El teatre de la política (i 3). Es tanca el cercle.
En memòria d’en Maties Masalles, que gaudia d’aquests escrits com d’un bon gotet de trepat.
Malgrat les seves conviccions sobre el més enllà, espero que, allà on sigui, els segueixi gaudint.
----------------------------------------
M’ha costat escriure aquest post. Alguns dels fets que hi descric tenen una dolorosa semblança amb el que tot just acaba de passar a casa nostra. El cos em demanava deixar-ho per més endavant, però tenia un compromís. Dos, de fet.
Un amb l’amic Masalles. En deixar-nos vaig decidir que li devia, a tall d’homenatge. Ell sempre em deia que llegir aquestes històries el feia feliç. No saps prou que bé m’ho passo l’estona que et llegeixo, m’escrivia ara fa uns mesos. Només per això ja val la pena l’esforç esmerçat.
L’altre compromís és amb la família del nostre protagonista, d’en Jaume Foguet. Una de les meravelles de la ubiqüitat d’internet és que els dos primers capítols que havia escrit han arribat als néts i besnéts de Jaume Foguet i, pel que m’escriuen, els ha agradat i emocionat retrobar-se amb el seu avantpassat a través de les meves lletres. Així doncs, també a ells els dec acabar aquest relat.
----------------------------------------
En l’anterior entrada dedicada a la figura d’en Jaume Foguet i March vam acabar a Montblanc amb els fets d'octubre de 1934, en el moment en què, per segona vegada, va ser desallotjat de l’alcaldia. Per segona vegada, com una gerra d’aigua freda, els esdeveniments s’interposaven en el seu intent per fer realitat els seus ideals des de la Casa de la Vila.
En Jaume Foguet i March, l’any 1922
En aquesta ocasió, les forces que el van fer fora tenien un rostre i un nom, els de Josep Contijoch. L’hereu de la nissaga de fabricants d’alcohol havia anat experimentant una deriva ideològica cap a la dreta i havia estat capaç de capitalitzar la ràbia i la frustració d’una elit social montblanquina que havia vist com les esquerres posaven en perill el seu estatus, l’ordre establert de les coses, l’establishment.
Josep Contijoch i Carol, any 1927, quelcom més que un rival polític d’en Foguet.
Amb el temps, entre ambdós s’havia anat gestant una rivalitat que anava més enllà de les diferències ideològiques. No era només que un era un industrial i l’altre era un menestral. No era només que un representava als rics i poderosos que no tenien intenció de deixar de ser-ho i l’altre als que volien subvertir l’ordre preestablert de les coses. No. Anava més enllà. Si durant les sessions municipals en Contijoch, vehement i fins i tot prepotent, amb una sòlida educació forjada a col·legis europeus fustigava verbalment l’alcalde, retraient-li les seves accions titllant-les d’il·legals i sectàries, en Foguet, més prosaic, es dedicava a collar en Contijoch en el seu vessant extra-municipal: sense raons objectives el va destituir com a cap del Sometent i li va bloquejar els permisos d’obra per les continues reformes que duia a terme a la seva fàbrica: un torpede directe a la línia de flotació. Sí, la mala relació entre els dos va esdevenir quelcom més que pures diferències polítiques. Però en Foguet no se n’adonava que estava provocant algú que, de manera soterrada, estava cercant aliats amb forces ocultes que maldaven per desplaçar les esquerres fora dels centres de poder. I que ho van aconseguir.
El govern de la Generalitat empresonat després dels fets d’octubre de 1934
Així doncs, després dels fets d’octubre del 34, per en Contijoch va ser un triomf, una venjança, que les autoritats l’instessin a prendre el control de les forces de seguretat –la Guàrdia Civil i el Sometent del que l’havia expulsat- i, amb elles, fer fora en Foguet per assumir el càrrec d’alcalde. Per en Foguet, era el segon cop que el desposseïen de la dignitat municipal i aquest cop, a sobre, amb la vergonya de ser substituït precisament pel seu màxim rival. El seu enemic.
