Història d'un banc
Dedicat a l'estimat Joan Borrell,
que va aprendre a estimar Montblanc amb aquest bloc.
Ara, ja no podrà llegir -lo.
Els que em coneixeu sabeu que tinc passió per trobar i datar fotografies antigues de Montblanc. La passió em ve de l’interès per conèixer com era la vila en temps passats. D’aquesta manera, em puc fer una idea de quins edificis hi havia en quins anys, quins comerços, quan es van empedrar o asfaltar els carrers...
Detalls petits que poden ajudar a fixar una data inicial o final. Així, la presència de cables telefònics ens permet pressuposar que la fotografia és posterior a l’any 1914 en què es va inaugurar el servei. Un carrer Major sense llambordes –posades amb motiu del cinquantenari de la Coronació de la Mare de Déu- ens situa abans de 1956.
Però hi ha detalls que costen de situar i demanen una recerca més acurada. Una de les fotografies que fa un temps va arribar a les meves mans contenia un detall que em va portar a una d’aquestes recerques i que em va donar a conèixer una història força interessant i nostrada.
En aquesta fotografia del carrer Major s’hi poden apreciar nombrosos detalls: la cistelleria de cal Roselló, el carrer amb voreres però sense llambordes, etc. Però, ampliant prou, podem veure clarament el cartell d’un clàssic de la vila: El Banc de Valls.
De fet el cartell no era tal cartell sinó que era un fanal. I amb no poca història. Com el Banc.
L’entitat del Banc de Valls va ser creada l’any 1881 i a Montblanc hi tenia un corresponsal: el fabricant de sabons i aiguardents Gabriel Macip.
En Gabriel Macip tenia la seva fàbric al Palau Alenyà, actual seu del Consell Comarcal
El fet és que una sèrie de prohoms de la vila van decidir que Montblanc necessitava una seu d'aquell banc. Estem parlant del notari Gabriel Vilalta, els advocats Antoni París i Riba i Albert Talavera i Sabater, el terratinent Jaume Foraster i Aldomà, els industrials Francesc Contijoch i Grinyó, Josep Torres Debat, els propietaris Joan Castells i Sabaté i Ferran Chaparro i Papiol així com en Miquel Jové Arnabat i l’enginyer Baldomer Campdepadrós i Puig. Tot un ventall de forces vives que van mirar de convèncer l'entitat per què s'instal·lés a la vila.
Sembla que la seva influència va tenir efecte. El Banc va decidir obrir seu i amb aquest objectiu va comprar dues cases: una que donava al carrer Major i la del costat que donava al carrer Plebania. La primera, que conserva arcs del segle XIV, havia estat la seu del Veguer de la cort Montblanc. La segona també té història: havia estat la casa pairal de la família de Maties Mestre, un partidari dels borbons en temps de la guerra de successió que, malgrat els problemes amb el veïnat va acabar sortint-ne beneficiat amb la victòria de Felip V.
La seu de l'antic Banc de Valls. Actualment acull la Banda de Música Verge de la Serra, l'Escola Municipal de Música i de la Coral Flor de Lis.
L’entitat va decidir esmerçar-hi esforços i va encarregar unir i adequar els edificis al prestigiós arquitecte Cèsar Martinell. En Martinell també fou l’artífex del Celler de Vinyaters de Montblanc i de tants altres de la Conca i d’arreu del país.
Cèsar Martinell i el Celler Cooperatiu de Montblanc
El mestre d’obres, però, era de Montblanc: en Joan Anglès i Farriol. Per a les diferents tasques d’adequació també es va contractar a professionals local: el serraller Salvador Abelló, el fuster Maties Rossell i com a pintor el conegut i recordat Ismael Balanyà. I el famós fanal, el que anunciava a tots els vianants on era la seu, el va dissenyar l’arquitecte Josep Maria Vives i Castellet.
Ja teníem, doncs, seu del Banc de Valls al número 77 del carrer Major. Som a l’any 1921 i i l’entitat envia a dirigir la sucursal un empleat experimentat. Tant, que ja era en edat de jubilació: el tarragoní Antoni Sánchez Barceló. L’entitat obre el dia 1 d’abril i decideix fer una inauguració com cal: convidant als tutti quanti de Montblanc. Val a dir que en alguns medis no agradà gaire que la invitació fos cursada en castellà.
