El teatre de la política
És gairebé un tòpic que política i teatre històricament han anat de la mà. I qui diu teatre, diu cinema o comèdia. El president nord-americà Ronald Reagan fou, durant molts anys, actor de Hollywood. Mediocre, però actor. En temps més recents, a Itàlia va fer carrera política un comediant popular anomenat Beppe Grillo. A Espanya mateix, el president Rodríguez Zapatero va comptar durant el seu exercici amb el recolzament incondicional d’una munió d’actors i cantants als que es coneixia com los de la ceja.
Membres del món artístic posicionats en política.
Fa un segle, a Montblanc es va donar un curiós capítol de convergència entre el món del teatre i de la política.
Som a principis de segle XX. Seguint tradició ancestral, l’alcaldia requeia habitualment en mans dels que podríem anomenar prohoms de la vila. Fos per caciquisme o no, els montblanquins que ocupaven l’alcaldia solien pertànyer a les famílies benestants de la vila. Així, si mirem el llistat d’alcaldes d’aquells anys hi trobem cognoms com Gassol, Monfar, Casanovas, Alfonso, Foraster, Pedrol, Sabaté, Poblet... tots terratinents, hisendats, industrials, grans comerciants... Potser perquè els diners els atorgaven les simpaties dels convilatans. Quan hi ha misèria, la simpatia té un preu. I n’hi havia molta de misèria.
Tres generacions dels Sabaté, una de les famílies més importants del Montblanc de l'època. Dos dels seus membres van ser alcaldes de la vila.
D’aquesta manera, fos qui fos l’alcalde, les coses no canviaven gaire. S’apujaven i baixaven els impostos en funció del vent que bufava i s’emprenien petites accions urbanístiques de poca volada, però mai ningú no donava sorpreses.
Però, de sobte, en la monotonia d’aquest paisatge polític, va aparèixer un element estrany, un outsider, una rara avis.
En Jaume Foguet i March, nascut l’any 1891, no era terratinent, ni hisendat, ni industrial ni un gran comerciant. Era d’una família de fusters del carrer Major.
Jaume Foguet i March.
Tot d’un plegat, l’u d’abril de mil nou-cents vint, en Jaume Foguet arriba a l’alcaldia i ho fa trencant esquemes. No només és un humil menestral el que passa a encapçalar l’Ajuntament, sinó que hi arriba sent insolentment jove –vint-i-nou anys!- i, a més, amb un preocupant historial prou conegut pels montblanquins: era actor de teatre!
Com va poder succeïr una cosa així?
Som al tombant dels anys deu i vint del segle passat. Al nostre país hi ha un creixent fervor catalanista que es tradueix en la creació de la Mancomunitat de Catalunya i en la proliferació, per tot el territori, d’organitzacions que intenten vertebrar aquest sentiment, tant en el vessant polític com el cultural.
A Montblanc això es tradueix en l’aparició de les Joventuts Nacionalistes i en el Centre Català de Teatre. En ambdues organitzacions –fortament interrelacionades-, destaquen tres noms: el músic Jaume Vendrell, àlies el Llauneret, l’escriptor Josep Maria Poblet i Guarro i el nostre fuster: Jaume Foguet.
Jaume Vendrell, Josep Maria Poblet i Guarro i Jaume Foguet, tres joves activistes de Montblanc.
Els tres joves, van començar la tasca de conscienciar la joventut montblanquina en la seva passió catalanista amb tots els elements que tenien al seu abast: accions polítiques i, sobretot, obres de teatre. Amb seu primer al local social L’Artesana i després a El Foment, van començar a fer muntatges teatrals en les que feien de tot: des de bastir escenaris –amb la col·laboració del pintor Ismael Balanyà (*)- passant per la confecció dels vestits arribant, per suposat, a interpretar-les. Interpretaven tant obres d’autors d’anomenada com obres escrites pel propi Poblet i Guarro que hi tenia bona mà.
I van tenir força èxit. Les crítiques als diaris locals eren molt bones. Hem de pensar que som al Montblanc de fa un segle, el cinema encara té una presència anecdòtica a la vila i no hi ha ni televisions ni ràdios. El principal esbargiment de la població és el teatre. I la gent gaudeix, i molt, del teatre que fan aquells joves. Joves que seleccionen obres que cada cop amb més consciència política.
En paral·lel, la Joventut Nacionalista –és a dir, els mateixos joves però sense disfresses teatrals- continuen les tasques de promoció del catalanisme a Montblanc. Primer, tasques senzilles com un cicle de conferències a la vila de l l’Associació Catalanista. Però aviat començaran a ser més ambiciosos. El 1916, juntament amb polítics consagrats com en Maties Guarro enviaran una carta oberta a Francesc Cambó al Congrés els Diputats felicitant-lo pels seus discursos patriòtics a Madrid. El 1919, el seu posicionament polític s’accelera i la Joventut Nacionalista dóna suport explícit al cooperativista de l’Espluga Josep Maria Rendé en la seva candidatura a les eleccions generals. Tot plegat, petites accions, però amb forta repercussió a un Montblanc que no està acostumat a observar i participar de la política de més enllà de la muralla.
