El soufflé de Sant Francesc

Els que heu viscut o conegut el Montblanc de fa unes dècades possiblement us heu preguntat, en més d’una ocasió, per què es va reformar la plaça de Sant Francesc suprimint aquella encantadora balaustrada amb els bancs i els arbres i convertint-la en una plaça diàfana, mantenint només la font.

El cert és que, ho trobem encertat o no, l’esperit que hi havia al darrere de la reforma era tornar a la configuració original de la plaça. M’explico:

A principis del segle XX, la plaça de Sant Francesc era simplement la zona que venia definida per l’espai entre el convent i les cases construïdes sobre la muralla de Sant Francesc (on ara hi ha l’edifici que coneixem con Kursaal). Per ponent estava delimitada pel mur original –tot i que força reconstruït- de l’antic hort del propi convent i per llevant pel carrer Miquel Alfonso. Des del 1874, el costat del convent que donava aquest carrer estava “tapat” per tres cases annexes arrenglerades amb la capella lateral que avui és l’Oficina de Turisme. Una mica com represento en el primer plànol de la següent seqüència:

Les tres configuracions en el temps de la plaça de Sant Francesc

Així doncs, la plaça era un espai diàfan. Amb els anys, se li va afegir un muret marcant les dues vies que la rodejaven i el 1828, atesa la dificultat en el subministrament d’aigua a la població, s’hi va bastir la font que encara, a dia d’avui, resisteix el pas del temps.

La font de Sant Francesc i el muret que delimitava la plaça

De manera que, quan l’any 1995 es va reformar la plaça per deixar-la diàfana, en certa manera, es retornava a la configuració inicial, tret del muret –que només seria un obstacle per a la circulació de vianants-, la ubicació de la font –desplaçada per què la posició original ara queda al mig de la via- i la pavimentació.

Entre l'una i l'altra, durant només seixanta-vuit anys, va estar amb la balaustrada. I tanmateix, és la que tenim gravada al fons de la nostra memòria. I bonica que era...

Anant més enllà... tenia sentit aquella configuració? Si revisem les fotografies ens n’adonem de que l’elevació per fer-la horitzontal, potser no tenia gaire lògica.

La plaça elevada amb la balaustrada

N’hi ha prou amb visitar-la a dia d’avui per comprovar que el pendent real de la plaça és molt petit i no sembla necessari corregir-lo. D’altra banda, per què encerclar-la amb la balaustrada? Per evitar l’entrada de bestiar a una zona de passeig? –no debades, es va deixar fora l’abeurador, esquinçant-lo de la font-. No sembla una raó suficient. I menys tenint en compte que, per la banda de ponent, muralla amunt, seguien tenint accés a peu pla. Llavors, per a què la reforma? Una reforma que va costar 7.550 pessetes dels anys 20!

L’explicació, com era d’esperar, estava just al davant, dins del convent.

Som a 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera. En aquells anys, a Montblanc exercia d’alcalde –per ordre governativa- Jesús Hernández, ex-Guàrdia Civil que havia arribat a la vila l’any 1916 provinent de Gandesa. La tasca municipal de Hernández es va caracteritzar, tot sovint, per actuacions poc conciliadores. En ocasions, les seves decisions van ser tan expeditives que van acabar als jutjats. L’altre actor d’aquesta comèdia era el principal industrial de la vila, en Francesc Contijoch i Grinyó (àlies Cisquet Casaca, besavi de qui escriu aquestes línies).

Francesc Contijoch, (a) Cisquet Casaca.

En Casaca, com és sabut, havia comprat el convent de Sant Francesc per a instal·lar-hi una fàbrica d’alcohol. El fet és que no tenia massa miraments a l’hora d’utilitzar la plaça davant del convent per a tenir-hi bótes i bocois i per fer-hi transitar els carros amb la mercaderia entrant i sortint. A més, pocs anys enrere havia exercit carrera política com a Diputat Provincial de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista. Això el convertia, automàticament, en símbol de tot el que la dictadura –i els seus representants- denigraven: defensa del català, organismes autònoms, reivindicació de figures del catalanisme com Prat de la Riba, etc. (tot plegat es fa familiar, oi?). Així doncs, ja tenim la rivalitat servida.

El cas és que, per fer front a la legislació intervencionista de l’època sobre la fabricació d’alcohol que variava contínuament els gravàmens sobre la producció, en Cisquet Casaca havia posat en marxa una manera enginyosa de seguir sent competitiu i fer front a la situació: va muntar dues fàbriques en una: una fàbrica d’alcohol industrial (fabricat a partir de melasses com el blat de moro o la remolatxa) a la nau del convent i una fàbrica d’alcohol destil·lat a partir de vi a les cases annexes que donaven al carrer Miquel Alfonso. D’aquesta manera, balancejava la producció dels dos tipus d’alcohol per mirar de pagar el mínim d’impostos.

Dues fàbriques simultànies al convent de Sant Francesc

El problema, però, va venir de la necessitat de tenir una porta d’accés per a cadascuna de les fàbriques. Amb el creixement de la producció amb els anys, en Cisquet havia començat a utilitzar la porta lateral del convent.

Porta de la fàbrica al lateral de la nau donant al pati on hi havia hagut el claustre

De fet, això va tenir un efecte col·lateral. I és que la Llei Tributària només permetia que cada negoci tingués una única porta d’accés a la via pública. Per això les altres dues portes que tenia l’edifici –les d’entrada al convent i a l’antic claustre- van haver de ser tapiades. Així les hem vistes durant dècades i així apareixen a la majoria de fotografies d’època:

Amb això es resolia la porta de la fàbrica d’alcohol industrial a la nau principal. Però calia una altra porta per a la fàbrica d’alcohol vínic a les cases annexes:

La intenció d’en Casaca era obrir una nova porta que donés a la plaça de Sant Francesc. Just sota la tercera finestra de l'edifici annex –marcada amb un cercle vermell a la imatge- de manera que podria seguir utilitzant la plaça com a punt d’accés i també, per què no dir-ho, com a zona d’emmagatzematge addicional. Aquesta idea no va agradar a l’alcalde. Val a dir que l’alcalde vivia a la mateixa Muralla de Sant Francesc i aquella visió de la plaça convertida en moll de càrrega i descàrrega no li devia fer massa gràcia. Aquí va començar la disputa.

