El nom no fa la cosa: els carrers de Montblanc.

10 Jul 2018

En aquests darrers dies els mitjans montblanquins s’han fet ressò de la decisió de l’Ajuntament de donar a la plaça que hi ha darrere de l'església de Sant Miquel damunt del pàrquing i a tocar del carrer Fusteria el nom de plaça 1 d’Octubre. Però en el mateix paquet de mesures no només es planteja el bateig d’una plaça que no tenia nom, sinó també el canvi de dos carrers que sí en tenien. Estem parlant del carrer General Castellví que passarà a dir-se Francesc de Castellví i Obando i del passatge Batlle Jesús Hernández que prendrà el nom de Neus Català, la darrera supervivent catalana dels camps d’extermini nazis.

 

 Neus Català tindrà un carrer a Montblanc. (Fotografia: Publico.es)

 

Per a aquestes mesures –originalment proposades per la CUP- hi ha hagut unanimitat entre els diferents grups municipals amb representació a la Casa de la Vila. Pel que fa a la plaça 1 d‘Octubre no es trepitjava cap ull de poll atès que la plaça, com diem, no tenia nom. Respecte al carrer General Castellví, com qui diu, tot queda en família al passar a dir-se Francesc de Castellví i Obando. Potser fins i tot es poden reaprofitar les plaques amb una mica de tippex i bona lletra.

 

 Les Narraciones Históricas del montblanquí Francesc de Castellí i Obando que també tindrà un carrer a Montblanc

 

Però el que hauria pogut estar més conflictiu és el cas del carrer Batlle Jesús Hernàndez. I no pas pel nom que pren –la figura de Neus Català, magistralment divulgada per la Carme Martí a la seva novel·la Un cel de plom, genera adhesions unànimes- sinó pel que deixa. I és que en Jesús Hernàndez –un habitual d’aquest bloc- fou un personatge controvertit. A priori, no sembla que hagués de generar cap dubte: va se alcalde durant les dues dictadures que ha patit aquest país al segle XX: la de Primo de Rivera i la de Franco. Per què doncs, en ple segle XXI, a la vila encara tenim un carrer que porta aquest nom?


 

Els generals Primo de Rivera i Franco

 

El personatge no devia ser tant clara i indiscutiblement rebutjable com pot semblar: al capdavall el carrer va prendre el seu nom en plena democràcia: l’any 1995, sota un Ajuntament d’esquerres.

 

El 30 d’octubre de 1995, un decret de l’alcaldia ostentada per Andreu Mayayo, incoa un expedient per procedir a anomenar un passatge a tocar de Pintor Potau amb el nom de l’ex-guàrdia civil i alcalde Jesús Hernández. El ja ex-acalde Mayayo ens explicava en una entrevista fa uns anys que ho va fer per reivindicar el seu posicionament en contra de la repressió franquista que hauria comportat més denúncies, empresonaments i afusellaments. En Mayayo reclamava el reconeixement d’una figura valenta en un moment difícil. Val a dir que aquesta visió, al llarg dels darrers anys ha tingut detractors que, actualment, satisfaran la seva aspiració en veure desaparèixer el seu nom del nomenclàtor montblanquí.

 

Plànol del Montblanc de l’any 1995 amb els carrers que canviaven de nom.

 

 

Tot això ens ha portat a reflexionar sobre l’origen dels noms dels carrers montblanquins i els canvis que han anat patint alguns d’ells al llarg dels anys, especialment en el darrer segle. Que no han estat pocs.

 

A la majoria de poblacions del nostre país i de la resta del món, des de temps immemorials la gent anomenava els carrers i les places amb noms que apel·laven a un certa lògica: carrer Major, plaça de l’Església, camí de la Font, plaça del Blat... Però no eren noms oficials i, molt menys, consolidats amb la legitimitat que atorga el posar-hi plaques a les cantonades. Si bé el cronista Lluis Vives i Poblet dóna testimoni que des de 1880 es començà a posar làpides amb noms dels carrers, la seva generalització es va produir molt més tard.

 

Plànol de Montblanc de principis de segle XX dibuixat per Ramón Cantó.

 

A Montblanc, les coses van ser igual durant segles. Va ser a principis del segle XX que un lletraferit i enamorat de la vila, en Joan Poblet i Teixidó va proposar a l’Ajuntament un exercici de racionalització de la col·lecció de noms que tenien els carrers i places de la vila.

 

Joan Poblet i Teixidó

 

I és que, tampoc no estaven assignats amb tota la lògica que caldria esperar. Per exemple, el carrer de Dalt comprenia tot el joc de carrers que envoltaven el pla de Santa Bàrbara incloent els carrers que el creuaven. El carrer Bonaire incloïa l’actual carrer Poblet i Teixidó i totes les seves travessies. I, per acabar d’adobar-ho, alguns tenien els noms duplicats: les muralles de Sant Francesc, de Santa Tecla, de Santa Anna, ... existien en la versió de dins i de fora.

