Cal Saboner

4 Nov 2018

Una noticia ha corregut per Montblanc aquests dies: l’Ajuntament ha comprat cal Masip (1). Des de feia anys, l’antiga botiga coneguda com Cal Saboner i la casa annexa eren tancades. Els més grans en tenen record. Alguns el recorden com Cal Sagoner, altres recorden que el senyor Macip, el propietari era cec però que, tot i així, es movia per la botiga sense problemes. Alguns, fins i tot, recorden que les dependentes eren la Montserrat Vallbona i la Roser Miró. Més enrere, una tal Nati...

 

 

La botiga era de queviures però, en canvi, era coneguda com Cal Saboner. Quina n’és la història?

 

La nissaga dels Macip -dels saboners- no neix a Montblanc sinó a l’Alforja, al Baix Camp. El 7 de novembre de 1834, neix en Gabriel Macip i Gomà. Fill d’una família amb tradició en la fabricació del sabó. Qui sap si allà ja eren coneguts com els saboners?

 

El fet és que amb 27 anys i casat amb Marina Terència i Bofarull arriba a Montblanc l’any 1865 i s’estableix a l’actual número 16 del carrer Sant Josep. Aquella casa, situada sobre el Riuot, compta amb un gran pati que, pel darrere, dóna al carrer del Forn de la Vila.

 

Allà, hi estableix un negoci per guanyar-se la vida. I ho fa, com és lògic, del que sap fer, de fabricació de sabó, tot seguint la tradició i el coneixement que ha heretat de la família. Però no només es dedica a vendre sabó. El sabó serà el producte estrella d’una botiga de queviures que obrirà al carrer Sant Josep, enretirant l’habitatge al darrere de la casa i obrint l’accés domèstic al carrer Font de la Vila. La botiga, però, portarà el nom de “La Jabonería”, més tard, “La Saboneria”.

 

 

El coneixement del procés de fabricació és singular a la vila i les coses comencen a anar-li bé, força bé a en Gabriel. És l’únic fabricant de sabó de la comarca i no té competència. Els diners comencen a entrar a casa. Tants, que decideix ampliar instal·lacions per a la fabricació de sabó i comença a llogar els baixos de l’edifici del costat: un vell casalot mig ruïnós conegut popularment com la Casa Cremada. Parlem del Palau Alenyà. L’Antic palau pertany a la família Martí i Roig i, en temps passats, havia acollit una fassina.

 

 

El fet és que, en Gabriel no només va portar de l’Arforja el coneixement tècnic en la fabricació del sabó, sinó que també va portar una gran empenta per involucrar-se en tota mena d’activitats socials i culturals a Montblanc. Per exemple, va ser fundador del Monte-Pio del Pendó del Santíssim Sagrament i vocal de la junta de la Cambra Agrícola entre d’altres. Es convertirà en un dels principals dinamitzadors de la vila en uns anys prou convulsos. Tot just acabava d’arribar el ferrocarril i un grapat d’ideals de tota mena arribaven en tren a la Conca de Barberà. Un d’ells, el republicanisme, que en Gabriel va abraçar amb convicció: serà vocal del Centre d’Unió Republicana i regidor a l’Ajuntament entre 1895 i 1899.

 

 L’any 1863 arriba el ferrocarril a Montblanc

 

En aquells anys, els seguidors dels diferents corrents polítics s’aplegaven  en cafès i en societats. Els republicans tenien l’Assutzena. Arrel de la Revolució anomenada Gloriosa de l’any 1868, que va fer fora la reina Isabel II del tron, va suposar una suspensió temporal de certes llibertats. Tan bon punt es va llevar, l’any 1869 en Gabriel va veure la seva oportunitat. Va agafar l’Assutzena i va decidir donar-li impuls: va traslladar-la als baixos del palau Alenyà i va començar a promoure-hi activitats. Aviat, la societat arribarà als 350 socis: un èxit mai vist a la vila. L’historiador Andreu Mayayo ho testimonia: “L’Assutzena” transformà radicalment l’ambient de Montblanc, l’omplí d’alegria i d’il·lusió; els menestrals imposaren el seu optimisme i la seva hegemonia pels carrers i places de la vila mitjançant un riu de cançons i rialles. El 1870 incorporaran el teatre a les seves activitats muntant una sala de representacions al mateix palau. El propi fill d’en Gabriel participarà en representacions d’obres de Rusiñol.

