Brevíssima relació de la destrucció del Convent de Sant Francesc (I)

A qui hagi viscut prou anys a Montblanc i en conegui raonablement la historia recent, li pot xocar que un article amb aquest títol vingui signat per algú amb el meu cognom. I és que des que sóc petit, que a la família hem tingut la sensació de que el negoci que el meu rebesavi, en Josep Contijoch i Poblet, muntà dins el convent, fou la causa principal del seu deteriorament. Amb motiu de la restauració que se n’ha dut a terme els darrers anys i amb l’actual reconstrucció del claustre, he procurat treure’n l’entrellat de la verdadera historia d’aquesta destrucció i dels seus responsables.

Josep Contijoch i Poblet (1847-1923)

Amb motiu de la pavimentació de la plaça davant del convent l’any 1995, es redactà un expedient per a l’inici de les obres on s’incloïa un informe en el que hi figurava el següent text:

“El convent i el seu ampli hort passaren a mans de la família Contijoch de Montblanc, per mitjà del procés de desamortització de Mendizábal. D'aquesta manera un conjunt monumental que fou promogut per la Comunitat Franciscana, i per dues vegades costejat pels montblanquins esdevingué propietat particular. Els Contijoch hi bastiren una fàbrica d'alcohols a la mateixa nau de l'Església amb lamentable despreci envers el caràcter sagrat del lloc i a llur arquitectura monumental, doncs, a causa de l'ampliació de la fàbrica s'hi feren diverses obres d'enrunament i transformació que desfiguraren en part l'estructura interior de la nau gòtica.”

Aquest text, sense signar, que es limitava a reproduir parcialment un article publicat al butlletí Montblanch de l’any 1954, amb l’única aportació de substituir “a mans particulars” per “a mans de la família Contijoch”, és una clara mostra de la desinformació que, al llarg de les darreres dècades, hi ha hagut al voltant de la història d’una part tan rellevant del patrimoni montblanquí com n’és el convent de Sant Francesc.

El convent, construït al segle XIII, tingué diferents etapes d’esplendor i decadència i fou reformat i ampliat al llarg dels segles. Però, quin n’era el seu aspecte abans de que s’iniciés la seva destrucció?

Els diferents autors, historiadors i arqueòlegs que han estudiat el convent, invariablement acaben recorrent directa o indirectament a la mateixa font: els dibuixos d’en Ramon Cantó i Espinach (1844-1907). En aquests, el cronista montblanquí ens dibuixa una visió idealitzada d’un convent en què, l’actual església està envoltada d’importants construccions que inclouen un claustre de dimensions considerables.

Aspecte original de convent de Sant Francesc segons Ramon Cantó i Espinach

La planta baixa del convent de Sant Francesc segons Ramon Cantó i Espinach

Si bé en Cantó era un autor que, en ocasions, es caracteritzava més per la seva imaginació que pel seu rigor, la profusió de detalls en els seus dibuixos fa pensar que la seva font era fidedigna. A manca d’una explicació contrastada, atès que, com veurem en aquest article, no va tenir ocasió de veure aquest aspecte del convent, que ja era majoritàriament destruït en els seus dies, en inclinem a pensar que potser va tenir ocasió de parlar amb alguns dels frares franciscans que l’habità i del que n’obtingué informació acurada.

En qualsevol cas, si bé l’alçat del claustre i les construccions conventuals romanen un misteri, les restes arqueològiques sí confirmen que les dimensions i distribució en planta del convent són raonablement correctes i, així s’està respectant en la restauració que, actualment, s’està portant a terme.

Així doncs, a banda de l’església que ens ha arribat fins als nostres dies, darrere l’absis hi havia algunes construccions que albergaven la sagristia, el refetor, els corrals, etc. i, al costat, un claustre amb arcs trilobats.

Aspecte dels arcs trilobats del claustre de Sant Francesc

La pregunta, doncs, és com i quan desaparegueren aquestes construccions i el claustre?

Per a respondre-la hem de retrocedir fins a principis del segle XIX. Mal segle pel nostre convent. El 1808, amb l’entrada a Espanya de les tropes napoleòniques s’inicia la denominada Guerra del Francès que tingué especial incidència a Montblanc. El 1809, les tropes franceses, en una de les múltiples entrades a la vila, saquejaren i destruïren l’església. El 1811, el mariscal Louis Gabriel Suchet entrà de nou amb les seves tropes i destruí el que restava del convent i cremà l’església. Si bé, acabada la guerra s’intentà reconstruir l’església, els conflictes del trienni constitucional (1820-1823) ho deturaren per donar pas de nou als saquejos. L’agost del 1823, les tropes del general Milans destruïren i feren desaparèixer els objectes i mobiliari restant. El 1835, els frares foren definitivament expulsats del convent al que ja no hi tornaren més.