 

Tot va començar a canviar quan l’any 1910 una disposició governativa va manar, a fi de fer un cens general de la població, que es fes una estadística dels edificis. Per a això, l’Ajuntament va considerar necessari resoldre el problema del nomenclàtor de carrers. Val a dir que es va fer amb prou criteri: no alterar cap via que tingués el seu propi nom –especialment si tenia alguna tradició associada, com el carrer Civaderia-, evitar repeticions –com passava amb les muralles- i potenciar noms de persones, fets  institucions entroncats amb la tradició local, evitant personatges vius, especialment polítics. Tenia seny aquella gent.

 

També llavors es va prendre la decisió de numerar les cases amb el criteri universal de parells a una banda i senars a l’altra. Sembla una bajanada però, a que ho tenim tan interioritzat que quan busquem una adreça el primer que fem es veure on son els parells i els senars?

 

Així doncs, en base a aquest criteri en Poblet i Teixidó va crear tot un joc de noms de carrers i places que, no només van encaixar amb suavitat amb la tradició i costums dels montblanquins que el van adoptar, sinó que tenia tan sentit que, a dia d’avui, tret de petits canvis segueixen vigents. 

 

Els mitjans de l’època explicaven amb orgull els noms escollits i la raó que hi havia al darrere. En donem alguns exemples tal com ho recollien en aquells dies:

 

Carrer de Pere Berenguer de Vilafranca: Fou lo fundador de la Vila. (De la Plassa al carrer Major,  Quatre Cantons).

 

Carrer del Ducat: En memòria d’haver-ho sigut erigida la nostra Vila per Joan I (De la Plassa de Josa, desde la pujada de l’Església.

 

La plaça Major al primer terç del segle XX amb els carrers de Pere Berenguer de Vilafranca i Ducat sortint cap el carrer Major.

 

 

Carrer del Estudi Major. Aquesta escola estava establerta en lo local de la actual de noys, enfront de dit carrer. (Del carrer de la Regina a la plassa de Santa Maria).

 

Carrer d’Alenyà: En memòria de la noble família d’aquest nom, que’s trova associada a totes les obres d’interès general de la Vila durant sigles sencers, com se veu a les iglesies de Santa Maria, Sant Miquel, Sant Marsal, Hospital, Sant Francesch, etc. Sa casa era, segons los cronistes locals, la actual de “La Artesana”. (Del carrer de Sant Joseph a la plassa de Santa Tecla).

 

I així descrivien el carrer de Josa, de Molins, de la Cíquia (actual Sèquia), de Vilassauba (actual Vilasalva), del Portalet, del Degà, del Forn de la Vila, de la Font de la Vila, de Dosaygües (Actual Duesaigües), de Leonor d’Urgell, d’Irene Lascara (actual Irene Lascaris), del Castell, del Pla, de l’Escultor Belart, de l’Hospital, dels Xolladors, de Ramon Cantó, de Pere Deguí, etc.

 

Com es pot veure, tret de normalitzacions lingüístiques, pocs canvis. Però, com pot suposar el lector, això no sempre ha estat així. Al llarg del darrer segle, els noms de Montblanc han anat canviant amb els vents polítics –i militars, tot sigui dit- en nombroses ocasions. I és que, com va dir en una ocasió  l’erudit Palau i Dulcet, tothom qui guanya el poder vol fer ostentació del seu triomf canviant els noms dels carrers.

 

Antoni Palau i Dulcet

 

Comencem el periple. Amb els nous noms de carrers fixats per l’Ajuntament, deixem 1912 enrere amb els montblanquins adoptant la nova nomenclatura pel fet que, com hem vist, no era tan nova: era substancialment la mateixa. Però no passen massa anys, que comencem a pensar en canvis. Passats només cinc anys, a l’agost de 1917, amb motiu de la mort del president de la Mancomunitat,  l’Ajuntament proposa rebatejar la plaça major amb el seu nom: plaça Prat de la Riba. El maig de l’any següent, l’Ajuntament ho oficialitza amb un decret. No és un gran canvi. De fet, la gent en cap moment deixa d’anomenar-la plaça Major o, simplement, la plaça, però inicia una tendència que anirà a més. Aquell canvi, però, no acontentarà ningú. Ni tan sols les dretes de la Lliga Regionalista ho veuen amb bons ulls. El seu braç armat, el setmanari La Conca de Barbará, malgrat exalçar la figura del difunt president, es manifestarà en contra del canvi. L’homenatge, addueixen, cal fer-lo però en un carrer que no tingui nom: no s’ha de desvestir un sant per vestir-ne un altre. Eren molt de sants aquella gent. Proposen, a canvi, batejar com a carrer de Prat de la Riba el que llavors és conegut com del Cementiri o, com a l’actualitat, de la Fusteria.