 

L’any 1893, l’Assutzena desapareixerà i els menestrals montblanquins decideixen reflotar-la rebatejant-la com l’Artesana. Un cop més, la societat allotjada al vell casalot, també segons paraules de Mayayo, esdevindria en tot aquest període rovell de l’ou de les societats montblanquines, celebrant les millors festes, patrocinant actes culturals i esportius. I rere tot allò, en Gabriel Macip.

 

Ens acostem a finals del segle XIX i un insecte trastoca l’economia del país: la fil·loxera entra a Catalunya i mata les vinyes. El pròsper negoci del vi cedeix el seu lideratge a la fabricació d’aiguardents. Qui més qui menys, tothom s’instal·la un alambí a casa per destil·lar aiguardent. Alguns més modestament, d’altres amb més força. En Gabriel, amb la seva empenta i els diners que ha anat guanyant amb el sabó, munta una fassina. Al Palau Alenyà, a banda de les activitats i festes de l’Artesana, s'hi tornarà a destil·lar alcohol entre els seus vells murs.

 

 

Però l’ànim empresarial d’en Gabriel no té aturador: El 1881 agafa la corresponsalia del Banc de Valls a Montblanc. Ja no només és botiguer, també és banquer. Anys després, el banc establiria la seva seu al carrer Major i n’assumiria la direcció la família Badia.

 

En Gabriel i la seva esposa Marina, perfectament establerts, tindran quatre fills, tres nois i una noia. Com mana la tradició, el primer fill noi prendrà el nom del pare i serà l’hereu del negoci i del patriarcat d’una família que va creixent. Les coses van bé als Macip i el negoci creix com també ho fan els fills. L’hereu, en Gabriel, es casarà amb una montblanquina de bona família: Teresa Pedrol. Aviat incorporaran néts a la família.

 

Però la vida no sempre ve de cara. L’any 1907, amb 40 anys mor el que havia de ser l’hereu i continuador de la família: en Gabriel fill. Com si això no fos prou desgràcia, quatre anys després, el 1911, el patriarca de la família, amb setanta-tres anys- no supera la pena de la pèrdua del fill i també mor, deixant la família sense un clar continuador del negoci.

 

No obstant, la Marina, la matriarca, la dona que va casar-se amb aquell jove Gabriel que havia vingut de l’Alforja amb il·lusió i empenta, no pensa rendir-se ni posar-ho fàcil al destí. Decideix que ha d’agafar les brides del negoci, de la família i de la seva vida. Com si ho volgués deixar clar, des d’aquell moment el negoci es passa a dir: La Saboneria de la vídua de Gabriel Macip. Fins i tot desafia qui pogués pensar que s’enfonsarà i, tot just un any després, deixant el dol enrere, al pati de la botiga, al pati del palau Alenyà, hi munten un envelat per fer un ball organitzat per la societat l’Artesana que hi té la seu.

 

Però no deixen de ser anys difícils, anys d’aprendre un negoci que havia muntat el seu marit i pel que havien començat a preparar al fill. Tot allò queda enrere i ara cal seguir endavant. Per fortuna, abans de morir el fill, amb la jove Teresa havien tingut un fill: saltant-se una generació, aquell seria l’hereu. Caldria esmerçar tots els esforços perquè reprengués, tan bon punt pogués, la tradició familiar.

 

Van ser anys intensos. Però pocs. Nou anys, de fet. El 1920, la Marina Terència, la dona forta que havia assegurat la continuïtat de la família, mor als setanta-set anys deixant, com havia planificat, la botiga al càrrec del seu nét: un jove també anomenat Gabriel, com l’avi i el pare. Tot un símbol de la responsabilitat que agafava. Com a lleialtat a l’àvia i a la mare, manté Vídua de Gabriel Macip com a nom de la botiga.

 

 

Aquell jove, afortunadament també ha heretat l’empenta dels Macip. El catàleg de la botiga comença a incorporar contínuament nous productes: vins, conserves, galetes, orxates, xarops, un aperitiu molt popular en aquells anys, probablement fet de quina anomenat Kynot.