És freqüent llegir en alguns escrits sobre el convent que, després d’aquests fets, el convent fou desamortitzat pel polític liberal Juan Álvarez Mendizábal i traspassat a l’ajuntament montblanquí l’any 1947. Però certament no fou així. Des d’aquell moment i durant gairebé quatre dècades, el convent entrà en una mena de llimbs legal en el qual seguia sent de titularitat de l’Església, però l’Estat n’assumí la tutela i en cedí l’usdefruit a l’ajuntament.

Durant aquells anys, els cronistes ens descriuen com se li donaren diversos usos: estació de telègraf, presó, teatre –es feren representacions de drames i comèdies al refetor- i fins hi tot serví per que hi assagés la cobla municipal.

Tenim d’aquells anys una descripció de primera mà de l’estat en què es trobava ja el convent. Antoni Espinach, capellà montblanquí de l’ordre de la Mercè, en els seus “Apuntes históricos y cronológicos de la villa de Montblanch” ens deixà escrit:

Muy desgraciado ha sido el Convento de San Francisco de la villa de Montblanch, se le llama desgraciado, porque no ha tenido desde que de él fueron expulsados los religiosos, una mano amiga, que procurara su conservación, ni que hiciera a su favor sacrificio de ninguna clase: al contrario ha tenido muchas crueles manos, que unas veces en la obscuridad de la noche les han robado sus mejores maderas, otras en pleno día se han entretenido en derribar sus paredes, y hasta las Autoridades mismas no una sola vez, so pretexto de necesidades públicas, han echado mano de sus ladrillos, de sus tejas y hasta de sus maderas para obras de fortificación y algunas otras. […]. Es verdad que, tan deteriorada como se halla en el día de hoy 1º de Abril de 1867 en que esto escribo, la fábrica de la indicada iglesia, si se hallase en otro pueblo más emprendedor, de más genio y menos indiferente que el nuestro podría aún restaurarse con dispendios relativamente no grandes, pues conserva casi íntegro el campanario; y las paredes y una parte de las bóvedas ha resistido, tan bien hechos y fuertes son, a tantas probaciones, desmanes y atrocidades como les han sido hechos”.

Així doncs, a la dècada dels seixanta del segle XIX, el convent ja arribà molt malmès com a conseqüència de l’espoli al que fou sotmès, fins i tot amb l’aquiescència de les autoritats.

Finalment, gairebé quaranta anys després de ser abandonat pels frares franciscans, el 1872, el liberal Pascual Madoz, en qualitat de ministre d’Hisenda féu sancionar una llei en la que es desamortitzaven majoritàriament béns civils, però també religiosos, entre els que es contà el convent. El divuit de Març de 1872, es procedí a la seva subhasta amb un valor de tassació de quatre mil nou-centes pessetes, essent l’adjudicatari el licitador Marcos González Argüelles (ciutadà de Barcelona, nascut el 1817) que en cedí els drets a l’especulador Delfí Rius i Llovet (nascut el 1838 i afincat al carrer de Santa Anna de Valls). Aquest, la vigília de Nadal del mateix 1872 el vengué per trenta una mil cinc-centes pessetes al ciutadà francès afincat a Barcelona, Paul Daguzan.

Signatures d’en Delfí Rius i Paul Daguzan, tal com apareixen a les escriptures de compra-venda del convent de Sant Francesc

En aquells moments, la descripció que les escriptures de compra-venda fan del convent és la següent: Una casa convento con una iglesia derruida, campanario, sacristía, celdas, bajos y cementerio, de un perímetro de dos mil quinientos ochenta y seis metros cuadrados, conocidos por Convento de San Francés (sic) situado en la villa de Montblanch, lindante por norte con la plaza donde tiene la puerta principal de entrada y por Este con carreteras de Reus y Tarragona y por Sud y Oeste con el huerto del señor Isidro Gassol.

D’aquesta manera ens n’assabentem de que per aquelles dates l’església ja tenia desperfectes i que encara existeix la sagristia, les cel·les i el pis baix del convent. Del claustre ja no en fa esment.

Monsieur Daguzan, veí de Barcelona, home viatjat, culte i membre de l’Ateneu de Barcelona, tenia drets d’extracció d’alabastre de les pedreres de Pira, Sarral i Ollers i volia el convent per instal·lar, prop del ferrocarril (Montblanc tenia estació de ferrocarril des del 1863), una fàbrica de pols d’alabastre, és a dir, guix. A tal efecte instal·là al convent dues màquines trituradores d’alabastre accionades per vapor. D’aquesta fàbrica de guix els montblanquins de més edat n’han sentit parlar als seus pares i avis.

A fi i efecte de distribuir el guix, en Daguzan, tenia un acord amb un distribuïdor de la vila de Gràcia, Martí Ramis [segons el qual el guix que fos destinat al mercat de Barcelona i rodalies els seria enviat directament per ferrocarril. El destinat a l’exportació, seria traslladat per tren al port de Tarragona i allà embarcat amb el destí que fos.

Signatura d’en Martí Ramis, tal com apareix a l’escriptura de compra del convent de Sant Francesc per Lluís Cervera.

