Ara farà un any que vaig assumir la responsabilitat de dirigir la revista el Foradot. Una revista que, en la seva creació, es va definir com a apolítica, acollidora de totes les virtuts de la nostra terra, concebuda per tractar temes històrics i moderns de Montblanc i per Montblanc, oberta a tothom que hi vulgui col·laborar de manera seriosa i sense insidia.

​

Amb aquesta visió, la revista ha vist sortir al carrer 99 números. Amb alegria estem dissenyant els continguts pel proper, que serà el que fa 100. Per suposat, ho celebrarem amb tots vosaltres com cal. Això coincidirà, feliçment, amb el primer any de la nova etapa.

​

En tot aquest any he tingut els principis fundacionals en ment i això m’ha portat a prendre certes decisions en les que, en ocasions puc haver estat encertat i en d’altres equivocat.

​

En ocasions he inclòs articles i en d’altres els he descartat, buscant una neutralitat –a voltes impossible d’assolir i, en qualsevol cas, subjectiva- però, sobretot, evitant que les lletres en les pàgines de la revista fossin, sota cap circumstància, causa de disputa o enfrontament.

​

En el número 99 vam incloure un article, escrit per mi mateix, explicant la història de la casa que ha acollit durant dècades la meva família: cal Perlet.

​

Cal Perlet, incorrectament anomenada cal Casaca i, encara més incorrectament cal Contijoch, és una casa que, com tantes altres, ha recolzat les seves pedres sobre la muralla de la vila. I, certament és la casa on hem viscut els Contijoch –els Casaca- però també on van viure abans els Casanovas –els Perlet- els vertaders constructors de l’edifici.

​

Fa uns mesos -ho vam saber tots els montblanquins- la casa va deixar de pertànyer a la família Contijoch passant a propietat de l’Ajuntament.

​

És sabut per tothom a la vila que la intenció de l'Ajuntament és el seu enderrocament per continuar alliberant la muralla com s'ha vingut fent des de fa anys. A títol personal, si bé la meva família ha habitat durant anys l'edifici, jo no hi he viscut mai i, per suposat, mai n'he tingut la titularitat. Per això, malgrat el cognom que ostento, quan se m'ha preguntat l'opinió sobre l'enderrocament, me n'he mantingut sistemàticament al marge. La meva opinió no compta, compta la de tots els montblanquins a través dels seus legítims representants.

​

El fet és que, com a darrer tribut a la casa, als anys que l’hem habitat els Contijoch i també, per deixar constància d’una història que corre el risc de desaparèixer, vaig decidir escriure aquest article on narrava la història de la seva construcció i de tots els seus habitants.

​

Explico aquests fets perquè llegeixo a les xarxes socials que s’esmenta aquest article i la revista enmig d’un argumentari polític en la polèmica que s’està generant aquests dies al voltant de l’enderrocament o no de l’edifici.

 

Davant d’això voldria deixar constància de dos fets:​

​​

• Tant jo, com aquells que participen en la confecció de la revista i la selecció dels seus continguts, seguim aferrant-nos als principis fundacionals que la defineixen com a “apolítica” i “oberta a tothom que hi vulgui col·laborar de manera seriosa i sense insidia”.

​​

• Ens amoïna que se’ns esmenti sense haver llegit l’article o haver-ho fet d’una manera precipitada. Aquest fet es fa palès quan s’afirma que l’edifici el va construir “una família rica de la vila, estretament lligada amb l'església de Sant Francesc que es troba just davant i que era la destil·leria del negoci familiar”. S’està clarament confonent dues famílies, els Casanovas i els Contijoch. Això, a més, s’utilitza per afirmar que l’edifici permet explicar l’església de Sant Francesc -la desamortització, el seu estat actual amb elements malmesos, l'espoli que va ser sotmesa, la desaparició del claustre, etc.-. Jo mateix he publicat uns quants articles en diferents publicacions al voltant de la història del meu venerat convent de Sant Francesc i, certament, cap d’aquests fet no té res a veure amb la família Casanovas. La majoria d’ells, ni tan sols amb la família Contijoch. Entre altres coses, quan es va desamortitzar l’edifici ja havia estat espoliat i no va passar a mans dels Contijoch fins a dècades més tard quan ja havia acollit dues fàbriques.

 

Dit això, a risc de fer-me pesat, reitero la voluntat de cenyir els continguts de la revista als seus principis fundacionals i seguir mantenir-la aliena als debats polítics que són propis, com deia abans, dels montblanquins, vehiculades a través dels seus legítims representants polítics.

​

I demano que se’m respecti aquesta voluntat.

​

Eduard Contijoch

El Foradot.