L'aiguat de Santa Tecla

Avui, dia de Santa Tecla, voldria aprofitar per recordar uns fets que van esdevenir tal dia com avui però fa cent quaranta-dos anys. Malgrat el temps transcorregut, aquells fets ara prenen especial rellevància per una troballa feta fa pocs dies a Montblanc.

Potser per coincidir amb les reeixides festes de la Serra d’aquest any, la notícia va passar una mica desapercebuda i és que, com a part de les tasques de recuperació de la llera del Francolí que s’estan portant a terme al voltant del Pont Vell, s’ha trobat un antic mur medieval que havia quedat enterrat a la banda nord.

En una primera avaluació es va pensar que potser podia haver quedat colgat durant l’aiguat de Sant Lluc (divuit d’octubre de 1930). Però com que de les primeres dècades del segle XX ja se’n conserven fotografies i com que el Pont Vell sempre ha estat un objectiu valorat pels fotògrafs que ens visitaven, hem pogut comprovar que no era possible: el 1930 el mur ja havia d’estar sota terra.

A les fotografies antigues podem comprovar que l'extrem nord del Pont Vell tenia el mateix aspecte que oferia fins abans de les actuals obres de recuperació: el mur trobat ja era sota terral

La següent hipòtesi amb la que es treballa –i que sembla força plausible- és que el mur caigués i quedés colgat durant l’aiguat anterior: el que va tenir lloc la diada de Santa Tecla de 1874.

El fet és que en tenim algunes notícies -és sabut que l’avinguda del Francolí en aquella ocasió es va endur onze cases del terme municipal, part del pont del ferrocarril i alguns murs- però no ens n’ha arribat massa més informació perquè per aquelles èpoques a Montblanc no teníem cap publicació periòdica local que en donés testimoni.

Però a Montblanc tenim un tresor que supleix aquesta mancança. I és un cronista empedreït que, al llarg dels anys, es va dedicar a recollir tot allò que fes referència a la història de la vila: Ramón Cantó.

Cantó -al que ja he fet referència en altres entrades a aquest bloc- va recollir en un dels seus volums les desgràcies esdevingudes a Montblanc al llarg dels segles. D’entre elles, el terrible aiguat de Santa Tecla. Val a dir que no n’hem sabut massa fins ara perquè aquest volum no es conserva a l’Arxiu Comarcal sinó que, per una successió de fets molt rocambolescos, va acabar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó on l’hem pogut consultar.

El manuscrit de Ramon Cantó es conserva parcialment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Recollim doncs, aquí, com explica Cantó que va tenir lloc aquell aiguat que tant va afectar la nostra vila.

Els fets van passar de matinada. Igual que l’erupció del Vesubi l’any 79 sobre Pompeia, aquell aiguat va sorprendre als montblanquins al llit, fent que alguns no tinguessin possibilitat de salvar-se. Al voltant de quarts d’una de la matinada, un huracanat diluvi d’aigua vent i continu espetec de llamps i trons va caure sobre la vila.

L’aiguat que va venir a continuació va ser impressionant i les conseqüències esfereïdores. Així ens ho narra Cantó:

Nostra vila quedà incomunicada per haver-se’n emportat la turmenta tots els ponts i la major part de la via del ferrocarril: en el Raval l’aigua arribà fins a cobrir el pou del pati de l’Hospital, emportant-se a fora de l’hort tot el que les monges tenien en el rebost, com també sis cases de l’extrem de dit Raval.

Segons Cantó, l’aigua arribà a l’Antic Hospital fins a cobrir el pou del pati.

Per l’altra part del riu l’aigua arribà fins molt més enllà de darrere el Convent de Nostra Senyora de la Mercè, amb una elevació fins cobrir les meses dels altars col·laterals de dita església i posar un banc sobre la pila de l’aigua beneïda; l’aigua entrà a la cisterna i pou del Convent malgrat els seus elevats brocals i fent entrar una mula dins el cementiri del qual les parets no baixen vuit pams a nivell de la placeta.

Les aigües van arribar fins a la part del darrere del convent de la Mercè. Dibuix del mateix Ramon Cantó. A l'esquerra, hi veiem el cementiri on hi entrà una mula. Fins tres anys després, l'any 1877, no es traslladaria a la seva ubicació actual.

Se n’emportà el riu set cases que hi havia en aquesta banda i foren: les tres tocants a l’horta o parador de Ramon Jové o situades tocant a la mateixa carretera vella de l’Espluga i molt més elevades de terreny perquè les dites i, ja dalt de la carretera, el Portazgo, la taverna del Picapedrer amb una del costat i la del Drapaire: sols se’n salvà la tocant al hort del Tecló, de les quals les parets també anaren riu avall.

Detall del pont dibuixat per Ramon Cantó. A l'esquerra, les cases que s'endugueren les aigües. A la part inferior es veu el pont nou encara en construcció. A la part superior, paral·lel al riu avança la que el cronista anomena antiga carretera de l'Espluga.

