El cardenal de Montblanc



La fotografia que encapçala aquesta entrada va aparèixer fa uns dies al grup que molts montblanquins compartim a internet. L’indret és prou reconeixible: el carrer Major a la boca nord de la plaça de Sant Miquel (davant del Ramper, vaja).


El més rellevant de la imatge és que el carrer és guarnit amb catifes de flors i un arc –amb els nostrats merlets- que ostenta un rètol prou aclaridor: MONTBLANCH A SU CARDENAL.


No sé als lectors però hi ha un detall que a mi em crida poderosament l’atenció: la qualificació de “su”. Montblanc parla d’un cardenal com el seu, el nostre. Aquest su cardenal sona a orgull. A devoció. No creieu?


Però qui era aquest Cardenal de Montblanc? Un cardenal a qui dediquen un arc (probablement era fet de fusta, però si comparem amb la dona que surt fotografiada davant del pilar esquerre ens n’adonem que no era precisament petit) i, d’altra banda, tots sabem que les catifes de flors demanen moltes, moltes hores. Qui era i perquè se li retia un homenatge com aquest? I quan va tenir lloc?


Vaig decidir esbrinar-ho.


L’homenatge en qüestió va tenir lloc fa més de seixanta anys, el 29 d’abril de 1955. I qui era el cardenal? Es tractava de l’aleshores arquebisbe de Tarragona Benjamín Arriba y Castro.


Benjamín Arriba y Castro

I qui era el tal Arriba y Castro? Nascut a Lugo l’any 1889, després de diferents destins –l’Església en certes coses és com l’exèrcit- va ascendir fin assolir l’arquebisbat de Tarragona el 1949. Serveixi com a detall il·lustratiu que, després ser nomenat el 12 de gener, una setmana més tard, el 19, li imposava la birreta cardenalícia el cap de l’Estat, el generalísimo Franco in person. I la qüestió no és una tonteria, es va avançar al Sant Pare Pius XII que no va fer-ho fins el mes d’octubre. Un clar exemple de les confuses barreres entre Estat i Església d’aquella època.


Però el cert és que aquella maniobra de Franco al religiós no li devia saber greu. En tot el seu exercici, Arriba y Castro es va caracteritzar per ser dels membres de l’Església considerats més conservadors... per dir-ho d’alguna manera. Molt afecte al règim, va cultivar l’amistat de franquistes assenyalats com Blas Piñar i va fer contínuament proselitisme en favor de la dictadura. Per les nostres terres ho vam tenir molt clar. Ja difunt, se li va erigir un bust al Santuari del Llorito que l’any 72 va volar pels aires en una explosió, mostra bastant explícita de rebuig.


Després de volar el bust pels aires, va ser reemplaçat l’any 1973 per un altre en el que el cardenal apareixia ja sense mitra.


Tornem al nostre protagonista. L’any 1953 fou nomenat cardenal. Però ja abans havia pres contacte amb les nostres terres. Va ser el responsable religiós del retorn de les despulles reials al monestir de Poblet. A que no endevineu qui va presidir l’acte? Doncs, sí, el Generalísimo. Un cop més, in person. Es coneix que hi havia bon rotllo entre tots dos.


Be, ja sabem qui era el personatge. Anem ara a l’acte. Anem a l’any 1955. El país mirava de deixar enrere la postguerra i Montblanc portava uns anys d’una certa expansió urbanística. Des de l’any 43, exercia d’alcalde Josep Maria Abelló i Barrios que donava un fort impuls a la renovació de la vila.


L’alcalde Josep Maria Abelló i Barrios (1910-1999)


A ell devem, entre altres coses, la construcció del primer eixample montblanquí amb el barri de Vilasalva, l’enllaç de es carreteres de Reus i Lleida, el col·legi Arce Ochotorena (actualment Les Muralles) i la primera reforma del convent de Sant Francesc. Però Abelló considerava que hi havia una assignatura pendent: resoldre la utilització de l’antic Hospital de Santa Magdalena amb l’església annexa i del convent de la Mercè.



No era senzill, rere hi havia un problema de titularitats: l’Hospital, era de l’Església i el convent era de l’Estat. Un intercanvi seria profitós per ambdues parts: l’Ajuntament passaria a tenir la propietat de l’antic Hospital per instal·lar-hi l’Escola d’Arts i Oficis (anys després passaria a acollir l’actual Arxiu Comarcal) i l’Església recuperaria un convent en el que podria ubicar un col·legi religiós (episcopal) de Segona Ensenyança, que era ben necessari per a la comarca. Amb el pack, a més, l’Ajuntament assoliria la gestió de les ermites de Sant Josep i de Sant Joan. Un pla ben ambiciós.



