El mestre nou que es va quedar per sempre

6 Aug 2020

Al llarg de la historia de Montblanc, hi ha hagut alguns mestres que en el seu temps van tenir un gran reconeixement però que amb posterioritat han estat més recordats per altres facetes o, simplement han estat oblidats.

 

Potser el més paradigmàtic d’ells va ser en Ramon Cantó: recordat pels historiadors per la seva monumental historia de la vila i ignorat per la majoria dels montblanquins.

 

Un altre d’ells és el que ens ocupa avui. Parlem d’en Paulí Bayer i Coll.

 

 En Paulí Bayer i Coll

 

En Paulí no era nat a la vila. Havia nascut a Osor –Girona-. Dos-cent quilòmetres per arribar a Montblanc i ocupar una plaça de de mestre d’ensenyament primari. Un cop aquí, es va casar amb una mestra. Coses de la professió. Teresa Gaspar, era mestra de noies a la vila. I es veu que la professió va traspasar-se a la genética, per què una filla, de nom Àurea, l’any 1914 es va treure el títol de mestre d’ensenyament elemental i dos anys després d’ensenyament superior. Genètica o tradició, qui ho sap.

 

No va ser un mestre qualsevol. En Paulí Bayer, com reconeixen tots els seus contemporanis, es convertí en un mestre excepcional. Alguns del montblanquins més destacats de la primera meitat del segle XX van passar per la seva escola i se’n reconeixien deutors. L’Advocat i escriptor Joan Poblet i Teixidó i el sacerdot i també escriptor Joan Gaya i Cendra reconeixien l’influència que havia tingut en ells aquell mestre.

 

Glosa per un dels seus antics alumnes -Joan Sans i Amill- d'en Paulí Bayer a la seva mort.

 

 

El que sempre fou conegut com el mestre nou. Ja podría haver estat exercint des de 1897 fins el 1914. Ja podia haver donat classes a minyons i també obert una escola nocturna per a adults. Fins i tot, durant uns quants anys, els alumnes sortits del seu mestratge van obtenir els primers premis que la revista L’Instructor concedia entre la canalla de tot el país. Sempre va seguir sent  el mestre nou. Però no ho malinterpretem: no era pas rebuig ni xenofòbia. Era simplement mostra de la inercia amb què la població tendeix a batejar tothom amb un tret i el perpetua en els anys malgrat que aquell tret –la novetat en aquell cas- desaparegui amb el temps.

 

El mestre nou va donar classes durant dues dècades al local conegut com La Fàbrica a la Muralla de Sant Jordi. Un local en unes condicions tan precàries, que els pares dels alumnes es queixaven continuament a l’ajuntament. No només això: en un local on, segons la normativa, hi haurien de cabre cinquanta alumnes, ell es veia obligat a donar classes al triple: cent cinquanta.

 

 Local conegut com La Fàbrica a tocar del portal de Sant Jordi

 

Tant se val. Allò no li impedia donar un ensenyament de qualitat. Un ensenyament no exempt d’un gran carisma. Els seus alumnes, mentre ho eren, sentien per ell una mena de devoció i temor. En Paulí era un homenet de baixa estatura però es feia respectar. Era un mestre rígid, però alhora comprensiu.

 

En una ocasió, un dissabte al matí –lectiu en aquells anys-, quan a clase de religió el mestre els feia resar el Rosari, un dels alumnes va tenir l’ocurrència d’arrossegar la esa final del ora pro nobis. Tots hem estat nens, oi? En sentir-ho, cada cop que en la pregària es repetía la fòrmula, més i més xiquets es van anar afegint a la broma. El mestre, aparentment no se n’adonava o no hi donava importancia. En pocs minuts cada esa era convertía un xivarri escandalós que se sentía des de fora de l’aula Ora pro nobissssss. Passats llargs minuts es van acabar totes les lletanies. Es va acabar el Rosari i amb allò s’acabava la clase. I el tret de sortida per la llibertat, per gaudir del meravellós cap de setmana, eren les paraules podeu sortir que, invariablement, pronunciava el mestre. Després d’uns inacabables minuts de silenci però, les paraules van ser: TORNA A COMENÇAR EL ROSARI! Pel senyal de la Santa Creu… Dolça venjança.             

 

El fet és que, coneixent-lo, era d’esperar. El mestre Bayer era un home molt religiós i aquesta religiositat la va expresar de múltiples maneres: portant el pendó de la processó de Corpus, participant de la Junta per la celebració del 50è aniversari de l’ordenació del Sant Pare Pius X, formant part de la comissió de la festa escolar amb motiu de la Coronació de la Mare de Déu de la Serra l’any 1906, però, sobretot, amb les seves dots d’escriptor. Col·laborador habitual dels mitjans escrits del a vila, ja en els seus primers anys de montblanquí va composar el poema Les Set Paraules de Jesús a la Creu per a la Setmana Santa de 1897.

 

També va ser autor de la lletra de l’himne dedicat a la Congregació del Nom de Maria -establerta a l’església de l’hospital de Santa Magdalena- i de moltes poesies, entre les quals poden remarcar-se A la Verge de la Serra i La germana de la Caritat. Però la composició per la que se’l recorda més és el text Déu vos Guard que, amb música de Francesc Gelambí, es va convertir en l’himne a la Mare de Déu de la Serra.  

 

Lletra de l'himne publicat el 6 de setembre de l'any 1906 a La Conca de Barbará

 

I tanmateix, quan li preguntaven per les seves composicions, ell modestament deia que es limitava a embrutar papers.

 

 Partitura autògrafa de l'himne de la Mare de Déu de la Serra, 1906

 

En Paulí va deixar l’ensenyament i l’escriptura l’any 1914, probablement per malaltia. Dos anys després, el cinc d’abril de 1916, moria a la vila. Ha passat un segle i ja gairebé ningú no té constancia de l’empremta que aquell mestre nou que havia arribat per quedar-se havia tingut en més d’una generació de montblanquins. Amb sort, trobarem qui sàpiga de la seva autoria de l’himne a la Mare de Déu de la Serra.

 

 

Abans parlàvem del llegat genètic d’aquell mestre. Però sembla que no només va llegar els gens de l’ensenyament. També el de la composició. El seu fill Conrad va ser l’autor de la Pregària a la Mare de Déu de la Serra. I, més a prop en el temps, el seu nét composarà, ni més ni menys que l’Himne de Montblanc, lletra i música. Estem parlant d’en Josep Maria Amorós i Bayer. Tot i que molts el coneixem més per en Xolis. Tota una tradició familiar per part d'avi.

 

 

 

Please reload

© 2016 per Eduard Contijoch.

  • Grey Facebook Icon
  • Grey Twitter Icon
  • Grey Google+ Icon
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now