Convertit en alcalde-gestor, Contijoch va centrar la seva tasca municipal en mirar de retornar les coses al seu estadi anterior. Sant tornem-hi. Això era el que esperaven d’ell els que l’havien posat al càrrec. Així doncs, tornem a canviar els noms del carrers: el carrer 12 i 14 d’Abril tornava a ser el carrer Aguiló, el carrer Francesc Macià tornava a dir-se carrer Riber i la plaça de la República reprenia el seu nom de sempre: plaça Major. Val a dir que, molts dels carrers no tenien cap placa identificativa –amb tant canvi allò era un estalvi per les arques municipals- i que molts dels montblanquins o ni les mirava o ni les sabia llegir. En qualsevol cas, malgrat el color polític i les vel·leïtats ideològiques dels consistoris, la població sempre anomenava els carrers i places pel seu nom de tota la vida. Ja s’hi podien posar com volguessin.
Ara bé, no tot era tan superficial. A banda d’una campanya de recuperació i conservació del patrimoni que cal reconèixer –des de la recuperació del portal del Bové l’any 25 poc s’havia fet a la vila- moltes de les accions municipals d'en Contijoch, més transcendents, eren de marcat caràcter ideològic: la plena titularitat del convent de la Mercè va tornar ser dels Franciscans i va tornar a haver-hi ball de funcionaris municipals.
Tot i que l’any 1922 va ser cedit a la Mancomunitat, fins l’any 1925 no es va fer la primera intervenció per restaurar el portal del Bové.
Però, més enllà, en Contijoch se’n va encarregar d’esbombar la suposada mala gestió de les arques municipals durant el govern d’en Foguet. No l’acusava de malversació, simplement de malbaratar. En Foguet, seguia guardant silenci. En uns temps en què l’únic mitjà de comunicació era el setmanari Els Aires de la Conca, el seu nom no apareixia ni en la secció política ni en la teatral. Era com si la terra se l’hagués empassat. Com si no sortís de la seva fusteria del carrer Major. Però donat el seu tarannà idealista, probablement somniava en tornar, per tercera vegada, a l’Ajuntament.
Al carrer la situació era, com se sol dir, de calma tensa. Dretes i esquerres cada cop tenien postures més radicalitzades i qualsevol espurna era suficient per escalfar els ànims.
Tot plegat arriba al seu punt culminant als sis mesos de passar l’alcaldia a mans d’en Contijoch: el 14 d’abril de 1935. El dia de la l’aniversari de la proclamació de la República, les autoritats dretanes, que no havien paït massa bé el canvi de règim i temoroses d’aldarulls, només permeten actes en locals tancats, res a l’aire lliure. Els montblanquins d’esquerres, entre els que es comptava en Foguet, van decidir però, desafiar la prohibició. Ja portaven massa temps callats i allò podia interpretar-se com una acceptació de la derrota. En una operació ben coordinada, es van concentrar tots a l’edifici de l’actual Cortijo i van esperar que la parella de la Guàrdia Civil passés de llarg. Avisats que s’allunyaven i entraven pel carrer Ducat, van sortir i van començar a manifestar-se carrer Riber avall amb pancartes, una bandera republicana i visques a la República. Tot un desafiament.
L’edifici on es van concentrar els manifestants el dia de la República de l’any 1935
Va ser el mateix alcalde Contijoch que, tot passejant pel carrer Major, va veure la concentració. Girant cua, va fer un xiulet a la parella de la Benemèrita i els va ordenar que dissolguessin els manifestants que, a cops de culata, van haver de córrer carrer avall. Balanç final: contusions, ferides obertes, la bandera requisada i cinc detinguts durant unes hores.
Manifestacions prohibides per la llei, planificació clandestina, intervenció per la força de la Guàrdia Civil... tot plegat se'ns fa familiar.
El fet és que entre els detinguts no es trobava en Foguet, que havia aconseguit escapolir-se. Aquella acció va romandre en les consciències de molts montblanquins. Temps després, ho tindrien present.
Però precisament aquell 14 d’abril coincidia amb Diumenge de Rams i començava la Setmana Santa. Conscients que les manifestacions religioses eren un dels camps de batalla de la lluita ideològica i per tal d’evitar que els fets violents es repetissin, el consistori va fer venir guàrdies d’assalt i contingents de la Guàrdia Civil per escortar la processó de Divendres Sant. La processó va tenir molts armats aquell any. Alguns amb llances. Altres amb armes de foc.
Els armats de Montblanc: els originals.