La idea era bona i l’alcalde tenia clar amb qui ho havia de parlar: el cardenal. De fet, com a persona profundament religiosa –era president del grup Fra Magí Català de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i devotíssim de la Mare de Déu de la Serra- probablement sabia com adreçar-se a un personatge tan peculiar com Arriba i Castro. I certament ho va aconseguir.


L’acord, a tres bandes entre l’alcalde, el cardenal i el plebà –aleshores Mn. Lluís Robinat- va incloure la permuta dels edificis i les ermites i Arriba i Castro hi va afegir unes beques perquè fills de famílies humils de la comarca poguessin accedir als estudis impartits a la Mercè. Sembla ser –i no és propaganda institucional- que fins i tot va posar diners de la seva pròpia butxaca per contribuir a la reforma de l’edifici.


Un cop formalitzat l’acord, era moment per fer la posada en escena, proclamar-ho als quatre vents i fer una cerimònia com cal. La data de la performance es va fixar per aquell 29 d’abril. L’excusa seria una de les visites que, de tant en tant, fan els cardenals pels seus dominis a fi de visitar les parròquies i administrar el sagrament de la Confirmació als nens i nenes que ja haguessin fet la Primera Comunió. Església i Ajuntament, els principals implicats, van posar fil a l’agulla i van dissenyar un programa ben complet –i religiós- per donar solemnitat a l’acte.


Però, malauradament, Abelló no va poder gaudir de les mels de l’èxit. Feia temps que, de tant en tant, havia d’absentar-se del càrrec d’alcalde cedint-lo temporalment. Possiblement la causa d’aquells parèntesis fossin les seves obligacions professionals: Abelló, com és habitual, no vivia de ser alcalde sinó que era empleat del Banc de Valls. En aquelles ocasions, el seu lloc era assumit pel primer tinent d’alcalde: Josep Maria Giné i Roselló.


Josep Maria Giné i Roselló (1926-2014)


No seria el darrer disgust d’aquella naturalesa que tindria l’alcalde Abelló. En aquella època ja tenia en ment el seu proper gran projecte. Com a devot de la mare de Déu de la Serra, estava posant tota la seva il·lusió i tots els seus esforços en organitzar les festes del Cinquantenari de la Coronació que tindria lloc l’any següent. Però tampoc no podria presidir aquells actes. Dos mesos després de la visita del cardenal, el Governador de Tarragona el cessava fulminantment per haver-se’l saltat en unes gestions amb Madrid. Les coses anaven així, llavors.


Però tornem a l’esperada visita. Tot Montblanc es va bolcar en organitzar la recepció del Cardenal, del seu Cardenal. El seguit d’actes es va programar i calcular mil·limètricament.


A les deu del matí, el Cardenal s’acostava a la vila en cotxe, acompanyat del Canonge Sentís i un capellà familiar seu de nom Josep Maria Torres. A l’alçada del Pont de la Fusta es va trobar la primera sorpresa –positiva, suposem-. Una colla de joves montblanquins motoritzats l’esperaven per escortar-lo en formació fins a la vila.



En arribar al carrer Miquel Alfonso, a l’alçada del convent de Sant Francesc, es van deturar. Allà els esperava una comitiva de recepció ben nodrida: l’Ajuntament en ple amb l’estendard de la vila i els macers, el jutge de primera instància, el jutge comarcal, els seus respectius secretaris, el cap de la Guàrdia Civil, representants d’Acció Catòlica i una munió més de personatges rellevants de Montblanc i vilatans encuriosits. Reconec que em costa treure’m del cap l’escena principal de Bienvenido Mr. Marshall.



En arribar, el Cardenal i els acompanyants van baixar del cotxe. Li va fer els honors l’alcalde accidental: en Josep Maria Giné.


En Josep Maria Giné acompanyant el cardenal Arriba y Castro i autoritats per la vila.


