La Font de Sant Francesc (I)
Un gest tan quotidià com el d’obrir una aixeta a casa i que en brolli aigua, a Montblanc és possible des de no fa tant temps. No fou fins 1889 que s’iniciaren les obres per proveïr d’aigua corrent les llars de la vila. Al llarg del segle XVIII a Montblanc ja consten dues fonts: la de la Vall a la muralla de Sant Jordi i la de la Vila a l’extrem oposat de la població que, recentment, ha estat objecte d’excavacions arqueològiques. Aquestes fonts, amb el temps quedaren malmeses i foren finalment desmantellades. El cas és que aviat es veié la necessitat de proveïr el poble de més fonts per a l’abastiment comú. Al voltant de 1728 es comencen les obres de canalització des del salt de la roca de la Pasquala fins a ben a prop de la plaça Major, on aprofitant l’espai deixat per una casa enderrocada, es construí el que avui en dia coneixem com la font Major. Ja al segle XIX es veié la necessitat d’augmentar l’oferta de fonts per a la població i el consistori impulsà la construcció de dues fonts als dos extrems de la població. La font de Sant Francesc i la del Raval. La del Raval fou més tardana atesa la dificultat de superar la muntanyeta de la Serra. La de Sant Francesc fou inaugurada el 2 de febrer de 1828.
Prevista inicialment per ésser ubicada davant de Sant Miquel, es descartà aquesta possibilitat en fer-se cates que van revel·lar l’existència de nombroses restes d’enterraments antics. Així doncs, es decidí traslladar a l’espai que hi havia davant del convent de Sant Francesc. No deixa de ser graciós el fet que, a les actuacions fetes a la plaça el 1995 es trobés també nombroses restes que testimoniaven que havia estat un cementiri des de ben antic. O no ho van veure, o van preferir no seguir buscant altra ubicació.
La font de Sant Francesc, inicialment ubicada en el que ara seria ple carrer de la Muralla de Sant Francesc, segons es pot veure en una anàlisi comparativa de les fotografies que n’hem trobat, tenia un configuració diferent a l’actual. Per comptes de quatre brolladors iguals, tan sols distingits pels relleus dels que surten les aixetes, en tenia tres, essent la quarta cara un abeurador en el que enlloc d’una pica, com actualment, hi havia una mena de banyera que recollia l’aigua per a les cavalleries. Com per deixar-ho ben clar, el brollador per comptes de sortir d’un rostre com els altres, sortia d’una imatge en què un peix gran es menjava un de més petit. Aquest abeurador estava en la cara oest de la font, com mirant cap el portal de Sant Jordi.
Poc temps després, en comprovar que cavalls i ases no tenien manies i bevien tant de l’abeurador com de les piques dels brolladors (suposem que no ho feien a galet) el consistori decidí completar l’obra posant unes cadenes que limitaven el pas dels animals, però no de les persones. D’aquesta manera romangué la font durant gairebé un segle. Així mateix es construí un petit muret que servia de divisió alhora que permetia asseure-s’hi a qui volgué contemplar la visió de l’encantador convent.
No fou fins l’any 1927, en què l’alcalde Jesús Hernández, que vivia just al davant de la font, decidí que la plaça necessitava un nou aspecte. Segons recull la tradició oral, l’alcalde no portava gairebé que el seu veí d’enfront, en Francesc Contijoch i Grinyó, que tenia dins el convent de Sant Francesc la seva fàbrica d’alcohols, utilitzés la plaça per a tenir-hi bocois i pel trànsit de carros i camions. Així doncs, inicià unes obres per remodelar la plaça que li van donar l’aspecte que molts encara recordem. Una balustrada delimitava la plaça, impedia la circulació de camions i emmarcava la font que, per qüestions de simetria es desplaçava al centre geomètric.
La plaça de Sant Francesc entre les reformes de 1927 i 1995
No obstant, el canvi d’ubicació de la font enmig d’un recinte amb una balustrada féu que a una cantonada –a tocar de la porta del convent- s’hi ubiqués un abeurador pels animals que ja no podien accedir a la plaça i es reconfigurés la font dotant-la d’un quart brollador similar als altres tres.
Aquesta és la raó per la que, actualment encara podem veure que, a tres de les cares de la font, hi hagi rostres –relativament similars- i a la quarta dos peixos, sense que sembli tenir cap lògica estètica.
Analitzant les fotografies que hem trobat, tant de la font en els dos períodes com de l’abeurador instal·lat el 1927, es confirma que es va aprofitar la mateixa peça extreta de la font i es va reubicar a la cantonada de la plaça.
Arrel de la reforma posterior en què es va eliminar l’abeurador, es va conservar la peça i es va traslladar a tocar de la muralla de Sant Jordi al davant de Les Arcades. Atesa l’afició demostrada pels successius consistoris de la vila per fer viatjar la font, potser en el proper trasllat podria plantejar-se, ara que escassegen les cavalleries, retornar-li la configuració original. És una idea que ofereixo desinteressadament.
Però certament, això no va quedar així. L’any 1995 es va decidir una nova reforma que retornés, en la mesura del possible a la plaça el seu aspecte original. Bé, amb criteris de finals de segle XX. És a dir, es va suprimir la balustrada i es va moure la font –com no-, però atesa la circulació pel carrer de la Muralla de Sant Francesc no es podia tornar a la ubicació inicial sinó que es va quedar a mig camí, a un costat de la plaça, probablement per a deixar prou espai per a les activitats que ens aquests darrers anys s’hi venen portant a terme. El muret que separava la font del convent no podia recuperar-se en ares de l’accessibilitat. I, per suposat, no podent deixar una plaça sense asfaltar, es va enllosar per evitar el polsim que durant generacions ha tacat les sabates dels montblanquins i desesperat a qui havia de mantenir nets els portals.
