Un edifici oblidat, un home oblidat.

Fa uns dies vaig tenir l’honor de convidar a la família Desclergues a conèixer el seu palau a la plaça Major.

Més d’un lector haurà pensat que m’he begut l’enteniment. Tots coneixem la casa Desclergues a la plaça Major de la vila que acull una entitat bancària. Els més grans recorden que abans havia acollit el cafè del Marcelinu i els escrits deixen constància que anteriorment havia estat el cafè de l’Isidro. Però els Desclergues? Si no hi ha Desclergues a Montblanc des fa segles!

Fins l’any 1730 el vell palau va estar en mans de la família Desclergues. D’ençà que ha canviat de mans i utilitzacions. Abans de ser la seu d’una oficina bancària va ser, durant molts anys, el cafè més popular de Montblanc

El cas és que els Desclergues efectivament van deixar Montblanc fa quatre-cents anys, però no van desaparèixer. De fet, es van traslladar a Flandes –els actuals Països Baixos- a combatre a la Guerra dels Vuitanta Anys a les ordres de Felip II. Es veu que, combat amunt, combat avall, allà s’hi van trobar a gust i s’hi van quedar. Tant, que van adaptar el seu cognom i van passar de Desclergues a un similar però ben comú per aquelles terres: Declercq (Declerk, en versió flamenca). Generació rere generació, van seguir allà dalt –com qui diu- fins que a principis d’aquest segle, l’actual descendent de la nissaga: Nico Declercq- va anar a viure a Atlanta, als Estats Units. Allà va refer la història dels seus avantpassats, enrere enrere, fins enllaçar amb els Desclergues montblanquins.

Posats en contacte, el vaig convidar a ell i a la seva família, a visitar la vila, a que fos rebut per l’alcalde a l'ajuntament–on va signar el llibre d’honor- i, per suposat, a fotografiar-se davant del seu palau: el palau Desclergues!

Nico Declerq, descendent dels Desclergues, amb la seva família.

Al llarg dels segles, especialment des del segle XVI, Montblanc ha acollit famílies –habitualment vingudes de fora per assumir càrrecs a l’administració- que, encara que no tinguessin títols nobiliaris, han assolit un cert aire aristocràtic. Famílies amb cognoms que, la majoria, han desaparegut de la vila però que s’han mantingut en forma de noms d’edificis, de carrers o de terrenys.

Així, malgrat haver desaparegut les famílies, encara tenim el palau Alenyà –actual seu del Consell Comarcal- també coneguda com a Casa Cremada d’Aguiló: una altra família destacada, el palau Josa –actual seu del Museu Arxiu- o els plans de Jori -actual seu de la Impremta Requesens!-. I, per suposat, la Casa Desclergues, actual seu d’una oficina bancària. Això darrer potser és menys romàntic. Però tot canviarà, creieu-me.

El palau Josa va experimentar una profunda reforma abans d’acollir el Museu Arxiu

L’antic Palau Alenyà, també conegut com la Casa Cremada d’Aguiló, va acollir durant força anys del segle passat el cafè del Badó. Sembla que a Montblanc tenim certa tirada a reconvertir palaus en cafès.

Però per què, malgrat haver tingut tanta importància a Montblanc i, fins i tot haver deixat un bon rastre en forma -per exemple, d’edifici majestuós- aquestes famílies han anat desapareixent? Hi ha hagut una mica de tot. Com hem vist, els Desclergues van marxar a fer el soldat però d’altres, van marxar per canvis, diguem-ne laborals, i, en molts casos, simplement perquè per la línia dinàstica es va extingir el cognom (històricament, el cognom sempre s’ha perdut amb les filles).

Però el cert és que aquestes famílies, al llarg dels anys que van habitar i exercir el seu poder a Montblanc, van tendir a una certa endogàmia –casaven els fills d’uns amb les filles d’altres- ajuntant cognoms rellevants. I, tot i així, van desaparèixer. Us en posaré un exemple.