Tant en aquella ocasió com en les festes del Cinquantenari l’any següent en les que també va participar com a tinent d’Alcalde, en Giné es va veure en la tessitura de passejar per la vila rodejat de personatges ben afins al règim franquista i fer-los la gara-gara. Val a dir que, els que l’hem conegut sabem que allò no era plat del seu gust. No era precisament un afecto al régimen. Ans al contrari. Però el càrrec obliga i les fotos en deixen constància. El meu pare (e.p.d.) amic de l’ànima d’en Giné des de l’infantesa i fins el final dels seus dies, sempre li va fer barrila: Sí, sí, però be que et passejaves amb militars i cardenals bajo palio! El que tenen els amics...



Llavors la comitiva va començar a desfilar carrer Major avall. De camí, aclamats i aplaudits pel públic a voreres i balcons, van poder admirar els arcs triomfals que s’havien bastit per a l’ocasió i les catifes de flors curosament esteses fins arribar a la plaça de Sant Miquel. Allà s’hi havia construït una tarima on el prelat va pujar per fer un primer acte religiós acompanyat del plebà i el diaca i el sots-diaca de Santa Maria. En cabat, van reprendre la desfilada, ara sí, bajo palio, com s’estilava a l’època –i recordava el meu pare-, creuant l’arc que l’Ajuntament havia bastit a tocar de la plaça. L’arc que es veu en la foto que encapçala aquest escrit. L’arc que dedicava Montblanc al seu Cardenal.



Van arribar fins a la plaça Major (aleshores anomenada plaça del Generalísimo: el col·lega del Cardenal) que havia estat adornada i farcida de pancartes pels membres locals d’Acció Catòlica, i van girar pel carrer Hortolans camí de Santa Maria.


La plaça Major ha rebut diferents noms amb els anys: de la Constitució, de Prat de la Riba, del Generalísimo... Però sempre serà la plaça Major. La plaça...


Dins el temple es va oficiar una missa, presidida per l’il·lustre visitant assegut a un setial col·locat al presbiteri. Suposem que venint a peu des de Sant Francesc, devia estar cansat.


Després de l’ofici es va procedir a la Confirmació de ni més ni menys que 370 nens i nenes de més de cinc anys (qui sap si algun dels lectors d’aquest bloc no va ser algun d’aquells infants? Ens agradarà saber-ho).


Una imatge molt de l’època: Santa Maria amb la tradicional inscripció de “José Antonio Primo de Rivera”. Segur que el Cardenal devia veure-ho amb bons ulls en pujar les escales.


Donar la Confirmació a tanta canallada devia prendre una bona estona. Després de la cerimònia, el seguici religiós va dirigir-se a l’edifici veí de la Plebania. Però els montblanquins havien decidit complimentar el visitant amb tota la seva artilleria cultural i van aconseguir fer-lo sortir al balcó per contemplar com ballaven els Gegants i els Nans i el grup de bastoners del Casal Montblanquí. És que si no ho veus, no has estat a Montblanc.


A mitja tarda, acabat el folklore, va començar la part més institucional: a la mateixa residència del Plebà, el cardenal va rebre els membres del consistori, les Juntes d’Acció Catòlica (com no? Amb la feinada que havien tingut guarnint tota la vila!) i d’altres membres de la crème de la crème de la vila. Imaginem que va ser en aquesta trobada en què es va portar a terme la signatura de l’acord entre les parts per l’intercanvi d’edificis.


Però ser cardenal no és bufar i fer ampolles. La jornada prevista encara continuava: No es pot visitar Montblanc i no pujar a la Serra. Au, vinga, som-hi! Al capdavall érem al mes d’abril –el mes de Maria- i tocava presidir els actes corresponents. Doncs, fem una altra missa i, això sí, acabem-la cantant el Virolai.



Poc després, el cardenal de Montblanc donava per acabada la jornada i pujava

al cotxe per tornar a Tarragona.


El fet és que Montblanc es va prendre seriosament la vinculació amb el cardenal Arriba i Castro. I probablement no només per aquells fets. Seria injust afirmar-ho. El que és cert és que, anys després, encara sota el règim, l’Ajuntament el nomenava fill predilecte de Montblanc.


I, la realitat és que, malgrat algun suggeriment ocasional per part d’alguna formació política, per retirar-li l’honor-i no seria el primer cas-, a dia d’avui, encara ho és.


Així doncs, pot ser sí que era el Cardenal de Montblanc.




© 2016 per Eduard Contijoch.

  • Grey Facebook Icon
  • Grey Twitter Icon
  • Grey Google+ Icon
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now