© 2016 per Eduard Contijoch.

  • Grey Facebook Icon
  • Grey Twitter Icon
  • Grey Google+ Icon

Història d'un cafè

27 Nov 2018

 

 

 

 

Una dona de mitjana edat surt a l’escenari amb un plomall sota el brac i un davantal ben curt. Llavors, amb gesticulació provocativa, es posa a cantar:

 

   Soy doncella de servicio,

   como ustedes pueden ver...

 

I, tot arremangant-se les faldilles, se n’assegura que els assistents lo puedan ver.

 

 

 

 

Això passava a Montblanc fa gairebé un segle. I és que Montblanc -tot el país, de fet- vivia llavors temps de tolerància. Tolerància que s’interrompria amb les dues dictadures i que no es recuperaria fins a la transició.

 

Però aquest episodi de tolerància no es produïa a un lloc amagat de Montblanc. No pas a les cases de mala nota que hi havia baixant el Raval a mà esquerre ni tampoc a ca la Carme, la casa de barrets del carrer Font de la Vila. No, passava al bell mig de la vila, a la plaça Major.

 

Un edifici emblemàtic com era el palau Desclergues, una de les cases més nobles de Montblanc, acollia  aquella mena d’espectacles picants, del que, cinquanta anys després, se'n diria de destape.

 

 

Alguns dels lectors montblanquins ho hauran endevinat: estem parlant de cal Marcelinu.

 

Qui era el tal Marcelinu? Com s’ho va fer per convertir el seu cafè a la casa Desclergues en tota una institució? Per què, sis dècades després de la seva desaparició, encara roman a la memòria de molts montblanquins i, fins i tot, molts dels que no ho van viure n’han sentit a parlar?

 

En Marcel·li Jové i Foguet en els seus darrers anys

 

 

En Marcelinu era, de fet, en Marcel·lí Jové i Foguet. Però parlem d’una època en què era habitual que la catalanització de noms castellans convisqués amb naturalitat amb els noms pròpiament catalans. Així no era estrany trobar Isidrus, Franciscus, Carlus, Arturus,... De fet, en aquells anys les partides baptismals s’escrivien en castellà, de manera que, en néixer el 21 de març de 1883, al nostre protagonista el van batejar com a Marcelino Ramon Jaime. I Marcelinu li va quedar.

 

Quan el cronista montblanquí Josep Maria Poblet i Guarro ens parla del Marcelinu i el seu cafè, ens diu que venia de família d’origen jornaler. No és ben bé així. El rebesavi d’en Marcel·lí (se’m fa estrany escriure-ho així), el també montblanquí Gregori Jové i Mercader, tenia un negoci d’adobat de pells al final del Raval, a l’edifici que hi havia a tocar de l’hospital de Santa Magdalena (actual seu de l’Arxiu Comarcal). Per adobar pells calia un flux abundant d’aigua i, ubicat a tocar del riu, en Gregori ho tenia perfecte per treure aigua de la sèquia de l’horta de la Parellada abans d'anar a moure les moles del molí que, actualment, és el restaurant Molí del Mallol.

 

Al final del Raval hi havia l’edifici on la família Jové tenia el seu negoci d’adoberia

 

 

Aquell negoci era pròsper. Tant és així que, quan el seu fill –també anomenat Gregori- va continuar el negoci, va arribar a ser un dels principals contribuents de la vila i això li va possibilitar arribar a alcalde l’any 1859. Amb els anys, la família va continuar el negoci i la tradició de posar Gregori al primer fill. El tercer Gregori de la nissaga va casar-se amb la Raimunda Folch –ella sí venia de família de jornalers del camp- i van tenir quatre fills: en Francesc, la Carme, la Margarida i, finalment, el nostre Marcel·lí. En Marcelinu.

 

Però ja se sap com anaven les coses, llavors. El negoci familiar ha de passar al fill gran -l’hereu- i el fill petit -el cabaler- s’ha de buscar la vida. A més, probablement els temps de bonança en l’economia familiar havien quedat una mica enrere. El fet és que en Marcel·lí va entrar a treballar de cambrer al cafè de la plaça que es coneixia com a cafè d’en Gregori (malgrat el nom, no ens consta que tingués res a veure amb la família: simplement era el que actualment en diríem un assalariat).

 

El cafè d’en Gregori era un dels llocs més populars a Montblanc a la primera dècada del segle passat. La gent anava al cafès a prendre un glop i fer-la petar. Però si volien discutir de política, o anaven al cafè del Badó a la casa cremada d’Aguiló o anaven al cafè del Gregori. Tant és així, que l’any 1911 davant de la imminència de les eleccions municipals es va constituir una candidatura republicana que va adoptar el nom de la seva seu: la Candidatura del cafè del Gregori. Entre els candidats, noms tan montblanquins com Ramon París, Josep Vendrell o Gumersind Maseras.