Una de les famílies més rellevants de Montblanc foren els Molins. Potser el més destacat va ser en Francesc Molins, doctor en Dret, notari, regidor i regent de l’alcaldia a finals del segle XVII. En Francesc tenia la casa pairal a l’actual número 114 del carrer Major. Fixeu-vos-hi: un tros de casalot. El teníeu present? Ara té una placa amb el nom de l’actual família propietària: Solanes.

Lògicament, en Francesc no es podia casar amb qualsevol: es va casar amb Teresa de Josa i Dalmau, la filla del primer dels Josa Montblanquins que, vinguts de Fulleda a principis de segle, van construir-se el palau al carrer Hortolans que ara acull el Museu Arxiu. Els Josa havien vingut a Montblanc a exercir el càrrec de Tinent de Corregidor.

La parella Molins-Josa va tenir una filla a la que van posar el bonic nom de Gertrudis. I, és clar, una noia amb aquests cognoms tampoc no podia tenir un marit qualsevol: la van casar amb Francesc Xavier Aguiló i Marañosa, doctor en Dret, brigadier i gentilhome de la reina Isabel II. En Francesc Xavier havia estat tot un heroi durant la guerra del Francès. Els Aguiló van adquirir el que havia estat el palau Alenyà (recordeu: el Consell Comarcal) i el van fer casa seva. Malauradament, l’any 1822 les tropes constitucionalistes la van cremar, originant el nom popular de la Casa Cremada d’Aguiló. Així doncs ajuntem els cognoms Aguiló amb Molins i Josa i incorporem un nou palau a la nòmina.

A les pàgines dels llibres parroquials de Santa Maria trobem constància dels membres de les famílies que han deixat la seva empremta a la vila. En Joaquim Aguiló i Molins va vendre el palau Aguiló que, dos segles després, passaria a acollir el Consell Comarcal.

Saltem una generació i els Aguiló-Molins-Josa tenen, entre d’altres, una filla a la que anomenaran Maria Teresa. Com us podeu imaginar, els pares van buscar algú amb pedigree per casar amb la filla. Però per aquella època, els nobles i les famílies importants començaven a ser escadusseres a la vila. Rebuscant al Qui és qui de Montblanc, van trobar la solució.

Anys enrere, durant la guerra del Francès havia arribat a terres de la Conca de Barberà un soldat –un tinent coronel, de fet- provinent de la llunyana població de Freginal de la Sierra a Extremadura. Es deia Fernando Chaparro y Adame. No era un militar qualsevol: era Cavaller de l’Ordre de Sant Hermenegild i la Flor de Lis.

El Sometent va tenir actuacions destacades en el combat contra les tropes napoleòniques durant la guerra del Francès.

Sembla que l’home s’hi va trobar a gust a la Conca perquè acabada la guerra, va comprar terres i cases per Montblanc i s’hi va mig establir. Dic mig establir perquè, probablement per feina, vivia a cavall entre Montblanc i El Vendrell. Els Aguiló Molins van casar la seva filla Maria Teresa amb ell i la parella va tenir un fill al que li va posar el nom del pare: Fernando. Aquest segon Fernando Chaparro també va seguir la carrera militar però es va passar a la Marina on era ajudant militar. Sospitem que el mar li quedava més a prop des del Vendrell que no pas de Montblanc. Anys després, ja a meitat del segle XIX, es va casar amb la vendrellenca Josefa Papiol amb la que va tenir dos fills. Però aquests ja no van seguir la carrera militar. Els temps canviaven i la família Chaparro va veure que el futur estava en les professions liberals: el seu fill gran, en Ferran –ja plenament integrat, va catalanitzar el nom de Fernando que heretava del pare i l'avi- seria advocat, el segon, en Francesc, faria la carrera de farmacèutic.

Un dels fills Chaparro va obrir despatx de farmàcia a Montblanc.

La qüestió és que, no estant ja lligats al mar i buscant un bon lloc on exercir la seva professió, ambdós fills es van traslladar a Montblanc. El Francesc, va anar a viure a una de les cases que la família tenia al carrer Solans i va muntar una de les dues farmàcies que hi havia a Montblanc a tombants de segle. El fill gran, però, sent l’hereu, no va arribar mai a exercir l’advocacia sinó que va assumí les tasques pròpies d’un propietari: ell gestionaria el patrimoni de la família a la Conca de Barberà.

