca, 17 de desembre de 1932
Aires de la Conca, 14 de gener de 1933
Aires de la Conca, 28 de gener de 1933
Però és l’activitat com a cinema que serà més exitosa i també més problemàtica. Són anys en que a Montblanc hi ha dos cinemes: el Kursaal i el Principal. Però sembla que dos són massa quan un vol estar sol. El Principal seguia sense voler acceptar la competència. A principis de 1935, el Banc de Valls que segueix sent el propietari de l’edifici, accepta una proposta econòmica per a l’explotació del local. La proposta ve dels empresaris Salvador Abelló i Joan Solé. Un detall important a tenir en compte és que són els empresaris que posseeixen i gestionen el Teatre Cinema Principal. L’objectiu d’agafar la gestió del Kursaal no serà la seva explotació sinó el seu tancament. Si un competidor et molesta i no pots ser millor, posa diner sobre la taula i queda-te’l. Això probablement també sonarà al lector...
Però, la Història en majúscules acaba imposant-se sobre les històries en minúscules com aquesta. L’estiu de 1936 esclata la Guerra Civil. I en temps de guerra tothom en surt afectat. En aquest cas, tant el Principal com el Kursaal van ser confiscats. EL primer ús del Kursaal va ser el de Comandància militar.
El cronista montblanquí Lluis Vives i Poblet ens explica l’ús que es va fer a partir de llavors: fou caserna de tropes de recuperació, hospital militar i amb el canvi de truita, camp de concentració de presoners. Després la Falange el feia servir de caserna.
Poc a poc la guerra va anar quedant enrere i la vila mirava de recuperar una certa normalitat: dos anys després, el 1941 el Banc de Valls recuperava la titularitat del local i n’encarrega l’explotació al vallenc Josep Casanovas Carré.
La intenció de l’empresari era reobrir tant el cinema com la sala de ball. En aquells temps les autoritats de la dictadura devien veure el cinema com un bon mitjà per educar la població –la censura feia hores extres- però obrir una sala de ball els devia semblar massa pecaminós i no van concedir el permís.
Al butlletí Montblanch es van tornar a recollir les projeccions del Kursaal. L’any 1952 es projectava aquest musical de Gene Kelly
Aquest és el període del cinema que els més grans d’entre els lectors recordaran. Un període que es va allargar fins l’estiu de 1972 en què va tancar definitivament les seves portes. Potser perquè ja des dels anys 60 a Montblanc hi convivien quatre cinemes. El Principal, Acció Catòlica, El Casal i el propi Kursaal. Massa competència.
Llavors va passar una dècada d’oblit. La platea va deixar d’acollir espectadors i fantasmes de les pel·lícules projectades per convertir-se en dipòsit de les runes de les obres de la vila. Trist destí.
Passats aquells deu anys, en el vell cinema s’instal·lava un gimnàs. Desafortunadament no van aprofitar mantenir-ne el nom. Potser als propietaris no els va semblar que Kursaal era un nom que feia per un gimnàs però, si haguessin fet cas a l’etimologia de la paraula, sala de cures potser haurien participat en picar l’ullet a la història de l’edifici.
El 1987, al gimnàs se li afegeix una floristeria. En aquest cas, sí recuperen el nom de Kursaal i també la grafia original del logotip. També entre els anys 1980 i 1995 l’edifici va acollir una guarderia. Amb el temps el gimnàs i la floristeria deixarien l’edifici de nou en silenci i en runes.
Des de fa uns dies, tampoc no hi és l’edifici.
Escrivint aquestes línies no puc evitar que em vinguin a la memòria els versos de Serrat en la seva cançó: Los fantasmes del Roxy:
Un vigilante nocturno asegura
que un transatlántico atravesó el hall
y en cubierta Fred Astaire y Ginger Rogers
se marcaban "el continental".
Qui sap, potser en uns anys veurem els fantasmes de Vera Ellen i de Gene Kelly creuant el flamant portal de Sant Francesc com si fos Un dia en Nueva York.
---------------------------------------------------------
Nota de l’Autor: A les fonts habituals que solc emprar —hemeroteques, actes municipals, fotografies d’època, narracions de Lluis Vives i Ramon Cantó,...— en aquesta ocasió no puc per menys que esmentar dues fonts extraordinàries de les que aquest escrit és deutor i que recomano als lectors que vulguin conèixer tant la història del cinema a la Conca com la de l’edifici que tot just ha desaparegut:
Els nostres homes del diumenge. Els inicis del cinema als pobles de la Conca de Barberà. Pedro Nogales Cárdenas, Alexandre Rebollo Sánchez i José Carlos Suárez Fernández. Publicacions URV. Consell Comarcal de la Conca de Barberà.
La privatització dels espais fora muralla en el sector del Portal de Sant Francesc i la seva urbanització (segles XVIII-XIX) Josep M. Vila i Carabassa. Aplec de treballs, 35 (2017). Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.