Benzina soviètica a Montblanc
Qui més qui menys, tothom en alguna ocasió ha omplert el dipòsit a la benzinera que hi ha a la muralla de Santa Tecla, a mà dreta conforme es ve de la carretera de Valls. Sense ànims de fer publicitat però, com que ve al cas, especificarem que ens referim a la benzinera Repsol.
I diem que ve al cas perquè, aquesta benzinera, que té, com qui diu, pocs anys, té un antecedent gairebé centenari. El primer sortidor de combustible de Montblanc fou instal·lat l’any 1927, també a la Muralla de Santa Tecla i va pertànyer a una empresa que, amb els anys, acabaria per convertir-se en l’actual Repsol.
Retrocedim exactament un segle enrere. Som al 1920 en què un magnat mallorquí anomenat Joan March i Ordinas (1880-1962) —el que un any després fundaria la coneguda Banca March— reconverteix una fàbrica d’adobs en una empresa dedicada a la importació i refinat de petrolis: la Sociedad Petróleos Porto Pi, amb base a Palma de Mallorca.
Joan Marc i Ordinas, magnat i emprenedor, és un personatge de biografia controvertida.
Som en uns anys en què l’auge dels motors d’explosió —especialment pel creixement exponencial en la venda de cotxes— ha creat dos grans monstres mundials de la distribució de combustible: la britànica Shell i l’americana Standard Oil que controlaven el 80% del mercat mundial. En aquestes circumstàncies de mercat, en March no tenia més remei que buscar un proveïdor alternatiu. Des de la revolució d’Octubre de 1917, els soviètics, que havien nacionalitzat els béns i recursos naturals de l’antiga Rússia, provaven de vendre el seu cru competint amb el monopoli dels holdings capitalistes. Tot plegat es va fer a través de la companyia russa Nafta de la que en March va obtenir el monopoli per a la distribució a l’estat Espanyol. No cal dir que les pressions dels omnipotents Shell i Standard Oil van proliferar a tots els nivells.
En aquest context, en March va començar la política de creació dels seus propis sortidors de benzina per tot l’Estat. Era un home emprenedor, en March.
Accions de l’empresa de Joan March
Un dels punts en els que va decidir estendre la seva xarxa va ser, com el lector es pot imaginar, Montblanc.
El 16 de desembre de 1925, el cap d’Obres Públiques de la Província de Tarragona, Francisco Altimiras Mezquita, rep una instància per part de l’enginyer de la companyia Petróleos Porto Pi, Narciso Seriñá Palá, sol·licitant permís per a instal·lar un distribuïdor de benzina a la cantonada de la carretera amb el carrer Aguiló (estem parlant de davant de cal Gaya). El lloc era perfecte: a la carretera, lloc de pas per a tots els vehicles que passessin per Montblanc, encara que no hi fessin parada i, a més, a tocar de l’estació. És més, al mateix carrer Aguiló hi té seu la companyia d’autobusos Hispano Igualadina i a la cantonada oposada de la benzinera hi té l’administració la Hispano Conquense. La cantonada tot sovint és un eixam d’autobusos. Autobusos que necessiten benzina i que tenen el subministrament a tocar.
La primera benzinera de Montblanc es va situar a la cantonada de la carretera amb el carrer Aguiló
La sol·licitud especifica tant el model de sortidor com les característiques de la instal·lació:
Un aparato distribuidor fijo de gasolina modelo “S·A·T·A·M” con tanque subterráneo de 5.000 litros de cabida, con arreglo a la prescripción que constan en el informe del referido ingeniero [Narciso Seriñá] y de cuyo informe se acompaña copia autorizada.
Model dels anys 20-30 del dispensador de benzina de la marca SATAM
L’informe adjunt incorporava una memòria amb plànols i explicacions suficients com per convèncer a l’inspector d’Obres Públiques. De fet, en Seriñá ja devia tenir prou experiència en aquesta mena de tràmits perquè incloïa informació per a que l’inspector dictaminés: dichas condiciones son aceptables tanto desde el punto de vista de seguridad para las persones y coses como del no menos importante de evitar entorpecimientos y molestias al tránsito por la carretera con motivo de posibles reparaciones que en el tanque subterráneo antes citado hubiese necesidad de haber.
Però com veurem després, del prometre al complir hi ha molt a dir i les condicions de seguretat tampoc no eren tant acceptables.
Tot i així, Altimiras, continua: no hay inconveniente en que se otorgue, pues de la instalación no se derivará ningún perjuicio para la carretera con tal de que se sujeten a las condiciones siguientes.
A continuació, inclou nou condicions en les que especifica com ha de ser el fossar que ha d’acollir el dipòsit subterrani, el tub de ventilació que ha de pujar per la façana de l’edifici al costat i ha d’arribar fins a la teulada i la solidesa de la coberta per evitar problemes en cas d’explosió. També inclou la condició que les obres per a la construcció no han d’afectar el trànsit ni l’evacuació de l’aigua en cas de pluja.
Els dispensadors de l’època constaven d’un dipòsit soterrat, una bomba d’extracció a la superfície i un tub de ventilació que havia ser prou alt com per no provocar molèsties a la població.
