Un Sant Jordi a Poblet


El segle XIX va ser nefast pel Monestir de Poblet. Guerres, saquejos, incendis i, finalment, l’abandonament van fer que entrés al segle XX amb tres quartes parts de les seves edificacions enderrocades i tots els seus béns anorreats i desapareguts.


Però una figura va ser cabal per canviar el destí de Poblet. Estem parlant d’Eduard Toda i Güell.


Eduard Toda i Güell (1855-1941)


Nascut el 1855, fou polifacètic i precoç. En quant a polifacètic, entre d’altres coses, va ser llicenciat en Dret, diplomàtic, parlava set idiomes i va ser el precursor de l’arqueologia al nostre país. Com a precoç, va publicar, amb tan sols quinze anys, el llibre Poblet. Descripció històrica on ja feia palesa la seva passió pel monestir. Així no és d’estranyar que quan, el 14 de juny de 1930, es va fundar el Patronat del Reial Monestir de Poblet destinat a reconstruir-lo, ell en fos un dels fundadors i, a més, el president.


Era tal la seva passió pel cenobi que va traslladar-s’hi a viure per controlar les obres i allà hi va romandre fins que va morir i hi va ser enterrat.


Un any després –el 14 d’abril de 1931- a Espanya es proclama la república. Allò va comportar una radicalització en les postures polítiques vers la religió, els seus símbols i les seves edificacions. Potser per això, la Lliga Catalana, més afí a l’Església, va començar a mostrar-se propera al monestir i la seva restauració.


A Montblanc, la Lliga estava en minoria. A les eleccions, després d’anys d’hegemonia de les dretes, tan sols havien assolit quatre regidories que ocupaven Josep Mª Pàmies, l’advocat de Sarral Albert Talavera, l’impressor Josep Mª Requesens i el fabricant d’alcohols Josep Contijoch i Carol.

L'Ajuntament de Montblanc a principis dels trenta, durant la república, era de majoria d'esquerres


Els quatre regidors aviat van mostrar interès per posar Poblet al taulell de la política montblanquina. No debades, dia sí i dia també, a les sessions municipals es parlava de qüestions com la possessió del convent de la Mercè pels monjos franciscans, la utilització del toc de campanes de Santa Maria per fins laics i per la oportunitat o no de fer activitats municipals durant festes religioses.


Atenent aquesta afinitat, el 4 de març de 1934, tots quatre regidors, acompanyats del rector de Sant Miquel mossèn Pau Queralt [1] van visitar el monestir convidats per Eduard Toda. El diari Aires de la Conca en va informar puntualment alhora que feia un panegíric de l’arqueòleg:


Article a l’exemplar del 17 de març de 1934 als “Aires de la Conca” glossant la figura d’Eduard Toda

El dia següent, a la sessió municipal, els lligaires presentaven una moció per demanar al Patronat de Poblet que concedís als veïns de Montblanc l’accés gratuït al monestir. És de suposar que el dia anterior ho havien acordat amb el seu amfitrió. Val a dir que l’entrada al recinte costava una pesseta de l’època i força famílies humils de la vila no s’ho podien permetre. La moció va ser aprovada.


Però amb allò no n’hi havia prou. Calia aprofitar l’avinentesa. El monestir era una excusa perfecta per fer soroll, per fer campanya i per mobilitzar els montblanquins al voltant d’un dels pilars de l’ideari de la Lliga: la religió.


No van tardar gaire. Un mes després trobaven l’oportunitat idònia: Sant Jordi. Per la diada del 23 d’abril, van organitzar una jornada a Poblet. Una mena de costellada multitudinària a la que van convidar a assistir a tots els montblanquins, especialment els més joves. La crida va ser per tothom.


Arribat el dia, a les sis del matí una gentada s’aplegava a la plaça Major. La organització havia previst el trasllat: molts d’ells hi van anar en òmnibus i alguns, els més afortunats, en els pocs cotxes particulars que hi havia a Montblanc.