Francesc Cambó i Josep Maria Rendé, dues figures de la política catalana de l’època.
Montblanc no és massa gran i tothom es coneix. Tothom coneix aquells joves que dia sí i dia també parlen de catalanisme, que consciencien la gent dels problemes polítics que pateix el país i que, tot sovint, pugen a un escenari a interpretar obres de teatre en les que normalitzen l’ús del català i inclouen temàtiques que porten a la reflexió.
Sí. Els coneix tothom i ells se saben reconeguts. Comencen a ser conscients de la seva influència política. En els joves i en els no tan joves. Tant és així, que al febrer de 1920, el propi Jaume Foguet decideix presentar-se a les eleccions municipals.
De res no van servir els diners als terratinents, hisendats, industrials i grans comerciants. La gent de Montblanc va votar majoritàriament aquell jove tan trempat. No els va fer enrere que fos un fuster sense experiència municipal. Ni que fos tant jove. Ni que fos un comediant. Tothom el coneixia, tothom sabia com pensava. I a tothom agradava allò. Bé, no a tothom, però sí a la majoria.
Començava llavors una temporada ben diferent, tant per Montblanc com pel propi Foguet.
Val a dir, però, que la seva acció en política municipal no va ser gaire destacable. No consten grans decisions. Però sembla que tampoc no se li pot retreure massa: un contemporani –i futur company polític-, en Ramón Porté va afirmar que en Foguet, políticament, no tenia pes, feia el que li deien.
Ramon Porté i Dalmau, pagès, poeta i dirigent sindicalista montblanquí que coincidí en la política amb Jaume Foguet
Certament, no devia ser fàcil intentar tirar endavant una política diferent de la que s’havia vingut fent durant dècades o, fins i tot, segles, només amb ganes i bona voluntat. Una cosa és ser alcalde i una altra és no comptar amb el suport de terratinents, hisendats, industrials i grans comerciants.
Però un esperit inconformista com el d’en Foguet no podia quedar-se de braços plegats. Així, en els diaris de l’època llegim un reguitzell de notícies protagonitzades per en Foguet. Poques d’elles de caire municipal. Però la majoria polèmiques.
Les ments benpensants de la vila no haurien acceptat veure que l’alcalde seguís pujant a un escenari a fer de comediant. Això en Foguet devia tenir-ho clar. Però això no significava que no seguís veient el teatre com una eina de conscienciació. L’any 1921 va convidar el prestigiós dramaturg Àngel Guimerà a estrenar la seva obra “Joan Dalla" al teatre del Foment. L’obra havia estat censurada i prohibida a Barcelona. I s’estrenava a Montblanc! La polèmica estava servida.
Joan Dalla, una obra prohibida que s’estrenà a Montblanc.
Mentrestant, Espanya patia al Marroc l’agreujament de la guerra del Rif. En Foguet, que havia estat cridat a files l’any 1913 i era un antimilitarista aferrissat va decidir posar-hi cullerada. Aprofitant la visibilitat que li atorgava ser alcalde, va fer que l’Ajuntament sol·licités per escrit la retirada de les tropes d’Àfrica. Tot un brindis al sol. O potser no tant. La resposta del Govern no es va fer esperar. Va mobilitzar vint-i-quatre montblanquins a files per embarcar-los amb destí a Melilla. Vint-i-quatre soldats d’una població com la montblanquina era una xifra desorbitada, tot un acte de venjança. Alguns d’aquells joves van fugir a França. I no va ser una mala decisió: dels que van acudir a files, quatre van morir al front. Un drama que no tothom va acceptar de bon grat. Un drama del que alguns van culpabilitzar l’alcalde.
L’any 1921 es va intensificar la guerra al Marroc.
Aquella acció, polèmica, era conseqüent amb el pensament progressista d’en Foguet. Un pensament que el va portar a demanar oficialment coses com el dret de l’autogovern de la nació catalana incloent l’autodeterminació, l’oficialitat de la llengua, el servei militar voluntari a Catalunya i la reintegració jurídica catalana. Pensaments que a dia d’avui són força estesos, però que en el Montblanc dels anys vint eren, gairebé, revolucionaris. Per bé o per mal, tot i que aquells posicionaments eren més estètics que efectius, el cert és que va ubicar Montblanc al mapa polític. A Montblanc s’estava fent força soroll. Soroll que incomodava als que en Foguet havia desplaçat a les darreres eleccions.