En Lluis Vives i Poblet dóna testimoni de que l’esposa d’en Daguzan, Mme. Cleotilde era traficant en objectes d’art i antiguitats. Apunta, que es disposà a efectuar reformes al conjunt d’edificis, enderrocar parets, recollir pedres i arrencar escultures. Les obres duraren uns anys. Els treballs, com si també fossin obrers de frare, es feien a porta tancada. I, si de fet, el 1873, els enderrocs del convent permetien emplenar els valls de la muralla[ii], i dotar a la vila d’un passeig de circumval·lació, el bellíssim claustre gòtic franciscà desapareixia del lloc que amb tant d’amor havia romàs per espai de centúries, engolit per la febre d’or i traspassava la frontera per sempre més.

No és agosarat pensar que la via que el Paul Daguzan tenia habilitada per enviar sacs de guix a l’estranger (ferrocarril de Montblanc a Tarragona i vaixell des d’allà) fou també aprofitada per la seva esposa per exportar restes del convent.

El fet és que la fàbrica d’en Paul Daguzan, no degué anar massa bé. Si bé, sol·licità un préstec al barceloní Antoni Rovira i Bigorra per deu mil pessetes en concepte d’ampliació del negoci, el cert és que dels divuit terminis en els que, suposadament, havia de liquidar les trenta una mil cinc-centes pessetes corresponents a la compra del convent, només en pagà el primer: mil vuit-centes cinquanta pessetes. En Rovira, mirant d’evitar la fallida del negoci i pèrdua de la inversió, féu front de la seva butxaca, als següents terminis del deute amb l’Estat. Al final, la situació es féu tan insostenible que acabà per portar-lo als tribunals. En Daguzan, es declarà insolvent i, ni tan sols es presentà al judici. Com a conseqüència, el convent i les màquines trituradores passaren a mans d’en Rovira.

Signatura d’Antoni Rovira i Bigorra, tal com apareix a l’escriptura de compra del convent de Sant Francesc per Lluís Cervera.

En Rovira, no es mostrà interessat en conservar el convent ni mantenir la fàbrica així que, aviat en trobà un comprador. En Lluis Cervera i Carbonell (ciutadà tarragoní que temps enrere havia adquirit el Molí dels Capellans per a instal·lar-hi una fàbrica de farina) adquiria el 1877 el convent, si bé la titularitat de les màquines quedava en poder d’en Rovira.

En Lluis Vives i Poblet ens apunta en les seves Narracions, que en Cervera destinà el convent a ampliació de la fàbrica de farina. I així encara ho he sentit a dir recentment a Montblanc. Però aquesta versió no sembla que sigui correcta. De fet, en Vives nasqué vint i cinc anys després d’aquests fets amb el que els seus escrits són probablement de mig segle després. En Vives parlava, probablement, del que havia sentit. En canvi, en Ramon Cantó, nascut el 1844, visqué a Montblanc fins el 1877 en què es traslladà a Barcelona, de manera que fou contemporani d’aquells fets. Segons en Cantó, en Cervera, a banda de la fàbrica de farina –al molí dels Capellans- tenia una fàbrica de guix. De manera que sembla que decidí diversificar la seva activitat i mirà de continuar fabricant guix reaprofitant les inversions d’en Daguzan.

Aquesta és probablement la fotografia més antiga del Convent. Autor: Francesc Brunet i Recasens

En Francesc Brunet i Recasens, segons recull en Barraquer y Roviralta visità Montblanc i entre d’altres indrets fotografià el convent (Fig. 10). Si bé en Barraquer data la fotografia al 1901, alguns aspectes com la construcció que s’albira a l’esquerra i la xemeneia ens fan pensar que és realment anterior. En la fotografia, es veuen en primer pla piles de runa. Analitzant acuradament la fotografia es pot comprovar que són rocs sense forma definida, sense tallar. Probablement ens trobem davant de piles d’alabastre. Això ens fa pensar que la xemeneia, la primera que s’instal·là al convent correspon a la fàbrica de guix. A la façana dreta també s’hi pot observar una canonada, probablement de subministrament d’aigua per a les calderes de vapor que accionaven les màquines trituradores. Així, la maquinària instal·lada per en Daguzan i reutilitzada per en Cervera estaria instal·lada entrant a l’església a mà dreta (Fig. 11). Actualment, a l’interior de l’església, encara s’hi pot apreciar la franja fosca conseqüència de l’escalfor despresa del tir de la xemeneia.

Fotografia actual de l’església de Sant Francesc on encara s’hi pot apreciar la franja fosca conseqüència de la primera xemeneia instal·lada per a la fàbrica de guix.

Tampoc en Lluís Cervera sembla que tingué massa sort en el negoci del guix. Segons recull el mateix Lluis Vives i Poblet, tres anys després, el 1880, interrompé l’activitat i llogà el convent a en Josep Contijoch i Poblet.