Un detall que ens ha cridat l’atenció, un cop més fent l’anàlisi comparativa de fotografies dels diferents períodes de la font i la plaça, és que en el darrer trasllat la font ha estat girada 180º. Si al principi dèiem que els peixos que sortien d’aigua l’abeurador miraven l’oest, així van continuar amb la reforma de l’any 1927 però a l’any 1995 van passar a mirar l’est, és a dir, cap el carrer Major. No en sabem la raó.
Segons sembla, el disseny original de la font agradà força. Cinquanta anys més tard, a Blancafort decidiren erigir dues fonts a tocar de l’església (1873) i a la Plaça dels Arbres (1874) donant-les-hi exactament el mateix aspecte.
Fonts de Blancafort (1873 i 1874)
A banda dels canvis d’ubicació de la font, hi ha un altre aspecte curiós que ha despertat l’interès d’alguns dels estudiosos de la història de Montblanc amb els que n’he pogut parlar. I es tracta de l’aspecte estètic o, més concretament, de la seva simbologia. Si ja crida l’atenció que els brolladors surtin de tres rostres i un parell de peixos, no és menys curiós el que hi ha a sobre de la font. Quatre esferes suporten un obelisc coronat per una mena de test amb flors que, ben bé podrien ser roses. Recentment se m’ha proposat la teoria de que realment es tractés de simbologia maçònica. Certament, per separat tant les esferes, com els obeliscs –d’herència egípcia- com les roses són símbols típicament maçons. De tarannà incrèdul, vaig mirar d’investigar-ne el tema i vaig trobar alguns aspectes que crec interessant compartir.
La maçoneria, els objectius i característiques de la qual no són l’objectiu d’aquest escrit, certament va tenir un gran auge al segle XIX i, a més a més va tenir una forta penetració en els estaments polítics de l’època. Il·lustres personatges d’aquell període –especialment del Trienni Liberal (1820-1823) van ser maçons. Així doncs, per període històric, podria ser. D’altra banda, mirant d’investigar la simbologia, a la que els maçons eren molt afeccionats he trobat documentats, a diferents llocs del món, monuments amb similituds amb la font de Sant Francesc sorprenents. Incloem en aquest article, diverses tombes (ubicades a llocs tan diversos com Còrdova, Virginia –EEUU- o Anglaterra) que tenen un tret comú: un obelisc sustentat sobre quatre esferes. Però a més amb un escut revel·lador: l’escaire, el compàs i la roda dentada, símbols inequívocs de la maçoneria.
I no només tombes. A l’Uruguai, a la ciutat de San José s’erigeix la “Pirámide de la Paz de Abril” edificada el 1873 amb la mateixa configuració. En aquest cas sense simbologia explícitament maçònica. No obstant, una lleugera investigació sobre el monument ens porta al cap polític que la va encarregar, don Remigio Castellanos i el propi escultor, Juan Ferrari, ambdós de pública i notòria filiació maçònica.
La Pirámide de la Paz de Abril (1873) de San José de l’Uruguai
Atenent al fet que la font fou un encàrrec municipal, incloem a continuació els noms de l’alcalde i els regidors del consistori de l’època per si algun historiador encuriosit en vol seguir la pista.
Alcalde: Antonio Becerril de Hinojosa
Regidors: Bonaventura Oller, Josep Sabaté i Roselló, Marià Pedrol, Salvador Cantó i Masalles, Josep Montserrat, Josep Foguet, Josep Puig.
Per acabar, havent entrat en temes gairebé esotèrics, no em puc resistir deixar un interrogant obert per als lectors. Una de les fonts que darrerament, per a altres investigacions, he consultat amb delit són les renombrades alhora que inèdites “Narracions històriques” d’en Ramon Cantó i Espinach (nebot, per cert, del regidor i alcalde abans esmentat, Salvador Cantó). A banda de ser una font impagable de dades sobre el Montblanc del passat, ens proveeix d’uns encantadors dibuixos que ens permeten, no sense cert grau d’imaginació, conèixer com era el Montblanc dels nostres avantpassats. En un d’aquests dibuixos recull una recreació de com creia que devia ser el Monestir de Sant Francesc abans de la seva destrucció. I en aquest dibuixos, s’hi aprecia la font de Sant Francesc. Parant-hi atenció a la cúspide de la font, sobre el gerro amb flors sembla haver-hi dibuixat quelcom similar a un fanal amb braços.
Intrigat pel què podia ser aquesta figura vaig mirar de cercar totes les fotografies de la font amb la configuració original, és a dir d’abans de 1927. En general la font sortia mig tapada o fora d’angle. Però en veig trobar una en la que, amb no massa qualitat es podia apreciar la part superior de la font. És la que incloem a continuació amb una ampliació del detall que cercava.
En el detall, tot i que borrós, s’hi pot apreciar una peça que corona la font amb un triangle i una circumferència. Com hem pogut llegir en algunes fonts especialitzades, els maçons que inicialment, com se sap, signaven les pedres, posteriorment van passar a signar les seves obres en ferro forjat. Potser això ens podrà donar la pista de qui la va erigir.