 

 

Més endavant, es diria que avançant-se al seu temps, incorporarà el Xampany de Cava fet a la Conca de Barberà: el xampany Francolí.

El Xampany de Cava Francolí es venia a ca l’Adrogueret, a cal Saboner i a cal Vinyes.

 

 

Els anys van passant, La Saboneria segueix sent una de les botigues més importants de la vila i en Gabriel, el jove Gabriel, és un habitual a les llistes de majors contribuents. I seguint la tradició encetada per l’avi, reprendrà l’activisme polític i cultural: l’any 1920 ja entrarà a la junta de l’Artesana arribant a sots-president, serà tresorer del Comitè de la Unió Republicana i farà que La Saboneria es destaqui per ser una de les primeres botigues de la vila completa i correctament retolades en català. L’any 1923 és vocal de la junta del Fútbol Club Montblanc. Més endavant, serà vocal del Centre Republicà Catalanista i participarà econòmicament en activitats tan diverses com sufragar les despeses de la final d’etapa montblanquina de la XIII Volta Ciclista a Catalunya o la reparació de la teulada i la volta de l’església de Sant Marçal.

 

El novembre de l’any 1923, en Gabriel rep un altre cop de la vida: la mort de la seva mare, la Teresa Pedrol, amb 54 anys. És la segona vídua Macip que mor en pocs anys. En Gabriel aprèn la lliçó: ha d’assegurar la continuïtat de la família. Sense pares ni avis, l’any 1925 es casa amb la Rosa Casals i Basart, originària de Parets del Vallès. Qui sap com va conèixer a algú de tan lluny? Amb una cartera de proveïdors tan àmplia com la que tenia en Gabriel era fàcil que conegués a gent d’arreu.

 

Curiosament el comiat de solter el va celebrar amb els amics a tocar de casa: al Cafè del Badó: un popular cafè que Salvador Farré i Fortuny acabava d'obrir als baixos del palau Alenyà. Aquell cafè era l’únic que quedava al palau de la societat l’Artesana. L’associació creada pels menestrals deixava el casalot i marxava a la seu de El Foment al carrer Major.

 

 

En Salvador Ferré i Fortuny (conegut com Badó) va llogar els baixos del Palau Alenyà per instal·lar-hi un popular cafè.A la part superior dreta de la imatge se’n pot veure el cartell.

 

 

Però l’espai a aquell edifici és massa gran i aprofitable com per deixar-lo buit. Un altre agrupament decideix ocupar-lo. Som a plena dictadura de Primo de Rivera i la Joventut Catalanista, tant activa anys enrere, ha hagut de reciclar-se com a Centre de Lectura i dedicar-se a activitats innòcues com el teatre o festes populars. A en Gabriel, llogater del palau i afí a aquells joves, li semblarà bé. Qualsevol cosa abans de deixar buit el casalot, qualsevol cosa abans que s’ompli de silenci i de tristor. Aquell mateix any, el Centre de Lectura organitzarà la vetllada de Sant Joan al pati del vell edifici amb fanalets, orquestrina i balls. En Gabriel no desaprofitarà l'ocasió de fer marketing de la botiga de queviures. Al final de la revetlla obsequiarà totes les assistents amb un vano –molt apropiat en entrar a l’estiu- que, en un costat tenia uns graciosos dibuixos ben acolorits, i en l’altre, la publicitat de La Saboneria.

 

 

Un any després, en Gabriel i la Rosa tenien un primer fill: l’hereu. Potser per trencar el malefici, va interrompre la tradició i li va posar un nom ben montblanquí: Josep Maria.

 

L’any 1930, en Gabriel decideix, en certa manera, passar pàgina en el negoci. D’una banda, reformarà la botiga donant-li una distribució molt més moderna i incorporant novetats com una caixa registradora i altres estris com un sofisticat molinet de cafè. La botiga prendrà l’aspecte que, encara a dia d’avui, molts li recorden.

 

 

Però també introduirà un altre canvi. Tant en el cartell a la llinda de la porta al carrer Sant Josep com als anuncis a la premsa, el negoci canviarà de nom. La botiga deixarà de portar el nom Vídua de Gabriel Macip. Al cap i a la fi, ell és el darrer dels Gabriels Macip i no té cap intenció de deixar vídua la seva jove esposa Rosa.