Arribem a l’any 36 i tant a Montblanc com a la resta del país, els carrers es radicalitzen dia a dia. Les dretes, amb el poder a molts municipis a través de comissions gestores, miren de restablir l’statu quo d’abans de l’inici de la República. Les esquerres, a l’oposició, proven a tota costa d’evitar-ho. Però aquelles comissions tenen una data de caducitat. Hi ha un fet que les dretes no poden evitar. No mentre al país hi hagi una democràcia: al febrer arriben noves eleccions generals i amb la situació viscuda durant un any i mig, la població vota majoritàriament al Frente Popular que agrupa els partits d’esquerres.
Entre ells, les forces catalanes que, sota el nom de Front d’Esquerres, han inclòs en el seu programa electoral el compromís d’amnistiar tots els involucrats en els Fets d’Octubre de 1934 i restablir els consistoris destituïts. Amb la victòria, aquella mesura és una de les primeres que es planteja portar a terme.
I què voldrà dir això a Montblanc? Sí, efectivament significarà el retorn –un altre cop- d’en Jaume Foguet i March a l’alcaldia. A les deu de la nit del dia després de les eleccions, sense esperar ordres ni confirmacions, el Front d’Esquerres de Montblanc convoca una multitud de montblanquins a la plaça Major per exigir el traspàs de l’alcaldia de Contijoch a Foguet. Arribats a aquest punt, en Foguet dóna mostres d’una gran elegància: Havent rebut de mans del seu rival la vara que li atorga la dignitat d’alcalde, ordena que ningú no molesti els membres del consistori en sortir de la Casa de la Vila. En Contijoch i els seus regidors creuen la plaça camí de les respectives cases enmig d’un silenci eixordador. Un silenci que es podia tallar.
En Foguet al balcó de la Casa de la Vila durant el seu primer mandat.
En Foguet, per tercer cop, torna a ser alcalde. És un home que trenca motlles: el primer fuster –potser el primer menestral- en arribar a alcalde. Però és que no només i hi ha arribat un cop, sinó tres! Però, com veure’m, també va ser el primer en ser expulsat de l’alcaldia no un cop, sinó tres.
Avança l’any de nou sota un consistori d’esquerres i tot arriba a l’extrem, les ideologies, els enfrontaments... En Foguet, com alcalde, reprèn la seva gestió on la va deixar. Som-hi que no ha estat res: expulsa els franciscans del convent de la Mercè declarant-lo de propietat municipal, planteja tornar a canviar els noms dels carrers... gairebé com si fos una rutina. En Contijoch i en Foguet han anat fent de Penélope teixint i desteixint a quatre mans per no arribar enlloc...
Però, pel mig, salta l’espurna i tot esclata. El 18 de juliol es produeix la sublevació militar i les seves conseqüències s’escampen per tota la península. Tant les accions dels sublevats com la resposta dels afins a la legalitat vigent. Tot plegat, també arriba a Montblanc. En Contijoch i algun dels seus seguidors han de fugir per evitar les represàlies que, en alguns casos, surten de tota mesura: algun d’ells morirà en les següents hores. Montblanc és un caos i ningú no està segur. Cal mà ferma per retornar l’ordre, però recordem que en Foguet no és un home preparat per a gestionar crisis i aquells esdeveniments desborden qualsevol previsió.
Acta de reunió del Comitè Antifeixista de Montblanc amb assistència d’en Jaume Foguet
Com a tantes altres poblacions, es constitueix el Comitè Antifeixista, liderat per Ramon Porté i Josep Folch i passen per sobre d’en Foguet al que aparquen donant-li la responsabilitat d’Obres Públiques dins el mateix comitè. Enmig d’aquell panorama, l’alcaldia és una figura que ja no té cap rellevància.
Ramon Porté i Josep Folch en diferents etapes de la seva vida.
Tot i així, relegat a un paper secundari i no podent exercir de màxima autoritat a la vila, el nostre protagonista es pren seriosament les seves funcions i, enfrontant-se als esperits més bel·ligerants del Comitè, insta a prendre mesures per evitar la destrucció del Santuari de la Serra i la pròpia Mare de Déu (salvada gràcies a la intervenció d’un montblanquí al que algun dia dedicarem alguna entrada: l’Anton Fotent). Altres béns, tant de l’Església com privats, no correran la mateixa sort i cremaran, durant dies, a una pira encesa sota el pont Nou.
Per a bé o per a mal, el fet que el deixessin fora del nucli dur del Comitè Antifeixista el va mantenir al marge de les decisions més dures que es van prendre en aquells temps.
