El teatre de la política (2) Un somni frustrat.
L’u d’abril de 1922, després de dos anys exactes, Jaume Foguet i March deixava l’alcaldia de Montblanc. Semblava la fi d’un somni. Un jove il·lusionat i compromès a la Casa de la Vila mirant de portar aires nous i al que se l’enduien els aires vells per endavant.
Jaume Foguet i March
A partir de llavors va tornar a la seva vida anterior. Va tornar a la seva fusteria del carrer Major, a fer més cas a la seva família –amb la seva esposa Maria Sanahuja tingueren una filla l’any 1922- i a la seva gran passió: el teatre. Només havien passat tres mesos des que havia deixat el consistori i ja pujava de nou a l’escenari encarnant un paper secundari en El místic una comèdia de Santiago Rusiñol. Una setmana més tard interpretava un altre personatge en Joventut d’Ignasi Iglesias. Semblava tenir pressa per recuperar el temps perdut.
Però, com avançàvem en l’entrada anterior d’aquest bloc, els aires de llibertat que recorrien el país no feien massa gràcia als poderosos i el tretze de setembre de 1923, amb el vist-i-plau del rei Alfons XIII, un cop d’estat instaurava la dictadura del general Primo de Rivera.
El rei Alfons XIII i el general Primo de Rivera
Les conseqüències no es van fer esperar arreu: a Catalunya es prohibia la senyera i se suprimia la Mancomunitat com a forma de govern autònom català. També aquella onada de repressió va arribar a Montblanc: es destituïa l’Ajuntament i es detenia l’alcalde -aleshores en Joan Poblet i Calderó- i els regidors. Això sí, com la presó era plena, a les dues setmanes eren alliberats.
Val a dir que això no afectava en Foguet que ja era fora del consistori. Però l’acció repressora no va acabar aquí: es va combatre tot allò que fes nosa a les autoritats: es va tancar el local de la CNT, es van prohibir les vagues, els mítings, les conferències, es va tancar el diari local La Nova Conca i es va clausurar la Joventut Nacionalista. Allò sí que afectava en Foguet i els seus amics de l’ànima.
Comencen temps en els que els tres hauran de passar desapercebuts. En Jaume Vendrell, el Llauneret, troba més ressò amb el seu Orfeó a Barcelona on l’integrarà en la Germanor d’Orfeons de Catalunya, presidida per Lluis Millet i, actuarà amb gran èxit al Palau de la Música el febrer de l’any 1925. En Foguet i en Poblet i Guarro, es veuen obligats a reinventar la organització de la Joventut Nacionalista i reaparèixer amb un nom tan neutre i inofensiu com Centre de Lectura. Tal com estan les coses poden fer poc més que llegir llibres.
Els tres amics de les Joventuts Nacionalistes
Els temps foscos duren fins l’any 1930. A finals de gener, la situació política fa que el rei Alfons XIII no pugui sostenir Primo de Rivera i l'hagi de deixar caure. Un mes després es convoquen eleccions municipals i el resultat reflecteix el sentiment popular de manera aclaparadora. Tant, que el rei ha de marxar i comença la Segona República.
Com era d’esperar, a Montblanc les urnes fan fora l’alcalde de la dictadura Jesús Hernández i nomenen Josep Alfonso i Pedrol. Comes veu, els montblanquins, prudents, han tornat als cognoms de tota la vida, els de les famílies de solvència contrastada. Recordeu? Els que desperten les simpaties dels terratinents, els hisendats, els industrials, els grans comerciants. Tot i acabada la dictadura, és millor no provocar els poders fàctics més del necessari.
Però aquella prudència dura poc. No només a Montblanc, a tot el país. Comença llavors un període en que la política general, com a reacció a set anys de dictadura, fa un gir radical cap a l’esquerra.
Aquell gir, a Catalunya es plasma en la creació d’un nou partit: Esquerra Republicana. A Montblanc, una gran part de les esquerres s’aplega al voltant de l’Associació d’Esquerres, impulsada per en Maties Guarro, advocat i antic membre de la Mancomunitat, que és un referent del pensament progressista de la vila. Però no tots els esquerrans s’hi apunten. Hi ha una altra formació que aspira a liderar les esquerres. L’antic Centre de Lectura, el que anteriorment havien estat les Joventuts Nacionalistes¸ ressorgeix com a Centre Català. Al seu front, reapareix en Jaume Foguet.
Jaume Aiguader, fundador d’Esquerra Republicana
Després de vuit anys de passar desapercebut, en Jaume Foguet sent que ha passat massa temps adormit, massa temps sense lluitar per difondre els seus ideals. Després de vuit anys, concep de nou el somni de tornar a la política, de tornar a ser alcalde i de tornar a impulsar els seus anhels de llibertat i de polítiques progressistes. Està convençut que els montblanquins han de tenir present el seu paper dotze anys enrere com a alcalde en els temps dolços abans de la dictadura. Els electors segur que se’n recorden.
Tenim noves eleccions municipals l’any 1931. A Catalunya, Esquerra Republicana té un èxit aclaparador.
