Les aigües brutes del Francolí
Tot fent recerca sobre la història de Motblanc, una de les fonts d’informació més riques i apassionants és la que aporten les actes de les sessions de l'Ajuntament. L’avantatge és que, estant digitalitzades es poden consultar ben còmodament des de casa.
Fa un temps vaig trobar una historia força interessant que em va fer ballar, anant de les actes de l’ajuntament de la vila, a les de l’ajuntament veí de Vilavert. Els fets passaven ara fa tot just un segle. Ens situem a 1916.
Vilavert, una vila situada Francolí avall.
El fet que Vilavert sigui, vist des de Montblanc, Francolí avall, implica que les aigües que reben recullen el que a Montblanc hi deixem anar. Alguna cosa devia anar malament aquell any perquè l’ajuntament de Vilavert va enviar una delegació (l’alcalde i dos regidors) a visitar els seus col·legues montblanquins per queixar-se de què les aigües baixaven pudents i brutes d'unes sospitoses partícules en suspensió.
A Montblanc, però, els van respondre que estaven a mig període electoral i que tornessin després de les eleccions municipals (hi ha coses que no canvien, i no parlo concretament de Montblanc). La visita es va repetir un parell de cops més i, finalment, el nou consistori va començar-los a fer cas. Al gener d’aquell any, als baixos de la casa de la vila, a la plaça Major es va penjar el següent ban:
D. Josep Poblet i Calderó, Alcalde Constitucional de Montblanc.
Faig saber:
Que per espai de quinze dies queda oberta a la Casa Consistorial des de les onze i mitja a les dotze i mitja una informació pública on podran presentar-se de paraula o d’escrit totes les reclamacions que facin referència a les aigües brutes que vessen al riu Francolí.
Montblanc, 26 de gener de 1916
La casa de la vila de Montblanc
Com a conseqüència d’aquella crida, tres pagesos van presentar queixes a l’ajuntament. Tots tres arrendaven terres a ponent de la vila, just a la sortida del Riuot, i denunciaven que les patates i les cols que allà hi plantaven i que regaven amb les aigües residuals se’ls morien.
Però l’escàndol va esclatar quan a les seves denúncies se’ls va unir una més. Una de fora vila. Concretament del molí del Celdoni. El molí, explotat per una vídua de Pira, va presentar una denúncia a l’Ajuntament que posava les cartes sobre la taula.
La denunciant presentava l’escrit el 7 de febrer incloent les seves credencials, és a dir, el dret d’explotació de les aigües del Francolí al seu pas pel molí. (Els textos originals, escrits en castellà per requeriments legals de l’època, els transcrivim traduïts a la nostra llengua):
Senyor Alcalde de la present, D. Antònia Abelló Boada, vídua de Mateu, major d’edat i veïna de Pira [...] el marit i causant de la que exposa va obtenir en 12 de juliol de 1882 per concessió del Governador Civil de la província autorització per a derivar del repetit riu una quantitat d’aigua no superior a 1680 litres per segon, com motor d’un antic molí de la seva propietat, que és l’esmentat; del qual n’acompanyo original [...]. D’aquesta concessió com de l’immoble en què s’utilitzen les aigües objecte de la mateixa, és posseïdora, a títol d’usufructuària la infrascrita.
El molí del Celdoni, prop d’on el Francolí s’ajunta amb l’Anguera
Un cop presentada i acreditada, la denunciant passava a exposar els fets:
És cert que les aigües discorrent en l’actualitat per la llera de l’esmentat riu, són totalment alterades per vessar-hi en ell els residus de la fàbrica d’alcohol industrial que D. Josep Contijoch Poblet té instal·lada en aquesta vila; fet que, amb lleugeres intermitències conseqüents als períodes d’aturada en aquesta fabricació, ve succeint des de l’any 1908, data de la instal·lació de la mateixa. Aquest procedir, que ni dubta la subscrita en qualificar d’abusiu, i que tan generals protestes, mal contingudes per l’apatia i la mandra del poble, ha aixecat mereix ser examinat.
No n’havia de sentir una altra! La ocupant del Molí del Celdoni interposava una denúncia al meu rebesavi, que havia muntat una fàbrica d’alcohol a Sant Francesc. No cal dir que em va faltar temps per fer-ho saber a l’actual ocupant del Molí.
La fàbrica d’Alcohols Contijoch a Sant Francesc.