Però, segons la visió de l’època, per anar a Montblanc li calien dues coses: la primera casar-se. L’any 1909 es casava a la parròquia de Sant Salvador del Vendrell amb Teresa Galofré i Lleó tot just abans de marxar cap a la vila. L’altra cosa que necessitava era una casa. Una casa com cal. I és clar, amb els antecedents familiars, amb tants cognoms nobles arrossegats en els segles, no podia ser una casa qualsevol. Havia de ser tot un palau. I així va ser: el matrimoni es va traslladar a Montblanc per ocupar l’antic casal dels Molins al carrer Major, a tocar de la cantonada amb el carrer que avui dia, precisament, porta el nom de la família: carrer dels Molins. L’edifici probablement havia seguit a la família per herència a través de la besàvia materna d’en Ferran: Maria Teresa Aguiló i Molins.

Aquella casa era perfecta: gran, ben situada al carrer Major al barri de Sant Cristòfol i amb una façana d’aspecte ben noble amb uns preciosos i elaborats esgrafiats que li donaven un aspecte similar al que té, actualment, cal París a la plaça Major.

Els esgrafiats de cal París van ser restaurats fa uns quants anys però conserven la seva magnificència.

Mirant acuradament la façana de cal casal dels Molins encara s’hi endevinen rastres dels antics esgrafiats.

En Ferran Chaparro es va fer respectar a Montblanc. De fet, la gent pel carrer li atorgava el tractament de Don Ferran. Un cronista montblanquí el va qualificar, fins i tot, de dandy. El fet de venir de bona família –com se sol dir- se li notava. Era un home molt alt i corpulent, però tant en la manera de caminar com en la de vestir se li endevinava una elegància que no s’adquireix en una sola generació. Era el que diríem, tot un senyor. Tot un senyor de Montblanc.

Don Ferran Chaparro, un home elegant al Montblanc dels anys 20.

Al setmanari Aires de la Conca, l’any 1926 va aparèixer un panegíric que enaltia les seves virtuts:

Don Ferran és, per l'estampa I l'esperit, cavaller i senyor.

Home de criteri justicier, quasi rectilini, és de la pasta d'infant. El seu sentit instintiu de fer honor a tota jerarquia, fàcilment el lliga amb la més humil amistat, respectuós sempre i sempre guardant -en la senzillesa més democràtic- la noble senyoria de l'esperit.

Es, demés, home de profundes conviccions i benemèrit dels ideals patris. I fa, com el cavaller medieval, que alternava les armes amb els joglars, veritable germania entre la cultura agrícola i la dels clàssics grecs i llatina i de bells llibres d'art i d'història.

Don Ferran, és el prototipus, entre nosaltres, de la noblesa catalana que sent en sa sang l'esperit reivindicador de la tradició terral vers un avenir ple de seny i de llibertat.

Llegint aquestes paraules, amb ulls de segle XXI, fa una mica d’esgarrifança: li donen molt de sabó, no us sembla?. Val a dir que, a banda de la prestància d’en Ferran, hi havia motius ocults per a tanta lloança: dedicar-se a gestionar el patrimoni familiar no li ocupava tot el temps i va decidir ocupar les estones lliures en la política. I un propietari amb un fort sentiment catalanista com el que professava el nostre protagonista a principis de segle XX, només podia canalitzar la seva vocació política en un partit: La Lliga Regionalista. De fet, va assolir el càrrec de president del partit a la Conca de Barberà.

No només això: el temps lliure li va permetre convertir-se en President de l’Associació Catalanista, President de la Junta d’Obra del santuari de la Serra, Delegat de la Unió de Vinyaters i alcalde de Montblanc. I, és clar, a l’igual que passa a dia d’avui, les publicacions tenien un clar color polític. Si el setmanari L’Escut que comandava el montblanquí Poblet i Teixidó va virar més cap el republicanisme, els Aires de la Conca bufaven més cap al sentiment conservador: les dretes de l’època, vaja. No és d’estranyar, doncs, que el diari li tirés tantes floretes.