Finalment especifica que, quan estigui operativa, els cotxes hauran de fer cua a la banda dreta de la carretera (en sentit Lleida) i la capçalera de la cua no pot sobresortir del carrer Aguiló. No sigui que afectem en trànsit a l’estació. És més, responsabilitza al concessionari de les infraccions per part dels conductors.
La capçalera de la cua de cotxes esperant per a omplir el dipòsit no podia passar del carrer Aguiló.
La construcció devia ser prou ràpida. De fet el permís només tenia una validesa de dos mesos i va ser expedit el desembre de 1926, així que a finals de febrer de 1927 ja devia estar operativa. No ens ha d’estranyar aquesta rapidesa: les benzineres d’aleshores no eren tan sofisticades com les actuals i, de fet, ja n’hi ha algun precedent. El mateix any es va construir a Madrid la benzinera més cèlebre de la companyia per ser un exponent singular de l’estil arquitectònic racionalista i va bastir-se en 50 dies.
La benzinera Gesa, anteriorment Porto Pi, a Madrid, malgrat ser desconstruïda l’any 1977 se’n va fer una rèplica exacta el 1996 i segueix operativa a l’actualitat.
El dispensador aviat va passar a ser part del paisatge habitual de la vila. Al capdavall, gran part de la vida de Montblanc passava per allà.
Malgrat que no s’apreciï amb molt detall, una mena de globus de color blanc davant de cal Gaya identifica el dispensador de benzina.
Però eren temps complicats. Som en plena dictadura de Primo de Rivera i el govern no veu amb bons ulls que el combustible, un bé que s’està convertint en clau pel funcionament del país estigui en mans gairebé exclusives de dues potències estrangeres. En aquest cas, l’empresa d’en March gairebé és un mal menor. Són la Shell i la Standard Oil que més amoïnen en Primo de Rivera i el seu ministre d’Hisenda Calvo Sotelo.
Malgrat les pressions i amenaces que ambdós van patir per part de les dues empreses, el 1927 promulguen la Ley del Monopolio de Petróleos i creen l’empresa estatal CAPMSA (Compañía Arrendataria del Monopolio del Petróleo, S.A) que expropia els actius de les companyies petrolieres que operaven a Espanya. Òbviament aquella acció va irritar les multinacionals que van començar una campanya de desestabilització del govern espanyol i van iniciar un boicot de subministrament de cru. En aquestes circumstàncies prenia especial rellevància el contracte amb els soviètics de March que estaven encantats de desafiar un mercat en el que eren minoritaris subministrant petroli a través del mar Negre. Espanya va ser un destí perfecte per al seu petroli.
El fet és que les pressions de les petrolieres, juntament amb altres circumstàncies polítiques del país van acabar provocant la caiguda de Primo de Rivera i el seu govern el 1930. Però el monopoli de l’estat seguia vigent.
L’empresa estatal Campsa va passar a subministrar benzina a tot Espanya
En March, per la seva part, va iniciar una llarga sèrie de plets contra CAMPSA però no va servir de res. El pas que s’havia pres era irreversible.
A Montblanc, doncs, el dispensador va passar a lluir la marca de CAMPSA. No només això, se’n van obrir d’altres. Al Raval de Santa Anna, sòbria un altre taller que també subministrava benzina a l’empara del monopoli.
Però no tot van ser flors i violes. Sembla que les condicions de construcció que l’enginyer d’obres públiques Altimiras havia avalat no eren tan segures com assegurava.
El 5 d’octubre de 1926, quan la primera benzinera montblanquina encara era propietat de l’empresa de March, l’acta de l’ajuntament recull el següent fet:
Accidente en depósito de gasolina en la calle Aguiló frente a la casa de Francisco Escayola Vendrell de cuya explosión podrían surgir terribles consecuencias así para las persones como para las propiedades limítrofes que, por fortuna, no hay que lamentar de lo que se deriva que ello constituye constante peligro para la seguridad pública puesto que denota construcción defectuosa la ocurrencia de la explosión, proponiendo las medidas eficaces para evitar en lo sucesivo estos accidentes. Se acuerda que si se intentara la reconstrucción del tanque, al solicitarlo es preciso, que el concesionario se comprometa a satisfacer los gestos que ocasione al Ayuntamiento , para recabar de un Ingeniero Industrial , a elección de la Corporación la emisión del dictamen sobre las condiciones de seguridad para continuar el funcionamiento del surtidor de gasolina.
L’octubre de 1926, el dipòsit de benzina va esclatar, tot i que no va provocar danys significatius. A la fotografía es pot apreciar el dispensador amb unbidó al peu.
Afortunadament l’esdeveniment no va tenir conseqüències greus. Un dipòsit de 5.000 litres és ben petit i, probablement no devia ser ple. Però fa que pensar les condicions en què s’havia concedit el permís d’obres.
Arribats a aquest punt, el lector es preguntarà què té a veure el dispensador instal·lat a tocar del portal del Bové amb la benzinera que actualment hi ha també a la muralla de Santa tecla però més al sud?
Ben senzill, l’actual Repsol és hereva de l’antiga Campsa així que, en certa manera, ho és de Petróleos Porto Pi que va fer la primera instal·lació.
Així que, roda el món i torna al Born. O a la muralla de Santa Tecla, per fer-ho més nostrat.