A la major part d’Espanya, de partida, l’aixecament ha fracassat. És el cas de Catalunya. Però no ha estat ofegat: comença la guerra. Dos llargs, llarguíssims i sagnants anys de guerra que, a Montblanc, durarà ben bé fins al final de tot: fins el mateix gener de l’any 1939 quan les tropes de Franco entren a la vila. Molts montblanquins hauran de fugir perquè les represàlies són segures. Sempre ho són. Especialment sobre els més significats en els governs d’esquerres a l’extinta república. Entre ells, en Jaume Foguet.
L’entrada de les tropes franquistes a Montblanc el gener de 1939
En Foguet, com tants d’altres, amb dona i fills, seguirà l’única via de fugida lògica: marxar cap a França. Si bé, des de l’alçament havia estat ostentant un càrrec sense contingut polític real, amb la fugida deixava, per tercer i últim cop, l’alcaldia de Montblanc.
Recentment he tingut la fortuna que em contactessin els descendents del protagonista d’aquesta història que han arribat a mi gràcies a les dues primeres entrades d’aquesta història publicades a internet. El cercle es tanca: vuit dècades més tard, els néts d’en Jaume Foguet es retroben amb el nét d’en Josep Contijoch al voltant de la història d’aquells dos homes. M’agrada pensar que és un bon auguri.
Jaume Foguet i March, ja més gran.
Gràcies a ells he sabut que el fuster del carrer Major amb la família van marxar a Barcelona. Allà va deixar la dona i les filles (Núria i Maria Carme) a casa d’uns amics o familiars al Poble Sec i amb el fill Jaume va iniciar el camí de França travessant els Pirineus.
Un cop creuada la frontera van ser destinats –com tants milers de refugiats republicans- al camp de concentració d’Argelers. Allà s’hi van estar uns quants mesos fins que la fortuna –trista fortuna en aquelles circumstàncies- es va creuar en el seu camí. La seva experiència professional li va servir quan un empresari de la fusta de Montpeller va anar al camp a reclutar treballadors qualificats. Amb aquella oportunitat van anar a viure a la ciutat occitana on s’hi van establir.
Milers d'exiliats van ser confinats a Argelers-sur-Mer.
Temps després, dona i filles van decidir afegir-s’hi. El viatge, creuant la frontera per Andorra en ple hivern va ser força penós: a la dona d’en Foguet gairebé se li congelen els peus per les baixes temperatures.
Allà s’hi van quedar. Tota la vida. Fins gairebé dues dècades més tard, en Jaume no va poder tornar a la seva vila natal. Una anmistia va permetre que l'estiu de l'any 1956 la família retornés per primer cop en tant temps a Montblanc. El viatge des de Montpellier va ser en tren. A l'arribada una munió de montblanquins els van rebre. Molta gent recordava aquell alcalde que ho havia estat tres cops i que, en defensa dels seus ideals, havia hagut d'exiliar-se.
Els mitjans de l'època, per suposat, no se'n van fer ressò. Una cosa era una amnistia i una altra fer-ne rebombori.
Però disset anys són molts anys. Suficients com per refer la vida. Especialment si es tenen fills que han arrelat a la nova terra. Després d'aquell viatge ja no van tornar a la vila. Tres anys després, el setembre de 1959, Jaume Foguet moria a la ciutat que l’havia acollit.
Carrers de Montpeller
Només una filla, la Núria, casada amb un sabadellenc, va tornar a viure a Catalunya. Els tres fills van donar pas a una tercera generació de deu néts, vuit dels quals van romandre a França.
Dóna fe del catalanisme d’en Foguet que els seus descendents el van sentir tota la vida parlant en català. Els devia transmetre l’amor per la nostra llengua perquè, encara a dia d’avui, els Foguets francesos l’entenen i algun es va decidir a aprendre’l a través del Centre d’Estudis Catalans de París.
Han passat gairebé vuit dècades d’aquells fets i un dia d’aquests ens coneixerem els descendents d’ambdós rivals polítics. I serà a Montblanc. On sinó?
Nota: Potser us preguntareu què se’n va fer del rival d’en Foguet: en Contijoch. Tampoc no va tenir una vida gens fàcil durant els anys de la guerra. Gairebé ningú no la va tenir. Però aquesta és una altra història i l’explicarem en un altre moment.
També hi trobaràs altres històries dela Història de Montblanc.