 

Però el jove Marcel·lí, el cambrer del cafè del Gregori, si bé anava aprenent a marxes forçades l'ofici, no semblava massa interessat en la política. Quan els tertulians debatien sobre els afers municipals, ell els servia les consumicions i mirava a través dels vitralls cap a l’altra banda de la plaça, cap a l’antic palau Desclergues.

 

 

 

Allà hi havia la competència d’en Gregori: l’antic cafè de l’Isidru (allò que dèiem dels noms catalanitzats) que, en temps, havia gaudit de molta popularitat però que, darrerament, anava de mal borràs. Potser perquè ja no el regentava el mític Isidru, sinó que l’havia comprat un pagès amb calerons anomenat Tomàs Cartañá que, pel que sembla, no portava tan bé el taulell com l’arada. Doncs allà, dins el noble edifici, hi feinejava la filla de l’amo: la Consol Cartañà, una noia quinze anys més jove que en Marcel·lí però que, pel que sembla, va respondre a la crida de l’amor d’una banda a l’altra de la plaça. El 21 de juny de 1919 es casaven a Sant Miquel.

 

Va ser una bona decisió: aquell matrimoni va durar fins la fi dels seus dies. Però va tenir un altre efecte positiu. Si més no, pel sogre. En Tomàs no només va incorporar un bon gendre a la família sinó que va portar al seu cafè l’home que capgiraria completament el negoci. En Marcel·lí havia après bé l'ofici al cafè del Gregori però és que, a més, es veu que realment estava fet per a aquella feina. Aquell dia va néixer el Cafè del Marcelinu.

 

En Poblet i Guarro ens confirma que havia nascut per cafeter, que es va convertir en el cafeter de la comarca. Pel que sembla, en Marcel·lí no s’ho prenia com una feina sinó com un plaer i ja se sap que això sol revertir en la qualitat de la feina: quan coses són exercides amb amor acostumen a surar.

 

En Josep Maria Poblet i Guarro va deixar constància en els seus escrits del tarannà d’en Marcelinu i el seu cafè.

 

 

Des d’aquell 1919, la seva dedicació va ser en cos i ànima: dormia poc, menjava menys, però amb el seu fer i la seva mitja rialla escampava consol al proïsme, un consol convertit en la mà amb la qual podíeu comptar.

 

Feia més de mig segle que aquell edifici acollia un cafè des que el vell Isidru el va comprar: el negoci s’havia anat adaptant a l'estructura d’un edifici concebut com a palau, no com a cafè.

 

Així, a la planta baixa s’hi emmagatzemaven les begudes. El cafè, pròpiament dit, era al pis de dalt i s’hi accedia pujant dos trams d’escala. En entrar ens hi trobàvem una gran sala amb un taulell rere el que hi havia una prestatgeria amb una col·lecció sorprenentment completa d’ampolles de licor de tota mena.

 

A l’altra banda, una porta duia a l'habitació dels billars. Al mig de la sala dues dotzenes de taules de marbre i, al fons, l’estrella del cafè: un petit escenari amb un piano on hi tenien lloc les actuacions. En Marcel·lí, amb vista comercial, va decidir incorporar una cosa inaudita a la vila: les varietés. Tot sovint anava a Barcelona a contractar artistes -majoritàriament cupletistes i, de tant en tant, algun músic- per portar a la vila aquells mini-espectacles que tant triomfaven al Paral·lel.

 

L’oferta d’artistes de varietés al Paral·lel de Barcelona era inesgotable

 

 

No cal dir que aquells shows van causar furor a Montblanc Vilatans de tota condició –però majoritàriament homes, no ens enganyem- deixaven les famílies després de sopar, amb l’excusa de fer una partida a la manilla, per anar a veure aquelles dones desplegant les seves arts. I, de passada, si era possible, deixar anar algun pessic acompanyat d’alguna moneda. Potser caldria esmentar que al cafè del  Marcelinu hi havia un altre quartet utilitzat ocasionalment per a fins menys confessables.

 

Com dèiem al principi d’aquest escrit, eren altres temps. Eren temps de tolerància a la que s’hi afegia l'absència de la correcció política actual que fa impensables espectacles i activitats tant sexistes i denigrants per aquelles dones que, amb prou feines, se les veien i desitjaven per a sobreviure. Bé, malauradament, no tinc tan clar que avui en dia no segueixin vigents. 