Tot apuntava, doncs, que el pas d’en Foguet per l’Ajuntament seria una flor que no fa estiu. S’estava fent evident que els que verdaderament remenaven les cireres a Montblanc no permetrien que aquella anomalia es repetís. Un cop estava bé. Gairebé els havia fet gràcia. Però aquell fuster del carrer Major ja havia fet prou el pallasso. Ara havia de tornar a fer les seves comedietes i deixar pas a algú com cal que tornés a posar ordre a la Casa de la Vila. Això sí, calia esperar a les següents eleccions municipals.
Però en Foguet, en el seu sentit artístic i teatral de la vida, no podia acceptar que el seu pas per l’ajuntament de Montblanc es limités a fer el que li manaven i a posicionar-se públicament en qüestions que estaven més enllà del seu abast. No, en Foguet necessitava, abans de deixar l’alcaldia, fer una gran actuació. Calia pujar a escena, amb actors de primera línia i fer-la ben grossa.
L’any 1922, amb la col·laboració d’un montblanquí que sí tenia pes polític més enllà de la muralla, va organitzar un acte que sortiria als diaris de tot el país. En Maties Guarro, diputat provincial republicà –en Foguet, començava a evolucionar políticament cap el republicanisme- Conseller d’Ensenyament i membre del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya, va ajudar Foguet a organitzar les Festes Patriòtiques de Montblanc. Tot un seguit d’actes van esdevenir a la vila durant aquells dies de febrer de 1922. Es va beneir la senyera de l’Orfeó Montblanquí, es va rebatejar la plaça Major com a plaça Prat de la Riba i es va cedir a la Mancomunitat el Portal del Bové, donant el tret de sortida a la recuperació de la muralla de Montblanc, tasca que encara continua als nostres dies.
Festes patriòtiques de Montblanc. Mentre Puig i Cadafalch parla a la multitud, en Jaume Foguet, recolzat sobre un bastó, l’escolta.
Però aquella representació necessitava d’un elenc de primera fila. A l’acte, per mediació d’en Guarro, van assistir el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch i una nodrida representació del govern català així com un il·lustre descendent de montblanquins que solia assistir a qualsevol sarau que s’organitzés a la vila: Manel Ribé, cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona.
Per a garantir l’èxit d’aquella macro-representació, en Foguet va comptar amb l’ajut dels seus antics companys de les Joventuts Nacionalistes. En Jaume Vendrell, el Llauneret, va dirigir la part musical, amb el punt culminant en la interpretació de la Senyera amb l’Orfeó Montblanquí i en Poblet i Guarro va enfervorir els assistents amb un discurs apassionat a les escales de la Serra.
Aquell va ser un moment de glòria per en Foguet. Probablement, tota la vida recordaria el moment en què, juntament amb el president Puig i Cadafalch va sortir al balcó de l’ajuntament a saludar una rebatejada plaça Major plena a vessar de montblanquins i gent de tota la Conca que s’hi havia aplegat. L’havia fet ben grossa. Tothom se’n va fer ressò.
Puig i Cadafalch saluda als montblanquins des del balcó de la casa de la vila amb Jaume Foguet a la seva dreta.
Però allò no va canviar el decurs de les coses. Un mes i mig més tard, malgrat haver convertit Montblanc en el centre d’atenció de tot el país, malgrat fer aparèixer els nostres edificis i la nostra gent als diaris de la capital, les urnes feien fora en Foguet de l’alcaldia. Les urnes tornaven a fer cas de les simpaties que tenien els poders fàctics de la vila. El substituïa un alcalde amb uns cognoms com calia: Poblet i Civit. Irònicament, en Poblet i Civit era el pare d’en Poblet i Guarro, el company de bogeries d’en Foguet. En qualsevol cas, d’una generació anterior, una ment benpensant. Algú que veien amb bons ulls els terratinents, hisendats, industrials, grans comerciants...
Però potser allò va ser el millor que li podia passar a en Foguet.
L’any següent, un cop d’estat porta al poder a Miguel Primo de Rivera. Un militar que, havent estat Capità General, a Catalunya havia desenvolupat una profunda aversió per la llengua i el sentiment nacional dels catalans. Militar i anticatalanista: no semblava que havia de portar una política massa propera al pensament d’en Foguet.
El dictador Miguel Primo de Rivera.
Van venir temps durs, grisos. Però no us penseu que s’havia acabat l’obra de teatre de la vida d’en Foguet. No. Encara quedaven per escriure uns quants actes: en Foguet tornaria a l’alcaldia, tornaria a enfrontar-se als poders fàctics i tornaria a fer front a una dictadura.
Aviat ho explicarem!
(*) Parlem del pare del pintor Ismael Balanyà que potser molts tindreu al cap.