Però, què passa a Montblanc?
A la vila el triomf ha estat per l’Associació d’Esquerres que col·loca el metge Lluís Ros a l’alcaldia. Malgrat les seves aspiracions, en Foguet ha quedat el catorzè de vint-i-quatre candidats. Decebedor. Com a membre de l’oposició en minoria, aconsegueix entrar a la comissió d’Hisenda. Menys és res.
La Casa de la Vila de Montblanc
En qualsevol cas, Montblanc és decididament d’esquerres. Les dretes semblen desaparegudes. Ni hi són ni se les hi espera.
El panorama polític a la vila en certa manera s’anima: se succeeixen alcaldes d'esquerres que fan polítiques que ataquen frontalment els empresaris obligant-los a fer complir la jornada laboral de vuit hores, suprimint els símbols religiosos a l’ajuntament i ”esquerranitzant” els noms dels carrers. Montblanc cobra tanta rellevància que fins i tot el president Macià ens visita i fa un vermut a la plaça Major. L’alcalde Ros, agafa embranzida i es llença a proposar la construcció d’un aeroport per acollir el creixent turisme a Poblet i Santes Creus. Apali! Allò no era fer volar coloms, era fer volar avions per la Conca!
Tot d’una, de manera inesperada, la convulsa situació política dóna una empenta a la ressorgida carrera política del nostre amic Foguet. Al país es fa palès que les dretes s’estan reorganitzant i les esquerres, per fer-hi front se n’adonen que no tenen més remei que aplegar-se. A Montblanc això es traduirà en la integració de tant l’Associació d’Esquerres com i el Centre Català dins Esquerra Republicana. Allò provocarà un ball de càrrecs que col·locarà en Foguet com a segon Tinent d’Alcalde. Ja és un pas endavant! Mentrestant, les dretes només tenen un representant a la Casa de la Vila, un membre de la Lliga Catalana. Una presència purament testimonial.
Passa el temps i Esquerra Republicana comença a tenir un pes hegemònic a les esquerres de tot Catalunya. A les eleccions al Parlament Català de l’any 1932 i les legislatives del 1933 tornen a tenir un triomf indiscutible.
Parlament de Catalunya
A Montblanc, també. I allò suposa un altre salt important en els moviments d’en Foguet, que arriba a primer Tinent d’Alcalde. Un altre pas endavant! Poc a poc, i de manera callada, el nostre fuster del carrer Major va tornant a la primera línia de la política. De nou, acaricia el seu somni...
Però no tot són flors i violes. Si a l’Ajuntament gairebé tot té color d’esquerres, al carrer la situació es va polaritzant cap a dues posicions ben enfrontades. Les polítiques municipals sulfuren els propietaris i empresaris. No hi estan acostumats i la situació es tensa: les fàbriques de la vila (la de teixits Cardús, la de gomes Sanfeliu i la d’alcohols Contijoch) comencen a patir vagues i mesures legislatives i impositives per part de l’Ajuntament que els porten a una frustració que cal canalitzar d’alguna manera.
Seu de l'antiga fàbrica de teixits Cardús
Arribem a l’any 1934 i tornem a tenir eleccions municipals on es presenten dues candidatures ben farcides. Esquerra Republicana mira de defensar el triomf assolit el 1931 i la Lliga Catalana, agrupant les dretes de tot l’espectre, presenta un cartell electoral on hi posa tota la carn a la graella. L’encapçalen l’Advocat Albert Talavera, el fabricant Josep Contijoch, l’exportador de vins Josep Mª Pàmies i l’impressor Josep Mª Requesens.
La Lliga Catalana, hereva de la Lliga regionalista aplegava les dretes catalanes als anys 30
I qui encapçalaria l’equip electoral de les esquerres? Ho heu endevinat. Després de més d’una dècada a la reserva, en Jaume Foguet i March, ha escalat posicions dins Esquerra Republicana i es col·loca al front de la candidatura. Té el seu somni a tocar dels dits!
El resultat no va ser tan aclaparador com a les eleccions del 31. Les polítiques municipals havien generat més detractors que els esperats i no oblidem que els empresaris, propietaris i industrials tenien els seus mitjans per aconseguir vots per la Lliga. De manera que les dretes van recuperat part del terreny perdut. Però no el suficient. Amb el 58% dels vots, Esquerra Republicana encara vencia i col·locava de nou, després de dotze anys, a Jaume Foguet i March com a alcalde de Montblanc.
Era el seu somni fet realitat. L’havien fet fora unes eleccions i, ara, unes altres el retornaven al seu lloc. Havia estat molt temps a l’ombra. Anys de bolcar-se en la seva afició del teatre, la seva feina i la família. Però el cuquet de la política l’havia seguit rosegant tot aquell temps. Finalment, tornava a ser allà on volia ser. On havia de ser. Finalment, podria fer la política que en el seu moment no l’havien deixat.
Això sí, els quatre líders de la candidatura de la Lliga havíen aconseguit entrar de regidors de l’oposició. Les dretes no posaven un peu, sinó quatre, dins l’ajuntament.