 

En Marcel·lí va tenir un altre encert per a fer triomfar el seu cafè. El que actualment anomenaríem una proposta de valor estacional: a la que arribava el fred, al bell mig de la sala hi plantava una estufa que feia les delícies dels presents. Feia molt fred a l’hivern a Montblanc en aquells temps! I, qui més qui menys, a la que tenia una estona lliure, se n’anava al cafè a arreglar el món arrambant-se a aquella estufa al voltant de la qual es recuperava l’escalfor i les ganes de viure.

 

Al cafè s’hi anava amb qualsevol excusa, a fer un glop, a xerrar, a badar, a jugar a la manilla...

 

 

Aquells valors i el tarannà obert, generós i servicial d’en Marcel·lí, van ser claus per l’èxit del jove cafeter i el seu negoci. Cap altre cafè, ni el del Gregori, ni el Serret, ni el del Badó -tot i que acollia la societat l’Artesana- ni el modern bar d’en Baldrich li feien ombra. El café del Marcelinu era únic. Tothom deixava d’anar als seus llocs habituals per incorporar-se a la parròquia del cafè. Val a dir que en Marcel·lí es va assegurar que la qualitat del que servia estava a l’alçada: les begudes més exquisides, els menjars més variats, les marques de licors que tenen un pòsit, les trobàveu en aquell cafè.

 

També la seva ubicació privilegiada era un fet diferencial . Situat al bell mig de la plaça, a l’extrem oposat de l’ajuntament era testimoni -silenciós o no- de tot el que passava a la vila. Festes de Sant Miquel, festes Majors, Setmana Santa... tot passava pel davant del cafè.

 

Que els torraires aixecaven un castell? L’enxaneta era hissat des del balcó del cafè. Que els gegants ballaven amb els capgrossos al voltant? Ho feien davant del cafè.

 

 

Que hi havia qualsevol celebració o homenatge? S’acabava amb un vermut popular al cafè.

 

 

Que hi havia processó cap a Santa Maria? Des del cafè es tenia una vista privilegiada de la pujada del carrer Hortolans.

 

Tot passava allà. I no només al davant. A dins també. Entitats com el club de futbol de Montblanc hi van establir inicialment la seva seu. Al capdavall, en Marcel·lí no només els acollia sinó que també, sovint, els subvencionava. Una de les raons que va fer d'en Marcel·lí un dels personatges més estimats de la vila era que sempre era dels primers a contribuir a donatius i subscripcions populars per tota mena de fins nobles que s’endeguessin a la vila. Sí, en Marcel·lí era un bon cafeter, però davant de tot, era una bona persona. En Poblet i Guarro ens explica que era pare de tothom, que sabia oferir un sopar famolenc, cobrat a meitat de preu a qui anava curt de quartos.

 

Era tanta la popularitat del cafè que, fins i tot, la seva façana va atreure la vista dels anunciants per a penjar-hi els seus cartells. Era la façana més visitada i observada de la vila. Molta gent es va acostumar a consultar la cartellera dels cinemes de la vila a la porta del cafè.

 

Tant és així que el propi Marcel·lí va haver de penjar un cartell demanant de no fer-ho.

 

L’única cartelleria que en Marcel·lí volia a la seva façana era la que anunciava el seu cafè. Curiosament era la única manera de recordar que el nom original del cafè era, teòricament, Cafè del Comercio.

 

 

Però tot va ser en va. Per a tothom era el cafè del Marcelinu. Això no va canviar ni l’any 1923 quan en Marcel·lí va ser pioner a la vila sent el primer negoci en catalanitzar plenament la cartelleria i pintar a les persianes de la primera planta el nom que tothom s’entestava a ignorar: Cafè del Comerç.

 

 

Tot plegat va fer del cafè lloc de visita obligada quan s’anava a Montblanc. Si fins i tot a Barcelona, al Poble Espanyol, l’any 1929 s’hi ha incloure una reproducció! Bé, crec que Puig i Cadafalch pensava en reproduir-hi el palau Desclergues, no crec que tingués en ment el cafè que hi havia dins. O potser sí.

 

Igual igual, tampoc no ho és la reproducció al Poble Espanyol de Barcelona.

 

 

El fet és que, dos anys després, l’any 1931, el president de la Generalitat Francesc Macià, quan va visitar la vila per inaugurar la placa que rebatejava la plaça com a plaça de la República, va deixar els regidors palplantats i, abans de marxar cap a l’Alcover, va anar a fer un vermut al cafè del Marcelinu.