El 2d'abril, la nova Conca es feia ressò de la inauguració.
Però en qualsevol cas, l’acte fou lluït i hi assistí tothom, fins i tot la competència: en Francesc Amorós, representant del Banc de Roma i Ibo C. Farré, representant de l’agència del Banc de Reus. Al primer pis del nou edifici, al despatxos, s’hi va servir el que ara anomenariem un catering, a càrrec d’en Lluis Sabater, que incloïa riquíssims dolços i postres, licors, xampany i havanos. Així era fàcil que la inauguració fos un èxit.
Des d’aquell dia l’entitat va començar a operar. Consta que un dels impulsors, Josep Torres i Debat, va ser el primer client en entrar-hi i obrir un compte corrent. Per a atendre ja hi havia una nòmina completa d’empleats: un interventor - l’escriptor i historiador Josep Monmany i Laurín-, un instructor –Francesc Olivé i Boada- un cobrador –Francesc Sabaté i Comas- i fins i tot un botones –Ramon Palau i Comas-.
Pocs canvis de personal va tenir l’entitat amb els anys: a banda d’en Monmany, Enric Pujadas (veure l’entrada a aquest bloc) també en seria interventor, en Ramon Vives i Poblet i Josep Mª Jàvega Roselló serien els caixers i també va comptar com a personal subaltern amb Ramon Paris Miret i Juan Sans Amill.
El fet és que el director que va posar l’entitat en marxa –Sánchez Barceló-, un cop ho va tenir tot rodat va decidir reprendre el dolç camí del retir i la central va mirar d’enviar-hi algú, si més no en qualitat de suplent, fins que no trobessin algú definitiu. L’any 1922 arriba a corre-cuita a la vila un jove Francesc Badia i Anguela sense ni temps per traslladar mobles ni esposa, que vindran poc després. Val a dir que el caràcter temporal de la seva suplència va allargar-se cinquanta anys. Els cinquanta anys que la sucursal va tenir presència a la vila,
Amb vint-i-vuit anys, en Badia va començar a portar amb decisió una entitat que va deixar una significativa empremta a Montblanc, especialment pel sistema de finançament que va aplicar. Al llarg d’aquelles cinc dècades, va permetre finançar obres importants com la construcció dels Escorxadors Municipals (veure l’entrada a aquest bloc), la carretera de Prenafeta, el Pont del Molí del Pas sobre el riu Anguera, la urbanització de la plaça de Sant Francesc (veure l’entrada a aquest bloc), la plaça dels Àngels i de la Fruita, l’enderrocament de les antigues presons (veure l’entrada a aquest bloc) i va concedir l’hipoteca per l’adquisició del local del carrer Major on es va establir la Joventut Nacionalista (veure l’entrada a aquest bloc). Entre d’altres. No es pot dir que no tingués influència en el decurs de la vila.
En iniciar-se la Guerra Civil també va tenir-hi incidència: al banc s’hi van dipositar les joies i valors de la Mare de Déu de la Serra i, quan van venir els funcionaris de la Generalitat reclamant els béns i documents per a la seva custòdia, van argumentar que no tenien valor. Probablement, gràcies a això encara llueixen a la imatge.
Ja avançada la guerra, el Banc va donar garantia de la moneda emesa per l’Ajuntament.
En cinquanta anys, en Francesc Badia es va integrar a la vida montblanquina. Aquí va viure-hi, va fer amics, va tenir fills, que tots tenim molt presents, i també néts. Jo, en particular, m’enorgulleixo haver heretat del meu pare l’amistat amb el senyor Francesc Badia i Batalla, fill d’aquell pioner de la banca a Montblanc.
Però els temps canvien i els mercats també. I el de la banca no podia ser menys. El 15 de març de 1970, l’oficina montblanquina del Banc de Valls tancava les seves portes. El Banc no viuria molt més temps. Acabaria sent comprat pel Banco Hispano Americano, actualment integrat al Banco de Santander.
En Francesc Badia i Anguela, es jubilà i tornà a Valls després d’una suplència temporal...de cinquanta anys.