 

Carrer de la Fusteria, també conegut en temps passats com carrer del Cementiri que va estar a punt d’agafar el nom de Prat de la Riba.

 

La proposta no és escoltada i la plaça Major pren oficialment el nom de Prat de la Riba. Tant és així, que el febrer de l’any 1922, amb motiu de les Festes Patriòtiques, es fa un acte públic amb presència del nou president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, en què inaugura una placa a la façana de cal Malet, amb el nou nom. Estem en els temps en els que per tot Montblanc ja s’estan posant plaques amb els noms dels carrers –tots en català- i els números de les cases. 

 

Puig i Cadafalch inaugurant la placa que bateja la plaça Major amb el nom de Prat de la Riba.

 

Bé, tampoc no n’hi havia per tant: en deu anys només s’ha canviat el nom de la plaça Major i la gent ni tan sols en fa cas. Si no hagués estat per la cerimònia oficial de l’any 1922, probablement la majoria de montblanquins ni se n’hagués assabentat.

 

Però, com sabem, el país començava temps políticament convulsos. El setembre de 1923 s’inicia la dictadura de Primo de Rivera i, sí, una de les coses, que sol comportar un canvi de règim és un canvi d’ideari que acaba afectant els noms de les vies. Jesús Hernández, amb el que iniciàvem la notícia és nomenat alcalde i, entre d’altres mesures polèmiques ordena el canvi de denominació d’alguns carrers. A diferència de l'Espluga on es fa un canvi massiu de noms, a Montblanc és mínim, gairebé diríem que quirúrgic.Per exemple, el carrer Vilanova de Mercadal passa a anomenar-se del General Sanjurjo i el del Cementiri –que seguia sense batejar oficialment- va passar a anomenar-se Wilson (suposem que en honor de Thomas W. Wilson, president dels Estats Units fins l’any 1921). Per suposat que tots els carrers de Montblanc, en la mesura del possible, van ser castellanitzats.

 

D’altra banda, a la mentalitat del règim la placa a la plaça Major amb el nom de Prat de la Riba li feia nosa. L’alcalde Hernández va proposar desplaçar-la a la placeta de la Font de la Fruita però, finalment, van anar a parar –nom i placa- a la plaça de Sant Francesc. No consta que ni la font ni el convent canviessin de nom.

 

Actual plaça de la Font de la Fruita que, com qui no vol la cosa, gairebé adopta el nom de Prat de la Riba.

 

Arribem a 1930 i amb la dècada s’acaba la dictadura. El 12 d’abril de 1931 hi ha eleccions guanyades majoritàriament per les esquerres i el 14 es proclama la nova República. Retinguem aquestes dates. Un cop més, canvi de règim implica un canvi d’ideari i, en conseqüència, canvi de màrtirs i sants. Una munió de carrers de la vila comencen a canviar de nom i, de retruc, de plaques identificatives. Tot, per suposat, a càrrec de les arques municipals. Per estupor de les dretes, l’Ajuntament comença a canviar noms intocables de carrers i places de tota la vida. Un passejant que volgués anar des de l’Estació fins a Santa Maria hauria d’agafar el carrer 12 i 14 d’Abril (recordeu les dates? És el carrer Aguiló, nom que passa a ser del carrer Sant Josep), després del portal del Bové li caldria travessar la placeta de Pi i Margall (Font de la Fruita), pujar pel carrer Francesc Macià (Riber), travessar la placeta Primer de Maig (dels Àngels), arribar-se fins a la plaça de la República (evidentment, la plaça Major).

 

Tot plegat semblava una bogeria: el Carrer de Dalt passa a ser de Ferrer i Guàrdia, la Muralla i el Baluard de Santa Anna adopten el nom dels dos militars màrtirs de la República: Fermín Galán i García Hernández, la plaça de Santa Anna es dirà de la Generalitat de Catalunya, la de Santa Tecla, de Carles Marx i així, tants i tants carrers i places i muralles.

 

Fermín Galán i García Hernández: dos màrtirs de la República.

 

Un canvi, però, sembla fet per compensar una injustícia històrica: el carrer Bonaire, des del carrer Major fins al portal de Sant Jordi, pren el nom de Poblet i Teixidó, l’home que havia creat el primer nomenclàtor de Montblanc i que havia viscut precisament a aquell carrer. Val a dir però, que els qui hi viuen a dia d’avui poden donar fe que el nom de Bonaire també li esqueia. Pregunteu-los per què.

