Un monarca breu a Montblanc

Fa uns mesos que l’organització de les festes de la Serra, probablement per anar fent bullir l’olla, va decidir organitzar un concurs d’enigmes per tal d’involucrar a la població i, de passada, difondre el coneixement de les nostres tradicions i la nostra història. Potser ho vàreu veure: als aparadors dels comerços i botigues de la vila hi van aparèixer uns cartells amb el nom d’Enigmàtik que proposava, cadascun d’ells, una pregunta de cultura montblanquina.

El fet és que vaig tenir l’honor de participar en la confecció d’aquelles preguntes. Va ser molt divertit. Al llarg d’algunes reunions preparatòries vam anar pensant i seleccionant algunes qüestions de dificultat diversa: algunes de més senzilles pel concurs infantil, altres de més complicades pels adults i, per afegir-hi un cert interès, la Pregunta Estrella. Una pregunta que no fos fàcil de trobar amb una cerca a internet i que requerís un cert coneixement de la historia de Montblanc. Finalment la pregunta seleccionada va ser la de:

Quina tradició montblanquina va lloar el General Prim per la seva implicació en la Batalla de Tetuan?

El General reusenc Joan Prim i Prats (1814-1870)

La resposta, ara ja es pot dir, era la dels Castellers. Com testimonien alguns historiadors, el general va quedar impressionat quan, en acabar la batalla, una colla de soldats tarragonins van aplegar-se per carregar un castell amb el què l’anxaneta va poder treure la bandera de l’exèrcit marroquí i substituir-la per l’espanyola.

Però el cert és que vaig estat temptat de posar una pregunta més difícil. En particular una que a mi em va costar molt de trobar. Tant que, probablement, hauria quedat deserta. La pregunta era:

En quina data va visitar Amadeu de Savoia la nostra vila?

La pregunta pot semblar capriciosa, però el cert és que aquell monarca estava fortament relacionat amb el general Prim i sí: al llarg dels seus tres escassos anys de regnat, va tenir temps de visitar Montblanc. I tanmateix, gairebé no en queda cap record. O ho havíeu sentit a dir?

El rei Amadeu de Savoia (1845-1890)

Després de la Revolució Gloriosa dels Generals Prim, Serrano i Topete, les primeres Corts Constituents van declarar el juny de 1869 una nova Constitució per la que es restablia la institució monàrquica un cop fets fora els Borbons en la figura d’ Isabel II. El General Prim va pensar en diversos candidats per ocupar el tron i, després de deliberacions, va decantar-se per Amedeo, el tercer fill de Vittorio Emanuele II d’Itàlia, de la casa de Savoia.

Dit i fet: un cop acordat i aprovat per les Corts, el que seria Amadeu I d’Espanya es va embarcar a Roma amb destí al seu nou regne. El problema és que el general Prim va tenir la poca delicadesa de deixar-se assassinar mentre el seu elegit venia de camí. Desembarcat a Cartagena, a finals de 1870, va anar cap a Madrid sabent que hauria de regnar en un país en el que tenia pocs, ben pocs recolzaments.

Potser per això, un cop coronat, va decidir llançar-se a un seguit de tournées pel país per a donar-se a conèixer als seus súbdits i, amb una mica de sort, fer-se estimar.

Al setembre de 1871 va tocar-li el torn a tot el llevant de la península: Múrcia, València i Catalunya. Els recorreguts es feien en tren, així que les destinacions i la seqüència venien determinats per la xarxa ferroviària de llavors. Sabem pels diaris de l’època que a principis de setembre va començar per València. El dia nou arribava a Tarragona provinent de Cambrils. Des d’allà agafaria la línia Tarragona-Vimbodí-Lleida. Era un tram prou recent: a Montblanc la línia havia arribat el 1864 i seguia el seu curs amb destinació a Saragossa. El monarca faria el recorregut fins a Lleida i tornaria. Però quan va passar per Montblanc?

El recorregut del tren abans d’arribar a Montblanc per la popular Roca Xanxa.

Certament cap mitjà que haguem trobat no se’n va fer ressò. A la vila els mitjans escrits periòdics encara tardarien vint anys en aparèixer i a les actes de l’ajuntament ni tan sols ho van esmentar. No devia despertar massa passions aquell monarca. Únicament, dues setmanes després, apareix a l’acta del ple de l’ajuntament de Montblanc una referència donant testimoni de què: se acordó la distribución de los dos mil reales entre los pobres que para este objeto entregó al Señor Presidente S. M. el Rey teniendo en cuenta en primer lugar a los pobres enfermos y presos.

No obstant, a partir d’algunes referències al propi diari El Tarraconense hem pogut reconstruir aquell viatge. Inicialment estava previst fer el recorregut a Lleida el dia onze (curiosa celebració de l’onze de setembre: acollint un monarca espanyol) però el rei es va sentir indisposat i es va posposar al dia següent. El dia dotze, a les dotze del migdia ens consta que arriba a Reus. D’allà va arribar a Lleida i va tornar –suposem que ja sense fer parades- per arribar a la tarda de nou a Tarragona. Tenint en compte la velocitat a la que circulaven els trens el segle XIX i les parades que devia fer –pensem que va parar en poblacions de la dimensió de la Selva de Camp (com ha documentat en Joan Vernet), que el 1871 comptava amb al voltant de 3.500 habitants-, i que arribat a Lleida encara havia de tornar a Tarragona estimem que passaria per la vila al voltant de l’hora de dinar.

I què hi va fer? Si tenim en compte la descripció del què va succeir en altres poblacions, no devia estar-s’hi més que uns minuts. Així doncs, la població el devia rebre a la mateixa estació. Podem imaginar l’impacte d’uns montblanquins del segle XIX en veure arribar en tren a tot un rei vestit amb uniforme de Capità General.

L’estació de Montblanc, construïda el 1864 va ser escenari d’uns quants fets històrics.

Sembla que se’l va obsequiar amb algunes mostres de folklore. El que no ens queda clar és com s’ho va prendre ell. Sense especificar data ni gaire més detalls, en Lluis Vives i Poblet es fa ressò de que va fer elogis als nostres torraires: El jove rei quedà admirat de l’enginy d’aquells camperols, que es comportaren com veritables atletes. Així doncs sembla que van carregar, si més no, un castell a l’estació al pas del monarca. Però no és tan evident que li agradés: pel contrari, en Josep Bargalló i Badia ens diu que els vilatans alçaren torres i exhibiren el ball de bastons en honor al monarca i, si bé les primeres no acabaren de fer-li el pes, en contemplar les evolucions dels segons no tenia sinó boca per lloar-los.

Els castells del segle XIX no tenien l’espectacularitat dels actuals

És a dir, sabem que van alçar castells i van actuar els bastoners però no ens queda clar què li va agradar i què no. Potser és que ningú no li va preguntar.

Sembla que allò va ser una constant en el seu regnat. Ningú no li va preguntar res i ningú no va tenir massa interès en saber què pensava. El fet és que, incapaç de comprendre els seus súbdits i fracassat en el seu intent de fer-se estimar, l’onze de febrer de 1873, poc més de dos anys d’arribar al país, va abdicar i se’n va tornar per on havia vingut. Ens marxava el primer rei elegit no por derecho divino, ni por derecho de herencia, sino un rey elegido por el voto de la representación nacional. No és probable que s’endugués una impressió massa favorable de tots plegats. Ni tan sols dels torraires ni dels bastoners.

En marxar es va establir la Primera República espanyola, més breu encara que el propi Amadeu. A continuació tornaren els Borbons amb Alfons XII.

I, amb alguna interrupció, fins ara.