Servei d’òmnibus de Montblanc


Un grapat de cotxes van portar una minoria de montblanquins a Poblet


D’altra banda, amb esperit més esportiu, els Minyons de la Serra, encapçalaven un grup d’uns setanta xiquets de la vila, que van marxar a peu cap el monestir. La travessa els va prendre un parell hores: a les vuit arribaven a la plaça del portal de Prades.


Els Minyons de la Serra arriben a Poblet.


Quan hi van ser tots, van traslladar-se a la gran plaça davant del monestir on els va rebre el mateix Eduard Toda. Perfectament coreografiat, en el mateix moment començava a sonar la campana de l’esglesiola de Sant Jordi. S'iniciava la diada. Ningú no va reparar, però, en el fet que els organitzadors de l’esdeveniment, els regidors de la Lliga, no havien fet encara acte de presència.


De totes maneres, els polítics havien previst un detall imprescindible per a qualsevol acte de propaganda: deixar-ne constància. Des de primera hora, un montblanquí –Xavier Pedrol [2]- proveït d’una moderníssima càmera de filmació va anar gravant els moments estel·lars de la trobada. Ho hem dit més d’un cop: tot està inventat, ja llavors tenien clara la influència dels mass media.


Eduard Toda surt a rebre els montblanquins que han decidit celebrar la diada de Sant Jordi a Poblet

Després d’uns breus parlaments i seguint l’oferiment del seu amfitrió, van passar tots els assistents a l’interior de l’església i, com no, va començar la celebració d’una missa. La cerimònia va ser oficiada per mossèn Queralt com a vinle religiós entre Montblanc i Poblet.


Sortida de missa. A l’esquerra, amb gorra i bufanda, Eduard Toda. A la dreta, amb capell, mossèn Queralt.


No deixa de ser curiós que, com constaten les cròniques de l’època, no va ser fins que no va acabar la missa que van arribar en cotxe els quatre ideòlegs de la trobada, els regidors de la Lliga. Això de matinar i anar a missa en dilluns –per precepte ja hi havien anat diumenge- no devia fer per ells. No parlem ja d’anar-hi caminant o en transport públic. La resta de regidors de l’Ajuntament de Montblanc, pertanyents al Bloc d’Esquerres, òbviament, ni hi eren, ni se’ls esperava.


Els lligaires fan acte de presència. A la imatge de l’esquerra, vestit de negre, l’advocat Albert Talavera. A la imatge de la dreta, el fabricant d’alcohols Josep Contijoch i la seva esposa Rosa Casanovas.


Van començar llavors les celebracions més folklòriques. D’una banda, els nois van escollir, per sorteig, l’hereu i les noies la pubilla. Seguint la tradició, tothom, grans i petits, va desfilar-hi al davant per dipositar als seus peus, ramells de llorer.


Joves montblanquines dipositen rams de llorer als peus de la pubilla


En primer pla, mirant la càmera, Francesc Contijoch -el pare de l’autor d’aquest text –amb sis anys, mentre els joves van dipositant l’ofrena a l’hereu i la pubilla.

Acomplert el ritual, es va procedir a fer una visita al monestir. Era important veure l’estat de les tasques de restauració. Tothom –inclosos els regidors- va començar a recórrer les zones que ja havien estat condicionades. Al capdavall, en l’imaginari popular, aquell recinte, durant anys i panys no havia estat sinó unes ruïnes.


Ningú no es volia perdre les zones reformades.

L’àmbit que va cridar més l’atenció va ser el claustre amb la font al mig. Al centre de la imatge, el regidor lligaire, Josep Contijoch, aixeca en braços el seu primogènit Francesc, pare del que escriu.

Amb tot, s’havia fet migdia i la gana va fer acte de presència: era l’hora de dinar. La gentada es va traslladar a la font de Sant Bernat –a poc més d’un quilòmetre- a fer l'àpat. Allà, l’organitzador habitual d’aquell tipus de celebracions, Vicenç Baldrich –propietari del primer bar de la vila, a la plaça dels Àngels- va preparar una paella pels assistents. La gent va seure on va poder per gaudir d’un bon plat d’arròs. Segons sembla va ser una menja apoteòsica. Ja se sap, la cultura obre la gana.


L’inefable Baldrich preparant l’arròs.