 

 

Durant aquells anys, en Gabriel no només es dedica a la botiga, sinó també a potenciar l’altre negoci familiar: el des destil·lats. A Montblanc i a la contrada, es famolt popular l’anís de cal Macip. De fet, molta gent el coneix més per la beguda que no pas pel sabó.

 

Les coses tornen a anar bé a ca’ls Macip. Tant que, després d’anys de llogar el palau Alenyà, decideix comprar-lo. L’any 1942, després de dècades d’utlilitzar-lo com a extensió del negoci i com a seu per activitats polítiques i culturals, tot l’edifici passa a ser propietat de la família.

 

És durant aquells anys que l’hereu de la quarta generació, en Josep Maria, s’incorpora al negoci. Per primer cop, un Macip va a la universitat i cursa uns estudis tan útils pel negoci com els de Ciències Químiques. De fet, aplicarà el coneixement adquirit en crear un licor comercialitzat com a estomacal que també adquirirà celebritat a la vila: el licor Antinea.

 

Tot plegat, sembla que en Gabriel sí ha aconseguit trencar el malefici. Ja convertit en el venerable senyor Macip, l’ancià invident que els nostres grans encara recorden movent-se per la botiga com si hi veiés perfectament, viurà fins l’any 1979.

 

Els temps canvien. A Montblanc comencen a aparèixer els supermercats i en les noves generacions neixen noves aspiracions. Aquella mort suposa el tancament de La Saboneria.  Els anys començaran a caure sobre el local i sobre el palau. Però ambdós edificis seguiran dos destins molt diferents.

 

D’una banda, les sales del vell palau s’aniran omplint de trastos i, durant els anys seixanta, acolliran una granja de gallines. L’any 1993, el Consell Comarcal, comprarà l’edifici a la Rosa, la vídua d’en Gabriel per reformar-lo –caldrà molta feina i diners- i convertir-lo en la seva seu. En la mateixa operació es s’adquirirà finca just enfront que, enderrocada i urbanitzada, donarà pas a la placeta que hi ha actualment.

 

I la botiga? Què passarà rere aquella persiana seguirà baixada any rere any, dècada rere dècada?

 

 

Fa uns dies, el consistori montblanquí va adquirir el local per ampliar les dependències del Consell Comarcal. Tècnics de l’Ajuntament van entrar a la que havia estat botiga i habitatge dels Macip durant un segle i mig. El que es van trobar els va sorprendre. Havien passat quaranta anys però l’interior estava com congelat: tenia exactament el mateix aspecte que el dia en què havien abaixat la persiana per darrer cop.

 

La caixa registradora, les bàscules, les lleixes amb ampolles de vi, productes de neteja i higiene de marques que actualment ja només són un record. Entrar en aquell local va ser com saltar en el temps al segle passat. Va ser com tornar a entrar en La Saboneria. Només hi faltaven la Roser i la Montserrat rere el taulell i, trastejant a la rerebotiga, a les palpentes, el vell senyor Macip fent proves al laboratori per millorar la fórmula del seu anís.

 

 

 

Potser aquestes imatges despertin records adormits a algun dels lectors. En els més joves potser simplement els piqui la curiositat.

 

Sembla que l’Ajuntament, un cop assegurat l’edifici i sanejats els accessos, es planteja fer algunes jornades de portes obertes a la botiga per poder veure’n l’aspecte. Als més grans potser els suposi un retornar a anys que creien enterrats a la memòria. Als més joves potser els obri els ulls a un passat que no han viscut però que és bo que coneguin de primera mà.

 

Serà el testimoni d’un Montblanc que no existeix. Un Montblanc dels que els Masip, com tants d’altres vilatans, en van ser protagonistes.

 

 

(1) Com altres cognoms, el de Macip, amb els anys ha canviat la seva grafia i en els darrers anys estem més acostumats a llegir-lo com Masip. Com en aquest article hem recorregut quatre generacions de la família, tret del principi i el final, he mantingut unificada la forma Macip atès que és com sortia escrit en la major part de notícies i documents que n’he trobat.

 

 

Please reload

© 2016 per Eduard Contijoch.

  • Grey Facebook Icon
  • Grey Twitter Icon
  • Grey Google+ Icon
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now