En Ferran va ser un dels montblanquins il·lustres que van incorporar-se a la galeria de caricaturitzats –amb benevolència- al periòdic Aires de la Conca.

Aquesta vinculació amb el partit va arribar al punt culminant l’any 1922 en què Montblanc va acollir les Festes Patriòtiques. Amb motiu d’aquella celebració es va beneir la Senyera de l’Orfeó Montblanquí, es va batejar la plaça Major com a plaça de Prat de la Riba i la família Rendé va donar el portal del Bové a la Mancomunitat de Catalunya. El fet és que, tot plegat, es va convertir en una complicada maniobra política entre les diferents forces catalanes que va situar Montblanc en el mapa polític i social de Catalunya.

I en Ferran Chaparro no podia deixar de ficar-hi cullerada. En qualitat de president comarcal del partit va ser qui, no només va convidar al govern de la Mancomunitat en ple, sinó que, en un mostra de generositat, els va acollir a tots a casa seva. Sí, a la casa dels Molins al número 114 del carrer Major. Val a dir que la generositat devia ser ben rebuda. En aquella època a Montblanc hi havia un grapat d’hostals que per uns homes acabalats de ciutat, acostumats als luxes que solien gaudir els governants, probablement els semblarien justets.

El president Puig i Cadafalch va inaugurar la placa de Prat de la Riba amb què es rebatejava la plaça Major.

És per això que, la nit de l’onze al dotze de febrer de 1922, el president Puig i Cadafalch i uns quants dels seus consellers van fer nit a Montblanc, a la casa d’en Ferran Chaparro: al número 114 del carrer Major.

Aquell va ser punt mes àlgid de la carrera política d’en Ferran. Poc després, un cop d’estat instaurava la dictadura de Primo de Rivera, es desmantellava la Mancomunitat i el president Puig i Cadafalch marxava a l’exili. Més tard, amb la República, la Lliga va mirar de revifar una mica però ja mai res no seria el mateix.

En Ferran i la seva esposa Teresa no van tenir fills. El casal del carrer Major era molt gran per tots dos sols. En morir, el cognom Chaparro va desaparèixer. Igual que el d'Aguiló, Molins, Alenyà... Qui recorda a dia d'avui en Ferran Chaparro?

La casa va canviar de mans. Avui en dia, com testimonia una placa a la façana, és propietat de la família Solanes. Però, a diferència del Palau Alenyà o del Palau Josa, ningú no recorda l’origen d’aquella casa, la que havia estat la casa pairal dels Molins i que en Ferran Chaparro havia dignificat convertint-la en la casa que acolliria el govern d’una Catalunya llavors puixant.

No tindria sentit mirar de revertir aquesta injustícia?

No fa gaire, en un acte públic es va inaugurar una altra placa a una altra banda de la vila. A la que havia estat la casa de l’escriptor, periodista –i rival polític d’en Ferran Chaparro- Poblet i Teixidó, s’hi pot veure a dia d’avui una placa en record de l’il·lustre montblanquí que va viure al carrer que porta el seu nom. A la placa s’hi recorda també la capçalera del diari que va fundar i dirigir fins la seva mort prematura per l’epidèmia de grip de l’any 1918.

Tot plegat, em fa pensar que, potser tindria sentit proposar a l’Ajuntament de penjar una altra placa. No crec que la família Solanes s'hi oposi. Una placa a la casa del carrer Major que recordi que aquella havia estat la casa de la il·lustre família Molins, que havia estat la casa d’un montblanquí de pro anomenat Ferran Chaparro i que, un dia de febrer de 1922, va concentrar els homes que portaven les regnes del nostre país. Una placa que rescati de l’oblit l’edifici i la seva passada grandesa.

Una placa no costa gaire diners. Ser agraïts al nostre passat no té preu.