El fabricant, seguint la normativa, va cursar una sol·licitud a l’ajuntament. Fins aleshores n’havia cursat moltes i mai no havia tingut cap problema. Però en aquesta ocasió es va trobar amb una negativa. El municipi s’hi va negar adduint que no era zona per a trànsit de mercaderies i que, en breu, la plaça seria reformada. A canvi, se li suggeria que obrís la porta que necessitava per la banda del carrer Miquel Alfonso on ja hi havia dos accessos –marcats amb un rectangle verd a la imatge-.

Però la cosa no era tan fàcil. Tota aquella banda de l’edifici estava –com es veu a la foto- elevada prop d’un metre sobre el nivell del carrer per què, originalment, estava pensada per a atracar-hi els carros i descarregar-hi la verema. No era una porta d’entrada i sortida de vehicles que era el que calia. La polèmica estava servida. Cap dels dos no estava disposat a donar el seu braç a tòrcer. Ja començava a ser més una qüestió de portar la contrària a l'altre que no pas de trobar una solució de compromís. Al preu que fos. Mentre l’ajuntament no donava el permís, en Casaca interposava reclamacions redactades per advocats de Barcelona removent tota la legislació que tenien a l’abast i amenaçant amb denúncies. Però això no va estovar l’alcalde. Ans al contrari. Aprofitant que s’havia decidit desmuntar el muret de la plaça i reutilizar les pedres per condicionar el baluard de Santa Anna, el consistori se’n va oblidar algunes estratègicament col·locades al voltant del convent per impedir l’accés dels carros.

Pedres al voltant dels accessos al convent

Però això només era una solució transitòria. Òbviament uns quants pedrots al mig de la plaça no podrien evitar gaire temps que l’industrial acabés trobant alguna argúcia legal que li permetés obrir aquella porta i seguir utilitzant la plaça com si fos part de la seva fàbrica.

El cop de gràcia va venir de la mà del projecte de reforma de la plaça. Tot d’una, el projecte inicial de 6.000 pessetes es va incrementar en un 25% i, màgicament, els montblanquins van veure com la plaça començava a pujar com un soufflé. I amb aquell soufflé (rematat amb uns bancs, uns plàtans i uns fanals) s’elevava el nivell de la plaça per fer impossible seguir utilitzant-la per a accedir a la fàbrica d’alcohol. I menys per a deixar-hi bótes.

La rivalitat no va quedar aquí. Si bé en Casaca va haver d’acceptar desplaçar la porta de la fàbrica al carrer Miquel Alfonso amb el cost afegit d’adaptar tot l’accés, tots els permisos d’obres que demanava seguien topant amb la reticència municipal. Ni tan sols l’altre negoci que havia muntat –el subministrament d’aigua corrent a les cases- se’n lliurava dels obstacles que l’alcalde imposava a les sol·licituds d’obres.

Però com se sol dir, la venjança és un plat que cal servir fred. El gener de 1930, havent perdut tot recolzament polític, Primo de Rivera presenta la seva renúncia a Alfons XIII. Un mes més tard, es convoquen eleccions municipals. En Cisquet Casaca, que havia arribat al més alt de la política catalana, decideix, per primer cop, presentar-se a les eleccions a regidor de l’ajuntament. Ell, juntament amb altres industrials de la vila com en Sanfeliu en una candidatura d’unitat. L’objectiu? Simplement fer fora en Jesús Hernández. En el seu lloc els regidors electes posaran en Josep Alfonso i Pedrol: un personatge de compromís. Un cop rellevat l’alcalde en la primera sessió municipal, en Casaca no es molestarà en tornar-hi mai més.

És més, passats tres mesos, l’alcalde Alfonso, que estava prop dels vuitanta anys, mor inesperadament. Però sembla que durant aquells tres mesos, en Cisquet Casaca no havia perdut el temps. Devia dedicar-los a estirar fils i moure influències que, acabada la dictadura, tornaven a tenir validesa. En morir l’alcalde arribava immediatament una ordre governativa que nomenava com a substitut –sense eleccions pel mig- en Josep Maria Tomàs i Guarro. En Tomàs i Guarro no era un montblanquí qualsevol: casualment resultava ser el gerent de la fàbrica d’alcohol. La mà dreta d’en Casaca.

Josep Maria Tomàs i Guarro

A partir d’aquell quinze de maig, es van desbloquejar tots els permisos d’obres que tant la fàbrica d'alcohol com l’empresa d’aigües tenien pendents de concessió per l'ajuntament.

Així doncs, aquella plaça que els que ja tenim una edat recordem amb tanta estimació és el fruit de la lluita de dos montblanquins enfrontats fa gairebé un segle. I tanmateix, tenia el seu encant.

Val a dir que aquella lluita no va acabar allà. L’any 1939, acabada la guerra civil- va tornar la dictadura al nostre país. I amb ella també va tornar en Jesús Hernández a l’alcaldia. Però en Cisquet Casaca ja no ho va veure. Potser per estalviar-s’ho tot plegat, va decidir morir-se uns mesos abans de que esclatés el conflicte. Qui sí ho va patir va ser el seu fill. Però aquesta és una altra història.