En Foguet, veient el seu somni convertit en realitat, comença a impulsar les polítiques que considera justes i d’esquerra. Però continuen sent polítiques polèmiques com les dels seus antecessors: introdueix canvis en el personal de l’ajuntament desplaçant funcionaris de tota la vida, renegocia les condicions de titularitat que els franciscans tenen del convent de la Mercè, obliga a empresaris a readmetre treballadors acomiadats i continua la tasca de canviar els noms de molts carrers de la vila per fer-los més laics, més d’esquerres...
Convent de la Mercè, moneda de canvi durant aquells anys convulsos
A partir de llavors, les tensions són contínues i creixents. No només a l’ajuntament sinó també al carrer. I no només a Montblanc. A tot Espanya creix la tensió. L’octubre de 1934, a Madrid, les pressions de les dretes –la CEDA- forcen el govern a prendre decisions que les esquerres -el PSOE- consideren una provocació intolerable. Comença llavors una vaga general que ocasiona un caos tan considerable a tot Espanya que a Catalunya ho aprofita el president de la Generalitat, Lluís Companys, per declarar, el sis d’Octubre, l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Avall que fa baixada!
Lluis Companys, president de la Generalitat durant els fets d’octubre de l’any 1934
Tot allò enganxa en Foguet, com qui diu, acabat d’instal·lar-se a la Casa de la Vila. Ell, que venia amb la intenció d’impulsar polítiques progressistes, tot d’una, es troba amb el carrer esvalotat i un mapa polític que no atén a raons.
Aquell sis d’Octubre, superat per les circumstàncies, veu com l'alcalde al que ell havia rellevat i que havia assolit l'acta de diputat, en Josep Folch i Folch li passa al davant i assumeix la direcció del moviment revolucionari. En Foguet és un idealista amb ganes d’aplicar els seus ideals però, certament, no és un líder preparat per gestionar una situació de crisi com aquella.
Josep Folch i Folch, polític, sindicalista, propietari agrícola...
En Folch, arrauxat, ordena el Sometent repartir armes als militants d'esquerres, tancar bars i cafès, fer barricades i posar altaveus a la Plaça Major, rebatejada com a plaça de la República, per seguir les consignes que vénen de Barcelona.
Els carrers de Montblanc són uns caos, la tensió es palpa i, el que és pitjor, hi ha armes pels carrers en mans de la població. Tot allò ignorant el que pogués dir o deixar de dir l’alcalde. En Foguet s’ha convertit en una figura decorativa, un titella al que ningú no l’escolta. On són els temps en què sortia al balcó de l’ajuntament de la mà del president Puig i Cadafalch per rebre una ovació?
Deu hores després de la declaració de Companys, el govern català és detingut, es dóna la revolta per escapçada i a tota Catalunya l’orde públic és reestablert per via dels mecanismes habituals: governs civils, l’exèrcit, el Sometent...
I enmig de tot això, què passa a Montblanc? A un Montblanc on s’han repartit armes i on la tensió pot esclatar en un bany de sang amb la més mínima espurna. Doncs passa que en aquells anys, les esquerres, enlluernades pel seu propi èxit i centrades en secundar la revolta, no se n’han adonat que sota el bigoti els ha crescut un element amb el que no comptaven.
En els darrers anys les dretes s’han anat recomponent. I en aquest procés de recomposició ha aparegut una figura inesperada. Un dels regidors de l’oposició, Josep Contijoch, hereu de la fàbrica d’alcohol ubicada al convent de Sant Francesc, regidor en l’oposició per la Lliga i cap del Sometent fins poc abans de les revoltes, rep l’encàrrec del comissari d’Ordre Públic de prendre de nou control del Sometent així com de la Guàrdia Civil per recuperar les armes i restablir l’ordre. Amb unes hores en té prou i a Montblanc es restableix la tranquil·litat.
Josep Contijoch i Carol
Una setmana després, la comandància militar de Tarragona destitueix l’alcalde Foguet i tot el consistori. En el seu lloc nomena una comissió gestora encapçalada, oh sorpresa, per Josep Contijoch. La resta de membres de l’equip seran, òbviament, persones afins a la Lliga. Les dretes tornen a tenir el control de l'Ajuntament. Roda el món i torna al Born.
En Foguet, que havia tornat a l’alcaldia amb ganes d’impulsar els seus ideals, es troba que la situació se li escapa de les mans i, a la primera de canvi, el tornen a fer fora. Es frustra de nou el seu somni. Un somni llargament acariciat que ha durant amb prou feines vuit mesos.
Entrarem llavors en un període en què a en Foguet li perdrem de nou el rastre. Potser tornarà al teatre. Potser tornarà a la seva fusteria. Potser tornarà a bolcar-se en la seva família.
Però hi ha una cosa segura: somniarà amb tornar a l’alcaldia.
I, per tercer i darrer cop, ho tornarà a aconseguir.
Ho veurem en la propera entrada d’aquest bloc. Ben aviat!