En Josep Contijoch i Poblet i el seu fill Francesc van muntar una fàbrica d’alcohol a Sant Francesc. A partir de 1908 i, de manera més massiva el 1915, van començar a fabricar alcohol industrial. Aquesta variant d’alcohol es fabrica per destil·lació de matèries primeres que continguin sucres, com les figues, la remolatxa o el blat. Aquest procés provoca residus que desprenen força catipén. El 1915 es va fer una gran ampliació de la fàbrica –de la qual n’és testimoni la xemeneia que va foradar el campanar des d’aquell any- que va generalitzar la mala olor que sortia de la fàbrica quan estava en ple procés de productiu.
El problema, més enllà de la mala olor a la fàbrica, era que calia desprendre’s dels residus líquids que produïa. I què es feia amb els residus líquids? El que fem en gran mesura tots encara a dia d’avui: a la claveguera.
Ja a principis de segle passat hi havia a Montblanc una claveguera que travessava la vila pel carrer Major i anava a desembocar al recorregut subterrani del Riuot.
I, és clar, el Riuot, abans o després, anava a petar al Francolí que passa pel Molí del Celdoni.
La pròpia denunciant ens ho explica:
Les aigües pluvials, que les pren construïda a l’efecte, recull i són conduïdes al molí predit, porten, des de la instal·lació de la indústria del Sr. Contijoch, gran quantitat de matèries orgàniques en descomposició, a bon segur residus de les melasses o productes vegetals feculents usats per a l’elaboració de l’alcohol amílic, les quals les fan en absolut potables per el consum domèstic de la família del moliner que en l’expressat molí té la seva vivenda; i arrosseguen també no escassa part d’àcid, segurament sulfúric, que corrouen les parets de la caldera i de les canonades de la màquina de vapor que mou la maquinària del molí, en les llargues temporades en que l’escàs cabal del corrent del riu obliga a fer ús d’ella; i la resta de l’any, exerceixen anàloga acció corrosiva sobre els ferros de la turbina amb que estan en contacte, motivant freqüents descentraments i conseqüents i costoses reparacions en la mateixa. El perjudici que, amb això, s’irroga a la que exposa, és continuat i de gran importància, doncs motiva freqüents aturades forçoses per a reparacions.
La descripció és prou acurada –la dona devia estar ben assessorada- si bé conté alguna imprecisió: en el procés de fabricació no s’emprava àcid sulfúric sinó clorhídric (que, de ben segur, contribuïa a les males olors).
El fet és que, s’acostava l’estiu i la cosa prometia ser pitjor: el riu baixaria amb menys cabal i la presència dels residus de la fàbrica seria més evident, tant a la vista com a l’olfacte. Com ens explica la vídua Abelló, el fet d’haver-hi menys cabal a l’estiu també la perjudica: no pot moure el molí amb la força de l’aigua però el motor que posa en marxa en aquelles circumstàncies també es fa malbé amb l’aigua que bull per fer vapor.
El Molí del Celdoni veia perjudicada la seva activitat estiu i hivern.
El problema, però, també afectava als montblanquins. Els residus passaven per sota de la vila. I la claveguera, molt antiga, no estava en massa bones condicions:
Per desgràcia, no existeix a aquesta vila, cap claveguera amb prou capacitat, condicions i aigua d’arrossegament que permetin vessar en ella les grans quantitats de residus que, en determinats moments, ha d’evacuar la indústria de referència.
El Riuot sota els carrers de la vila. Fotografia cedida per Àlex Rebollo.
És prou sabut que la petita claveguera que travessa el subsòl del carrer Major, que té la fàbrica a l’extrem sud, no té capacitat. Està construïda defectuosíssimament pel que fa a pendent i impermeabilitat del seu sòl i parets i no rep ni pot rebre aigües, ni tan sols les pluvials que, de tant en tant, si més no la netegin i desobstrueixin, la qual cosa motiva que els habitants de les cases amb desaigües comunicats amb aquesta claveguera, hagin hagut de recórrer a mil mitjans, més enginyosos que eficaços, per minvar, ja que no evadir, la molèstia causada pel pas per aquella, dels reiterats residus, gràcies als quals aquesta vila, com és notori en els dies de marinada fa mala olor d’un a altre extrem, motivant queixes, fins i tot dels que només han de romandre en aquesta durant les parades dels trens.
Pels viatgers del ferrocarril també era un problema aturar-se a Montblanc. L’estació és a tocar de la sortida del Riuot.
Tinguem present que a aquells anys, el tram final del Riuot no estava cobert i les males olors ja sortien a la superfície des de prop del palau Alenyà (actual seu del Consell Comarcal).