En aquest moment, Cantó ens descriu històries viscudes per alguns habitants, dignes d'aparèixer en un reality show d'avui en dia:

De l’esmentada taverna del Picapedrer, se n’emportà la dona i fill d’un que la tenia llogada i que llavors es trobava a la fira de Santa Coloma. El fill fou trobat l’endemà per l’autoritat Judicial a l’arbrat del Sabateret sota la coberta d’una de les referides cases, ofegat però sense cap dany: prova de què sa desgraciada mare, de la que no es pogué trobar el cadàver no el deuria deixar fins al darrer moment d’ella expirar. De sota el pont se n’emportà una família de pobres o gitanos que allí s’havien acollit: salvant-se únicament un noiet que nedant arribà fins el convent dels que els habitants el socorregueren, amb dos o tres llençols anusats i el pujaren a dalt per les finestres de la placeta.

En temps antics, el pont acollia sota els seus arcs gent que no podia permetre’s una vivenda. Això va ser fatal quan les aigües van baixar amb la fúria d’un aiguat.

Una família que es dirigia a la festa Major de Tarragona, trobant-se al mig del pont quan l’avinguda del riu, no pogué retrocedir ni passar avant, caient tots dins el furiós corrent amb el carro-tartana i cavalleria que els portava. El forner Salvador Pedrol (a) Sabaté de Pedrol que amb la seva muller vivien a la caseta Portazgo, es salvaren amb el llit de ferro en què dormien agafat ell amb una mà i remant amb l’altra fins a molt a prop dels darreres del Convent de la Mercè. Els habitants de la única casa que quedà i els veïns a ella refugiats, estigueren tota la nit amb gran perill d’ésser aquesta casa arrencada per la força de l’aigua puig que els arribà a tocar al trespol del primer o únic pis. Els veïns de les altres cases tocant al riu es refugiaren a la pallissa del senyor Carlos Folch àlies Carlets, tots en robes menors moltes hores per la dificultat de poder-los prestar cap auxili.

De totes maneres, de tot plegat, no acabem d'entendre com el forner i la seva dona van poder navegar amb un llit de ferro.

Cantó, a més, ens explica que fora vila, els efectes també foren terribles:

També l’avinguda s’emportà la Caseta del París, en la punta del Bals tocant a la carretera vella de l’Espluga; bona part del Molí del Sala conegut com del Pas;

Imatge antiga del Molí del Pas a la carretera de Prenafeta

El molí del Pont de la Fusta [el Molí del Cedoni] quedà ple de pedres puig l’aigua passava per sobre la teulada; el Molí anomenat de la Farga quedà sense portes, finestres, trespol de la sala i els seus envans, entrant l’aigua per la porta de dalt amb cinc o sis pams d’alçada, omplint-se també la Fassina i destruint la màquina d’aiguardent, havent els moliners d’entrar i sortir nedant del molí per a salvar la seva família ja recollida al últim pis de la màquina de farina; destruí també quasi tota la forta resclosa o peixera i sèquia del molí.

Ens n'adonem per la descripció que ens fa que l’aspecte que devia oferir la vila i la rodalia havia de ser impressionant:

Es formà doncs, un extens llac que no baixaria de 500 passes d’amplada ( des de mig Raval fins rere el Convent de la Mercè) i més de 1000 des del pont del ferrocarril a riu amunt (la qual cosa és incalculable) i amb una alçada o espessor de 30 pams a contar des del nivell del mateix riu, puig que arribà fins a mitja alçada del molí del senyor Cervera.

El Molí del Cervera, també conegut com Molí dels Capellans davant de la Torre dels Cinc Cantons va quedar parcialment sota les aigues.

El Pont Vell deu tenir una llargada de seixanta pams (unes setze passes); calculi doncs, el lector el volum i la grandiosa força a més de la que allà ja de per si tenia.

Imatge de la vila dibuixada per Ramon Cantó destacant l’àrea que va quedar submergida sota les aigües.

En el pont de la Fusta per la unió del riu Anguera, que també baixà cabalós com mai, l’aigua encara pujà a més altura, i això que té allí un llit molt fondo: arribà a cobrir el pont deixant-li tan sols la carcanada i s’elevà fins a unes cinquanta passes de la pujada a la carretera de Lilla.

Com a conseqüència de l’aiguat la vila va quedar incomunicada: La turmenta s’havia endut els ponts i la major part de la via del ferrocarril.

El pont del ferrocarril va cedir per la força de les aigües

Però si ens situem en el context històric en què van passar els fets que ens descriu Cantó, ens n'adonem de què som a setembre de 1874: enmig de la tercera guerra carlina. En aquells dies un destacament de les tropes liberals estan apostades dins de Santa Maria i mantenen la muralla tancada amb pany i forrellat –els portals de Sant Antoni i Sant Francesc havien estat reconstruïts a tal efecte-.

Imatge idealitzada del portal original de Sant Francesc. Enderrocat dues dècades abans, va ser reconstruït el 1873 per 'blindar' la vila davant els atacs carlins.

El responsable de les tropes, el comandant José Ignacio Otal, militar empedreït temorós de què els carlins aprofitessin l’avinentesa per entrar a la vila, no va donar permís a la població per sortir del clos emmurallat a socórrer els afectats que vivien a l’exterior fins al matí quan les aigües començaven a retornar a la normalitat i hi havia prou visibilitat com per veure tropes enemigues en la distància.

Però llavors ja era tard. Vuit montblanquins havien estat víctimes d'un dels aiguats més terribles que mai ha vist la vila.

Esperem que no es repeteixi.