Asseguts on fos, tothom va tastar la paella.


Val a dir que l’aplec gastronòmic va ser més popular que no pas una altra cosa. Arribat aquell punt, els regidors dretans van desaparèixer com per art de màgia. No és molt agosarat pensar que, atesa la proximitat, possiblement van anar a dinar a un lloc més tranquil i menys concorregut com Les Masies. Per suposat, l’arribada tardana i la marxa prematura dels regidors no van quedar paleses en el muntatge final de la pel·lícula d’en Xavier Pedrol.


En qualsevol cas, a la font de Sant Bernat, després de dinar, la canalla, insensible a l’ancestral necessitat de fer la migdiada dels adults, va decidir que era hora de jugar. Hi havia temps per endavant i van tenir ocasió de revisar tots els jocs infantils d’aquells anys.


El futbol era cosa de nois.

Saltar a la corda era cosa de noies


La gran plaça de Poblet era una pista de curses ideal. Encara ho és.

La intemporal gallineta cega era un joc que no distingia sexes.


I qui no ha jugat a arrencar cebes?


La migdiada i els jocs, però, van veure’s interromputs. Una sobtada calamarsa va fer que tothom hagués de córrer a aixoplugar-se al claustre i a la Sala Capitular. Encara bo, perquè en aquell moment van arribar de visita el Cardenal de Tarragona i el Bisbe de la Seu d’Urgell i la imatge potser no hauria esta la més edificant. A ulls dels anys trenta, és clar. Tampoc aquell imprevist que deslluïa la festa no es va veure reflectit en la pel·lícula de Pedrol. Malauradament, les tisores a la sala d'edició a més de la calamarsa es van endur la presència del Cardenal i del Bisbe. Sic transit gloria mundi...


Poca estona li quedava ja a la diada. Havent vist el monestir i havent omplert el pap era hora de tornar. Amb òmnibus, cotxe o a peu, a les vuit del vespre tothom era a casa. Fet i fet, a l’endemà era dimarts i calia treballar. La diada quedava en el record d’aquella pila de montblanquins i, el que és més important, quedava gravat en una pel·lícula que les setmanes posteriors es va projectar a la sala de la Lliga Regionalista.



La Lliga va publicitar convenientment la pel·lícula de l’esdeveniment al setmanari Aires de la Conca. No oblidem que hi van tenir un corresponsal privilegiat: mossèn Queralt.


Parlem d’uns temps en els que l’oferta cinematogràfica no era massa diversa. Qui es resistiria a veure aquella filmació ni que fos havent de passar per la seu del partit polític rival? En aquelles imatges molts montblanquins es podrien veure un i altre cop passejant per Poblet, jugant, dinant, vivint...


de fet, aquella pel·lícula ha arribat als nostres dies.


La pregunta que queda per respondre és: els regidors lligaires van veure assolit el seu objectiu? El cert és que l’acte va ser un èxit. Uns dos-cents cinquanta montblanquins van assistir a la diada. Una diada tant lúdica com de transfons polític i religiós: un monestir, una missa, un bisbe i un cardenal. I tot allò va quedar gravat en una pel·lícula que van explotar convenientment. Però, més enllà, va proporcionar-los algun rèdit polític? Fa de mal dir. Tot plegat, dos anys després esclatava una guerra que, a la vila començava amb la crema de símbols religiosos al peu del pont Nou i amb l’assassinat de montblanquins de totes les ideologies. Entre ells, religiosos. Entre ells, mossèn Pau Queralt.





Notes al peu:

[1] Mossèn Pau Queralt, a més de cunyat del regidor Requesens, era col·laborador habitual del setmanari local “Aires de la Conca”, afí a la Lliga. Des de les pàgines de la publicació era un autèntic flagell del esquerrans de la vila.


[2] En Xavier Pedrol i Sabaté devia tenir el gen del periodisme: el sei fill Xavier Pedrol i Bonet, periodista, va iniciar-se a Ràdio Montblanc i va fer carrera a Ràdio Tarragona.



© 2016 per Eduard Contijoch.

  • Grey Facebook Icon
  • Grey Twitter Icon
  • Grey Google+ Icon
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now