El tram final del Riuot a la Font de la Vila a principis de segle XX, descobert, tal com el va dibuixar en Ramón Cantó.
Actualment el tram final del Riuot està soterrat.
Amb aquella denúncia va començar una forta disputa. Val a dir que la vídua Abelló només va ser-ne el detonant. La lluita va continuar entre l’ajuntament i els Contijoch. Altres estudis que he fet al voltant de la situació d’aquells anys m’inclinen a pensar que el rerefons era, com sol passar, polític. Rere els interessos creuats hi havia figures com Ferran Chaparro (en pugna pel lideratge de la delegació de la Lliga Regionalista a la Conca), en Maties Guarro (cap dels republicans i en lluita per aconseguir vots per a assolir el càrrec de diputat provincial de la Mancomunitat en les eleccions que s’acostaven). Paralitzant la fàbrica dels Contijoch, que és el que es pretenia, es comprometia la seva font d’ingressos imprescindible per una carrera política a Barcelona.
Maties Guarro i Ferran Chaparro, rivals polític de Francesc Contijoch.
La solució va venir de la mà de la tècnica. Els Contijoch es van comprometre a instal·lar uns filtres que evitessin el vessament de residus al riu. No només això: tractant-los amb neutralitzants aconseguien materials innocus aprofitables per adobs i, fins i tot, per a combustible. Vaja, precursors de l’actual reciclatge sostenible.
El problema era que havien d’importar els filtres d’Europa i el continent en aquells moments era enmig de la primera Guerra Mundial amb el què la producció i les comunicacions estaven força compromeses. Calia temps. El cavall de batalla llavors va ser el termini que tenien els Contijoch per deixar de vessar residus. L’Ajuntament es va entestar en que aturessin l’activitat en quinze dies però els Contijoch necessitaven mesos. La decisió es va escalar fins al Governador Provincial, aleshores, don Zacarías Ayala.
Fet i fet, el tema es va resoldre com encara a dia d’avui se solen resoldre aquestes disputes.
El 26 d’agost el Governador va visitar Montblanc. Els diari local La Conca de Barbará en recollia el fet:
EI Sr. Governador a la vila.-
Dimarts, prop mitjdia, arribà a la nostra vila el Sr. Governador en l'automòbil de D. Josep Contijoch, hostatjant-se en la casa d'aquest.
Acompanyaven al Sr. Governador, les seues distingides senyora esposa i filla, la senyora Chacot, de Saragossa, D. Tornás Abellà i D. Joan Casas, ex-alcaldes de Valls, i, en l'auto de don Lluís de Castellví, el fill d'aquest D. Manuel, la senyora esposa de l’alcalde de Tarragona, D. Robert Guasch i ses filles.
Després de ser expléndidament atés i obsequiat, el Sr. Governador, a casa de D. Josep Contijoch, la comitiva junt amb el fill d'aquest D. Francisco i sos nets D. Josep i senyoreta Lola de D. Joan Sanfeliu i sa filla Maria, i de don Joaquim Abellà, advocat de Valls, se trasladà a les Masies, on dinaren en l'Hotel Villa-Engràcia.
Els Contijoch van obsequiar el Governador amb un àpat a Villa Engràcia.
A la tarde visità el Sr. Governador amb la comitiva el gran cenobi de Poblet, mostrant-se, en particular l’il·lustre visitant, sumament maravellat d'aquesta joia de l'art, honor de la Conca i gloria de Catalunya.
De regrés, es deturà un poc el Sr. Governador la fàbrica d’alcohols de D, Josep Contijoch, manifestant vius desitjos de visitar altre dia les obres d’art de la nostra vila, l'aspecte mitjeval i visió arquitectónica de la qual, inspirá viu interés a l'esperit culte de l’il·lustre Sr. Governador, D. Zacaries Ayala, aixís com altament satisfet de les atencions de que fou obgecte de part de sos amics acompanyants.
Dies després, un Inspector de Sanitat visitava la fàbrica per ordre del Governador indicant que amb els filtres, quan arribessin, ja n’hi hauria prou. La fàbrica no va aturar l’activitat i, quan amb el temps van arribar els filtres, es van instal·lar i amb ells van desaparèixer les males olors, la denúncia i algunes aspiracions polítiques.
La fàbrica seria, durant dues dècades, la més important de la Conca i una de les principals del país. En Francesc Contijoch, l’any següent, seria elegit Diputat Provincial per la Mancomunitat de Catalunya.
Francesc Contijoch (a) Cisquet Casaca.