“Desayuno con diamantes” a Montblanc
El títol d’aquesta entrada ve a raó d’una petita troballa que he fet aquests dies a l’arxiu familiar. La meva àvia, Rosa Casanovas, era Monfar per part de mare. El seu avi –rebesavi meu- era el notari Carles Monfar que dóna nom a un carrer de la vila i que vivia a l’anomenat Palau del Castlà. De fet, durant molts anys a aquest edifici de la Plaça Sant Miquel se l’ha conegut com a Cal Monfar.
El Palau, construït entre els segles XIV i XV, d’estil gòtic amb detalls renaixentistes, es va convertir en la casa del representant del rei –el Castlà- quan es va abandonar la fortalesa medieval, ja en ruïnes, del Pla de Santa Bàrbara que coneixem com el Castell. El Castlà no només posseïa, en virtut del títol, la casa sinó també el portal de la muralla que duu el seu nom, un ampli hort que anava de la casa al portal així com altres possessions tant a la vila com a la rodalia de la vila. A partir del segle XVIII, el títol perd la component política –la representació del rei- romanent només els drets sobre les possessions.
El fet és que, entre els documents de la meva àvia, hi he trobat una còpia de l’escriptura de l’edifici (que els actuals posseïdors no pateixin, no té validesa i no tinc intenció de reclamar-ne res) que ens dóna a conèixer com va passar a mans privades.
El 27 d’octubre de 1842, Gaietà Vilallonga i Marimon, vigent Castlà, baró de segur i posseïdor d’un regitzell inacabable de títols més, va cedir el Palau en règim d’emfiteusi –una mena de lloguer a llarg termini- a Marià Monfar i Voltas (besavi de la meva àvia, és a dir, quadravi meu). Marià Monfar era el Notari Reial de Montblanc i pare del també notari Carles Monfar, ambdós homes de gran fortuna.
El més interessant del document –ja que no em traurà de pobre- és que descriu els drets successoris del Castlà per justificar el dret que té a la cessió.
El document ens explica que el títol de Castlà l’atorgà l’any 1155 Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, a Pere Berenguer de Vilafranca. Des d’ell i en una llarga successió d’herències, el títol arriba el 1834 al nostre Gaietà Vilallonga que, vuit anys després, comença a desfer-se de la majoria de béns que això li comportava. D’entre ells, la casa i l’hort de Montblanc.
En virtut d’aquest contracte, la família Monfar passava a disposar de l’edifici a canvi de la gens menyspreable xifra de tres-centes lliures catalanes d’entrada i quaranta-tres lliures, tres sous i deu diners anuals a perpetuïtat.
El fet és que si bé deixava de gaudir les possessions, el títol seguia sent d’en Gaietà de Vilallonga que el transferiria per herència als seus descendents. Curiosament, quatre generacions més tard, el membre més renombrat de la família serà José Luis de Vilallonga (si bé els títols els ostentarà el seu germà Alfonso).
José Luis de Vilallonga, conegut com “el marqués rojo” va dedicar la seva vida a activitats tant diverses com biògraf reial, novel·lista, personatge de la premsa rosa o actor. En aquesta darrera activitat va ser on potser va tenir l’activitat que li tenim més present, quan va interpretar un magnat brasiler junt a Audrey Hepburn a la recordada “Desayuno con diamantes”.
Qui sap? Potser si en Gaietà no s'hagués venut el palau als Monfar, encara hauriem pogut veure al famós playboy pels carrers de Montblanc.