 

L’antic carrer Bonaire que va agafar el nom del creador del nomenclàtor de Montblanc: Poblet i Teixidó

 

Abans esmentàvem Antoni Palau i Dulcet. Un home sense cap mena d’afecció per les dretes i, molt menys, per la dictadura es duia les mans al cap i clamava a tothom que el volgués escoltar en contra de decisions tan descabellades i tan allunyades de la tradició montblanquina. Al marge de les ideologies, s’estava posant el proselitisme per sobre de la tradició.

 

Però, seguint els vents convulsos del segle, no tardaran en canviar les tornes. L’octubre de 1934, s’inicia l’anomenat Bienni Negre, en què les dretes tornen a manar a la vila. I, clar, som al país de les sardanes i si les danses es fan i es desfan, les decisions polítiques també. El juny de 1935, la comissió gestora que governa el municipi, argüint que l’alcaldia de la República havia aplicat una politiqueta provinciana que havia introduït noms exòtics a la historia i toponímia de la vila decideix fer enrere el canvi de noms i retorna Montblanc al nomenclàtor de Poblet i Teixidó (tret del carrer amb el seu nom).

 

El problema amb tot plegat, com sempre, era que, cada canvi, per molt que es retornés a la situació anterior, costava diners. Les plaques anteriors a la República havien desaparegut. Algú va arribar a dir que alguns regidors se n’havien endut a casa. En qualsevol cas, va caldre fer-ne de noves. I pagar-les.

 

Placa actual del carrer Poblet i Teixidó, anterior Bonaire.

 

Com el lector haurà endevinat, el següent canvi no tardarà en acostar-se: un any després esclata la guerra civil que, dos anys i mig i desenes de milers de morts més tard, donarà pas a una nova dictadura: la de Franco. Mesos després de l’entrada de les tropes franquistes a la vila, un nom conegut tornarà a ocupar l’alcaldia: Jesús Hernández.

 

 El gener de l'any 1939, les tropes de Franco entren a Montblanc.

 

Reconegut pel règim pel seu paper durant l’anterior dictadura el posa al front del consistori. Pel que fa al nomenclàtor, Hernández va fer el mateix que tots els alcaldes de totes les poblacions del país: seguir les directrius. Així, a la nostra vila va aparèixer una Avenida del General Mola (muralla de Santa Tecla entre el portal del Bové i Sant Francesc), una Avenida de Calvo Sotelo (l’altre tram de la muralla de Santa Tecla), una Avenida de José Antonio (carrer Aguiló), de nou un General Sanjurjo (en Jesús Hernández va tornar a rebatejar Vilanova de Mercadal) i, com és esperable, una Plaza del Generalísimo.

 

Potser no van ser massa carrers, però és evident que tenien una càrrega simbòlica molt més forta i punyent i un evident distanciament d’aquella antiga filosofia de l’entroncament amb la tradició local, evitant personatges vius, especialment polítics.

 

Quatre dècades d’ominosa i gris dictadura més tard, arriba al nostre país la democràcia i, amb ella la normalització dels noms dels nostres carrers. Normalització que va significar un retorn a l’esperit original. Per això, a dia d’avui, encara reconeixem com a nostres els noms que, fa més d’un segle, en Poblet i Teixidó va pensar per a Montblanc.

 

Com és lògic, segueixen havent-hi canvis menors. Montblanc creix –es creen nous carrers- i el pensament evoluciona. El que ahir era raonable a dia d’avui potser no ho és tant. I nous plantejaments, com el de la paritat entre sexes -plantejat pels impulsors de la darrera iniciativa de canvi de noms- porten a reflexionar sobre la injustícia, per exemple, que suposa que gairebé no hi hagi carrers dedicats a personatges femenins. Potser per això, el passatge que fins ara ha dut el nom del Batlle Jesús Hernández, passa a ser Neus Català: perquè mereix un reconeixement per mèrits propis i perquè ja és hora que pensem en una certa equiparació.

 

Plànol actual de Montblanc

 

Al final de tot plegat, hi ha una realitat incontestable en la que tots els pensadors montblanquins han estat d’acord i que cap pensament o règim polític ha pogut combatre: poden posar els noms que vulguin a places i carrers. El seu verdader nom sempre ha estat i sempre serà aquell amb què la població s’hi refereixi. I la plaça Major sempre serà la plaça Major. O, com li diem els que li tenim més confiança, la plaça.

 

La bategin com la bategin és la plaça Major, abans, ara i sempre.

 

Please reload

© 2016 per Eduard Contijoch.

  • Grey Facebook Icon
  • Grey Twitter Icon
  • Grey Google+ Icon
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now