 

 Si no anem errats, dos caps a l'esquerre de l'avi Macià, mig amagat, hi trobem el propi Marcel·lí

 

Començàvem parlant dels temps de tolerància en què en Marcel·lí va fer créixer l’èxit i la popularitat del seu cafè. Però, com sempre acaba passant, aquells temps alegres van donar pas a temps conflictius. L’any 1936 esclatava la guerra i Montblanc, como tot el país, en patia les conseqüències. I en Marcel·lí, també. El seu fill gran, l’hereu, el que tenia el seu mateix nom i que heretaria el cafè, per edat va haver-se d’incorporar al que es va conèixer com la Quinta del Biberón. I, com molts dels seus integrants va ser destinat a la batalla de l’Ebre. Allà se'n va perdre el rastre. En Marcel·lí pare, en saber de la seva desaparició, va fer tot el que hi havia al seu abast per conèixer la sort que havia corregut el seu fill. Va visitar tothom qui coneixia a Barcelona i va remoure cel i terra.

 

A la batalla de l’Ebre es van perdre milers de vides.

 

Però tot va ser inútil. Diuen que no hi ha pena més gran que la de perdre un fill. La vida no ens hauria de permetre sobreviure els que vénen després de nosaltres. En Marcel·lí ja no va ser mai més el mateix. Probablement aquells fets van marcar la seva consciència. Anys després, molts encara recordaven com en Marcel·lí anava a la presó a portar menjar als que hi eren reclosos sense esperar-ne res a canvi.

 

Però, en qualsevol cas, l’activitat del cafè continuava. Passada la guerra, molts -tots, probablement- volien oblidar. I un dels millors llocs per oblidar és un cafè. Un indret –amb estufa si fora fa fred- on compartir silencis, confidències, tristors i un bon glop que ho deixi tot enrere.

 

El franquisme va tornar a batejar el cafè en castellà

 

Rere el taulell hi continuava en Marcel·lí i, servint les taules, els tres fills que seguien vius:  la Consol, en Josep i en Ramon. Van venir encara un quants anys de servir begudes, organitzar banquets, proveir de menjar i beure a festes i envelats... Però ja res no era el mateix. Els temps de tolerància havien passat i espectacles picants com els que en Marcel·lí havia importat de Barcelona eren impensables: La premsa local se’n feia ressò. Marcelino, en los últimos años, había moralizado mucho el ambiente de su Café. Òbviament, la moral regnant aquells anys grisos hi devia influir molt.

 

Per ordre d’edat i per sexe, -la tradició mana- el segon fill, en Josep –conegut per tothom com en Pepito de cal Marcelinu- havia de continuar amb el negoci familiar. Ell estava destinat a ser el continuador del cafè. Però sembla que allò no anava amb ell. Qui sap si la pèrdua prematura del germà o el canvi dels temps o una mica tot plegat, va fer que ni ell ni els seus dos germans tinguessin interès en seguir el negoci del pare. En Pepito va marxar a Tarragona i en Ramon a Eivissa.

 

L’any 1954, cansat, en Marcelí va decidir traspassar el negoci a en Joan Bonet. La premsa se’n va fer ressò, però també va ser conscient que res no seria el mateix. La notícia del traspàs, publicada al setmanari Montblanch, gairebé sonava a esquela:

 

 

Sembla que, igual que el cafè -fos com fos- s’havia convertit en el Cafè del Marcelinu, en Marcel·lí s’havia convertit en el Marcelinu del Cafè. Sense ell, tot va perdre sentit: aviat començava a lluitar amb una malaltia que se l’enduria quatre anys després, el 1958.

 

 

El cafè va continuar força anys en mans de la família Bonet. Tot i que els baixos van ser ocupats més endavant per la Caixa de Tarragona (amb successius moviments del sector bancari, ara integrada en el BBVA), el cafè va romandre als pisos alts fins entrat l’actual segle). Fins i tot va mantenir el nom oficial del cafè: Café del Comerç. Però no tenia sentit anomenar-lo el Cafè del Marcelinu. Ni hi era el Marcel·lí ni ja mai no va ser com quan ell hi era.

 

De tant en tant, quan passo per davant de la casa Desclergues, m'hi aturo una estona, acluco els ulls i miro d’imaginar-me com era en temps d’en Marcel·lí.

 

Però és difícil: ara hi ha un bon grapat de cafès a la plaça, a l’edifici només hi ha l’entitat bancària i no hi ha cap cartell enganxat que anunciï les pel·lícules del Principal i del Kursaal. De fet, ja ni fa el fred que feia llavors.

 

 

 

 

 

 

 

Please reload

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now